The shock doctrine. El desconcert com a arma política

Louise-Michel

La edad de la ignoracia

Recolzant la soledat? (Up in the air)

Apunts sobre dos eixos de reflexió del film:

Per una banda, aparentment es tracta de recolzar la soledat fent-la menys dolorosa a través de l'esforç per anunciar a algú el seu acomiadament de la millor (i més humana?) manera possible. La gràcia està en la constatació de la coincidència entre interessos empresarials (minimitzar els problemes) i els humans (recolzament personal): fa molt temps que el món de l'economia ha descobert que invertir en humanitat és rendible. Paradoxalment, això impossibilita descobrir si hi ha el més mínim rastre d'humanitat en determinades pràctiques. Més aviat sembla que no.

Per altra banda, el protagonista de la pel·lícula també es dedica a recolzar la soledat en un sentit ben diferent: amb un discurs que la justifica com a opció existencial a triar.

Naturalment, la pel·lícula transitarà la necessitat d'anar més enllà d'aquesta soledat i posarà a prova el discurs de Clooney, i és aquí on esdevé més previsible. Ara bé: el retrat de la peculiar feina del protagonista, signe dels nostres temps, justifica haver pagat l'entrada (tot i que segurament no tants premis com ha rebut el film). 

La diferència entre imaginar i pensar (Avatar)

Dir alguna cosa sobre l'arxicomentada pel·lícula de Cameron no em motiva molt, ja que altres ja han escrit el 95% de les coses que tinc a dir. Per exemple, trobareu una encertada (i breu) crítica filosòfica dels continguts aquí, on s'exposen algunes idees lúcides sobre el mite del bon salvatge que tan bona acollida troba en nosaltres des dels temps en què Rousseau escrigué allò de

«El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita com per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. ¡Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors no hauria estalviat al gènere humà el qui, arrencant les estaques o omplint el fossat, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”!»

Un altre dia m'animaré a comentar alguns dels equívocs d'aquest suggerent, naïf i tan sovint malinterpretat passatge del Discurs sobre l'origen de la desigualtat entre el homes.

Ara, però, volia apuntar cap a una altra qüestió que ens remet a la història de la pensament. I és que em sembla que Avatar il·lustra a la perfecció per què la filosofia tradicional ha descrit habitualment com dues facultats diferents a la imaginació i el pensament.

Avui en dia, és cert, els avenços en filosofia de la ment i neurociència fan que aquella antiga distinció ens aparegui segurament massa simple per tractar d'explicar processos molt complexos i que, a més, estan interconnectats de múltiples maneres. Els processos conscients i inconscients que donen lloc al conglomerat de fenòmens que podem englobar sota l'etiqueta d'activitat mental difícilment és articulable i comprensible a partir de l'aparenment senzilla distinció entre dues activitats diferents -imaginar i pensar- i les seves corresponents facultats -la imaginació i la raó. (12.02.10)

La prioritat de la democràcia sobre el capitalisme (Capitalism. A love story)

Per cert, la pel·lícula deixa anar una perla rera una altra, però allò que el mateix format impedeix -estem davant d'un panflet/documental i no d'un documental/històric- internet ho possibilita. Al final del film, l'espectador és convidat a visitar la pàgina personal del director on, entre moltes altres coses, hi trobarà un apartat on ordenadament es documenta tots els fets denunciats a la pel·lícula. És d'agraïr, la veritat.