dimecres, 29 de juliol del 2009
dissabte, 18 de juliol del 2009
dimecres, 15 de juliol del 2009
Coco
Si a l'estiu estàs a Mallorca i l'oferta a la cartellera és reduïda (més per l'època de l'any que no pas pels cinemes, ja que a les sales Renoir i Porto Pi ofereixen pel·lícules en versió original) pots acabar fent el que vaig fer jo: buscar arguments per donar una oportunitat a una pel·lícula que segurament no hauries anat a veure en altres circumstàncies.
Haig de reconèixer que el fet que els Verdi de Barcelona també estiguessin projectant Coco ens va ajudar a decidir-nos, malgrat les reserves.
Des dels temps de Tales -que deixava de tocar de peus a terra mogut per les seves reflexions i queia al famós pou- i Sòcrates -del qual passa a la història no només el seu desafortunat aspecte sinó, sobretot, la seva absoluta despreocupació per aquestes qüestions-, sembla que la filosofia ha viscut en una certa distància respecte del món i, encara més, respecte les aparences i les modes. Fins i tot Nietzsche, crític ferotge de Sòcrates, insisteix en què la filosofia ha de ser intempestiva. Anar contra el propi temps (o com a mínim no assimilar-se sens més als patrons de la pròpia època) sembla que ha de ser un dels trets distintius del filòsof.
Per això, una pel·lícula sobre moda pot semblar que hagi d'interessar ben poc a un professional de la filosofia (als que sabeu com vesteixo habitualment per força se us dibuixa un somriure involuntari a la cara: us estic veient).
Ara bé: la història de Coco Chanel no hauria de ser en primer lloc la d'algú instalat en el glamour i establint les coordenades d'allò que s'anomena moda, sinó la d'una revolucionària. La d'algú que va canviar radicalment la manera d'entrendre la relació entre l'acte de vestir i els seus mitjans materials. Pensant en això, emparentant a Chanel amb la història dels individus subversius de la cultura occidental, ens vam acostar al cinema. Coco avant Chanel, el títol original, prometia: semblava suggerir que la història que se'ns narraria pretenia escapar dels circuits de la glòria per endinsar-se, en un recorregut més personal, a les arrels del geni d'aquesta revolucionària.
Però el títol original és una enganyifa i la pel·lícula resulta decebedora. No pas perquè el film no se centri en la vida de Gabrielle Chanel abans d'esdevenir una celebritat, sinó perquè -pobre dona!- un títol més fidel als continguts de la pel·lícula hauria estat: "Els amors i desamors de Gabrielle Chanel".
Certament, pot ser que el relat s'ajusti força a la vida del personatge. Però, sigui així o no, la pel·lícula -plantejada d'aquesta manera- ja no s'apropa al que essencialment ens prometia: el retrat del naixement d'una revolució. El trist resultat que ens ofereix Anne Fontaine, fent un repàs de la vida amorosa de Coco, és un producte trillat, assimilable a tants altres productes de consum. Alguns d'això en diuen pel·lícules romàntiques. Jo, que tinc un respecte pels autors d'aquest moviment, em nego a fer-ho. Si voleu una etiqueta...
És cert que a la pel·lícula se'ns mostren elements de la mirada original de Chanel vers el món del vestir. Només faltaria! Però aquests no són el centre de gravetat. La directora tria el camí de la vida sentimental de la protagonista per construir el fil argumental del relat. La llàstima és que precisament no és aquesta vida sentimental la que fa d'ella una personalitat interessant.
Temps després d'haver vist la pel·lícula, quan escric aquestes línies, m'adono que allò que trobo a faltar en Coco és la gosadia de centrar la pel·lícula, de manera més decidida, en el retrat de la seva passió. Agora, d'Amenábar, enfrontava el mateix problema i se'n sortia molt millor. En el nostre món, el mot passió evoca immediatament (i de manera gairebé inevitable) el desig d'un invididu vers un altre. Costa de pensar en altres passions. Bé, potser la passió pel futbol és l'altra gran passió de la nostra època...
Ortega y Gasset afirmava durant la primera meitat del segle XX que el nostre temps vivia un esgotament de la facultat de desitjar. Adaptant la idea, podríem dir que el nostre temps viu un empobriment en la capacitat d'apassionar-se. Per això, admiro un intent com el d'Agora d'il·lustrar una passió diferent: la del coneixement. Una passió que bandeja en aquell cas altres passions. Hi ha passions poderoses al nostre món que no es redueixen a l'amor, o a l'amor per un individu! Però aquestes passions resten habitualment sepultades, són invisibles a la mirada dominant. Això afecta la nostra manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos, ja que les expectatives que hom pot tenir a la vida depenen d'aquesta imaginació (empobrida) que és necessària per inventar-se l'argument de la pròpia existència...
Per què em sembla que Coco, la pel·lícula, no se'n surt a l'hora de fer el retrat d'aquesta passió heterodoxa? Resposta: perquè no n'hi ha prou amb dir que la passió de Gabrielle pel món de la confecció se situa per sobre d'altres passions si al final resulta que la directora tria aquestes passions menys dominants per construir el fil del relat i ens acaba explicant, bàsicament, la vida amorosa de la protagonista...
PD: La qüestió de l'estil i la moda i la seva relació amb la filosofia requeririen un post independent per ser tractades, perquè el menyspreu socràtic de l'aparença no és, com es pot suposar, la darrera paraula sobre el tema en la història de la filosofia. Esperaré, però, a que algú em dongui peu a parlar-ne en una altra ocasió.
Haig de reconèixer que el fet que els Verdi de Barcelona també estiguessin projectant Coco ens va ajudar a decidir-nos, malgrat les reserves.
Des dels temps de Tales -que deixava de tocar de peus a terra mogut per les seves reflexions i queia al famós pou- i Sòcrates -del qual passa a la història no només el seu desafortunat aspecte sinó, sobretot, la seva absoluta despreocupació per aquestes qüestions-, sembla que la filosofia ha viscut en una certa distància respecte del món i, encara més, respecte les aparences i les modes. Fins i tot Nietzsche, crític ferotge de Sòcrates, insisteix en què la filosofia ha de ser intempestiva. Anar contra el propi temps (o com a mínim no assimilar-se sens més als patrons de la pròpia època) sembla que ha de ser un dels trets distintius del filòsof.
Per això, una pel·lícula sobre moda pot semblar que hagi d'interessar ben poc a un professional de la filosofia (als que sabeu com vesteixo habitualment per força se us dibuixa un somriure involuntari a la cara: us estic veient).
Ara bé: la història de Coco Chanel no hauria de ser en primer lloc la d'algú instalat en el glamour i establint les coordenades d'allò que s'anomena moda, sinó la d'una revolucionària. La d'algú que va canviar radicalment la manera d'entrendre la relació entre l'acte de vestir i els seus mitjans materials. Pensant en això, emparentant a Chanel amb la història dels individus subversius de la cultura occidental, ens vam acostar al cinema. Coco avant Chanel, el títol original, prometia: semblava suggerir que la història que se'ns narraria pretenia escapar dels circuits de la glòria per endinsar-se, en un recorregut més personal, a les arrels del geni d'aquesta revolucionària.
Però el títol original és una enganyifa i la pel·lícula resulta decebedora. No pas perquè el film no se centri en la vida de Gabrielle Chanel abans d'esdevenir una celebritat, sinó perquè -pobre dona!- un títol més fidel als continguts de la pel·lícula hauria estat: "Els amors i desamors de Gabrielle Chanel".
Certament, pot ser que el relat s'ajusti força a la vida del personatge. Però, sigui així o no, la pel·lícula -plantejada d'aquesta manera- ja no s'apropa al que essencialment ens prometia: el retrat del naixement d'una revolució. El trist resultat que ens ofereix Anne Fontaine, fent un repàs de la vida amorosa de Coco, és un producte trillat, assimilable a tants altres productes de consum. Alguns d'això en diuen pel·lícules romàntiques. Jo, que tinc un respecte pels autors d'aquest moviment, em nego a fer-ho. Si voleu una etiqueta...
És cert que a la pel·lícula se'ns mostren elements de la mirada original de Chanel vers el món del vestir. Només faltaria! Però aquests no són el centre de gravetat. La directora tria el camí de la vida sentimental de la protagonista per construir el fil argumental del relat. La llàstima és que precisament no és aquesta vida sentimental la que fa d'ella una personalitat interessant.
Temps després d'haver vist la pel·lícula, quan escric aquestes línies, m'adono que allò que trobo a faltar en Coco és la gosadia de centrar la pel·lícula, de manera més decidida, en el retrat de la seva passió. Agora, d'Amenábar, enfrontava el mateix problema i se'n sortia molt millor. En el nostre món, el mot passió evoca immediatament (i de manera gairebé inevitable) el desig d'un invididu vers un altre. Costa de pensar en altres passions. Bé, potser la passió pel futbol és l'altra gran passió de la nostra època...
Ortega y Gasset afirmava durant la primera meitat del segle XX que el nostre temps vivia un esgotament de la facultat de desitjar. Adaptant la idea, podríem dir que el nostre temps viu un empobriment en la capacitat d'apassionar-se. Per això, admiro un intent com el d'Agora d'il·lustrar una passió diferent: la del coneixement. Una passió que bandeja en aquell cas altres passions. Hi ha passions poderoses al nostre món que no es redueixen a l'amor, o a l'amor per un individu! Però aquestes passions resten habitualment sepultades, són invisibles a la mirada dominant. Això afecta la nostra manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos, ja que les expectatives que hom pot tenir a la vida depenen d'aquesta imaginació (empobrida) que és necessària per inventar-se l'argument de la pròpia existència...
Per què em sembla que Coco, la pel·lícula, no se'n surt a l'hora de fer el retrat d'aquesta passió heterodoxa? Resposta: perquè no n'hi ha prou amb dir que la passió de Gabrielle pel món de la confecció se situa per sobre d'altres passions si al final resulta que la directora tria aquestes passions menys dominants per construir el fil del relat i ens acaba explicant, bàsicament, la vida amorosa de la protagonista...
PD: La qüestió de l'estil i la moda i la seva relació amb la filosofia requeririen un post independent per ser tractades, perquè el menyspreu socràtic de l'aparença no és, com es pot suposar, la darrera paraula sobre el tema en la història de la filosofia. Esperaré, però, a que algú em dongui peu a parlar-ne en una altra ocasió.
dilluns, 13 de juliol del 2009
Apocalipsi ara (Tetro)
Citar a Epicur o a Aristòtil per il·lustrar que l'amistat ha estat considerada des d'antic com el més gran dels béns... és innecessari. Tothom sap que tenir amics és important i no tenir-ne una desgràcia. Segurament per això, quan sortia de veure Tetro em preguntava si Francis Ford Coppola tenia amics. No ha de ser fàcil, en el seu lloc. Algú en la seva posició es veu rodejat amb facilitat de molta gent, però no necessàriament d'algú amb qui establir una relació de tu a tu. Per altra banda, la veritat, no té excusa. En el seu context ha de tenir, per força, ocasió per conèixer un munt de persones interessants.
Li haurien d'haver dit, els seus amics, que la seva pel·lícula no tenia cap ni peus, que el projecte no s'aguantava per enlloc, que el guió era per posar-se a plorar? Si un amic t'ha de dir la veritat, Coppola no té amics de veritat o no s'escolta als amics. Altrament, Tetro no hauria arribat mai a la pantalla gran.
Li haurien d'haver dit, els seus amics, que la seva pel·lícula no tenia cap ni peus, que el projecte no s'aguantava per enlloc, que el guió era per posar-se a plorar? Si un amic t'ha de dir la veritat, Coppola no té amics de veritat o no s'escolta als amics. Altrament, Tetro no hauria arribat mai a la pantalla gran.
dijous, 9 de juliol del 2009
dimecres, 8 de juliol del 2009
dimarts, 7 de juliol del 2009
dilluns, 6 de juliol del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
