dissabte, 30 d’abril del 2011
dilluns, 25 d’abril del 2011
diumenge, 24 d’abril del 2011
Distància i necessitats (Mamut)
Recordo bé un comentari que un bon amic, més gran que jo, em va fer quan, amb setze anys, li vaig passar un breu escrit meu. El text era un pamflet adolescent -de cuyo tema no quiero acordarme- que pretenia fer una àcida denúncia de la societat contemporània i els seus valors. N'X., que és un home generós i savi (i que ja ho era llavors), em digué que el text estava bé, però que potser en una altra ocasió podria intentar ser una mica menys obvi. A vegades, digué, un apropament no tan directe als temes pot resultar més interessant i, afegí, fins i tot més efectiu.
Vaig marxar a casa donant voltes a aquella idea, jo que tan satisfet estava amb el meu escrit incisiu i demolidor.
En fi: no pretenc equiparar Mamut amb els meus escrits d'adolescent, però quan ha acabat la pel·lícula he recordat, com tantes altres vegades, les encertades paraules del meu amic. Quan el missatge resulta tan obvi, el lector, l'espectador, pot reaccionar precisament de la última manera que l'autor voldria provocar: amb absoluta impertorbabilitat.
Això no vol dir, però, que el missatge no es pugui compartir -hi molta veritat, malgrat les formes, en els escrits d'adolescència!
I sí, no hi ha dubte: Mamut apunta a un forat negre estructural en la nostra societat... El que passa és que una cosa és la necessitat de repetir un missatge, o la seva importància pel món en el qual vivim, i una altra diferent la qualitat d'una pel·lícula.
Per altra banda, però, allò que resulta obvi per algú pot no ser-ho en absolut per algú altre. El missatge que a mi em sembla tan evident que no arriba a fer-me vibrar l'ànima, sens dubte pot colpir a molts altres individus! Perquè sí: els pares han d'estar amb el fills!!! I en el món en què vivim això és del tot inhabitual perquè, com tracta de mostrar Modysson amb els seus relats connectats en paral·lel, la multiplicitat d'escenaris genera multiplicitat de formes d'un mateix distanciament.
Només un petit detall que em fa gràcia sobre la banda sonora. I és que igual que pots trobar els mateixos actors en pel·lícules que tenen alguns punts en contacte (i gairebé sempre perquè, precisament, són capaços de transmetre de manera molt convincent un determinat tipus d'emocions), també pots trobar que pel·lícules que cerquen crear atmosferes similars vagin a pouar precisament d'uns mateixos temes musicals. Wong Kar-Wai ho feia sense cap tipus de pudor a My blueberry nights, on "reciclava" el cèlebre Yumeji's Theme que tan excels resultat li havia donat a In the mood for love. Doncs bé: en alguns dels moments clau de Mamut, quan Modysson vol apropar-nos a la intimitat més essencial que comparteixen els protagonistes, recorre precisament a un tema que Wong Kar Wai utilitzava a My blueberry nights: The greatest, de Cat Power. Quina música més poderosa!!!
Vaig marxar a casa donant voltes a aquella idea, jo que tan satisfet estava amb el meu escrit incisiu i demolidor.
En fi: no pretenc equiparar Mamut amb els meus escrits d'adolescent, però quan ha acabat la pel·lícula he recordat, com tantes altres vegades, les encertades paraules del meu amic. Quan el missatge resulta tan obvi, el lector, l'espectador, pot reaccionar precisament de la última manera que l'autor voldria provocar: amb absoluta impertorbabilitat.
Això no vol dir, però, que el missatge no es pugui compartir -hi molta veritat, malgrat les formes, en els escrits d'adolescència!
I sí, no hi ha dubte: Mamut apunta a un forat negre estructural en la nostra societat... El que passa és que una cosa és la necessitat de repetir un missatge, o la seva importància pel món en el qual vivim, i una altra diferent la qualitat d'una pel·lícula.
Per altra banda, però, allò que resulta obvi per algú pot no ser-ho en absolut per algú altre. El missatge que a mi em sembla tan evident que no arriba a fer-me vibrar l'ànima, sens dubte pot colpir a molts altres individus! Perquè sí: els pares han d'estar amb el fills!!! I en el món en què vivim això és del tot inhabitual perquè, com tracta de mostrar Modysson amb els seus relats connectats en paral·lel, la multiplicitat d'escenaris genera multiplicitat de formes d'un mateix distanciament.
divendres, 22 d’abril del 2011
Patologia paranoica de la certesa (Doubt)
El primer cop que vaig veure Doubt em va fascinar. D'això fa dos anys. Avui, després de tornar-la a veure, em pregunto precisament per què em va fascinar tant la pel·lícula. Tinc clar què em va agradar, però no tant el per què, ni per què tant. No m'atreveixo a dir que la pel·lícula no resisteix bé un segon visionat (en alguns casos tendeixo a pensar que potser qui no resisteixo sóc jo), però em pregunto com va ser possible que em commogués tant -que em semblés tan lúcida- el primer cop.
El film retrata dues sensibilitats, dues maneres d'entendre la fe, de viure les certeses i les incerteses. Tot i que en el seu moment no vaig ser capaç d'escriure sobre ella, tenia clar que la representació de la paranoia rigorista, amargada i demoníaca en què es converteix la fe viscuda per la monja que encarna magistralment Meryl Streep era una visió lúcida d'un dels càncers de la religió que, institucionalitzada, corre el perill de desfigurar-se per una hipertrofia en la seva voluntat salvadora.
Avui, la figura de bruixa inhumana que encarna la monja, ancorada en la seguretat -en les certeses- d'un immobilisme que troba suspecte de perversió tot indici de canvi en les maneres de fer establertes i consagrades per la tradició, m'ha semblat més plana, més ridícula. I per això mateix, el seu retrat m'ha semblat menys lúcid, menys valuós i subtil que no pas el primer cop que el vaig contemplar.
Potser la pel·lícula no era tan clarivident... o potser jo cada cop tinc més lluny l'experiència d'haver tastat aquests dos móns, aquesta confrontació i, encara més, les terrorífiques victòries de la vessant més tenebrosa, maquiavèlica i enfollida. Crec que m'inclino per la segona opció, i que la distància en l'espai i el temps simplement difuminen els perfils i la realitat de certs personatges... que malgrat tot són reals, molt reals.
Potser no està de més afegir que la paranoia que corseca la institució religiosa i que a Doubt es mostra amb tanta cruesa es pot traslladar, amb matisos importants però mantenint-ne els trets específics, a d'altres esferes de la vida humana. Que els personatges i les sensibilitats del relat de John Patryck Shanley puguin resultar estranys i llunyans a algú no familiaritzat amb els submóns religiosos no ens ha de fer perdre de vista quelcom essencial: l'excel·lent radiografia de la patologia de l'ànima humana que és Doubt servirà a l'espectador per poder ajustar molt més el diagnòstic d'altres móns i realitats que no estan tan lluny com sembla de la que mostra la pel·lícula. Saber gestionar les fronteres entre les certeses i els dubtes és una cosa que no afecta només a creients. O dit d'una altra manera: si reconeixem, com feia Pitàgores, que no som pas savis, sinó simplement amants i cercadors de la saviesa, la situació del creient que apareix a Doubt es fa, en cert sentit, extensible a tot creient - és a dir, a tot humà que no es consideri definitivament posseïdor de la veritat absoluta i que, per tant, ha de viure instal·lat en una certa fe (i en uns certs dubtes).
El film retrata dues sensibilitats, dues maneres d'entendre la fe, de viure les certeses i les incerteses. Tot i que en el seu moment no vaig ser capaç d'escriure sobre ella, tenia clar que la representació de la paranoia rigorista, amargada i demoníaca en què es converteix la fe viscuda per la monja que encarna magistralment Meryl Streep era una visió lúcida d'un dels càncers de la religió que, institucionalitzada, corre el perill de desfigurar-se per una hipertrofia en la seva voluntat salvadora.
Avui, la figura de bruixa inhumana que encarna la monja, ancorada en la seguretat -en les certeses- d'un immobilisme que troba suspecte de perversió tot indici de canvi en les maneres de fer establertes i consagrades per la tradició, m'ha semblat més plana, més ridícula. I per això mateix, el seu retrat m'ha semblat menys lúcid, menys valuós i subtil que no pas el primer cop que el vaig contemplar.
Potser la pel·lícula no era tan clarivident... o potser jo cada cop tinc més lluny l'experiència d'haver tastat aquests dos móns, aquesta confrontació i, encara més, les terrorífiques victòries de la vessant més tenebrosa, maquiavèlica i enfollida. Crec que m'inclino per la segona opció, i que la distància en l'espai i el temps simplement difuminen els perfils i la realitat de certs personatges... que malgrat tot són reals, molt reals.
Potser no està de més afegir que la paranoia que corseca la institució religiosa i que a Doubt es mostra amb tanta cruesa es pot traslladar, amb matisos importants però mantenint-ne els trets específics, a d'altres esferes de la vida humana. Que els personatges i les sensibilitats del relat de John Patryck Shanley puguin resultar estranys i llunyans a algú no familiaritzat amb els submóns religiosos no ens ha de fer perdre de vista quelcom essencial: l'excel·lent radiografia de la patologia de l'ànima humana que és Doubt servirà a l'espectador per poder ajustar molt més el diagnòstic d'altres móns i realitats que no estan tan lluny com sembla de la que mostra la pel·lícula. Saber gestionar les fronteres entre les certeses i els dubtes és una cosa que no afecta només a creients. O dit d'una altra manera: si reconeixem, com feia Pitàgores, que no som pas savis, sinó simplement amants i cercadors de la saviesa, la situació del creient que apareix a Doubt es fa, en cert sentit, extensible a tot creient - és a dir, a tot humà que no es consideri definitivament posseïdor de la veritat absoluta i que, per tant, ha de viure instal·lat en una certa fe (i en uns certs dubtes).
Des d'aquesta perspectiva, la figura del Father Flynn, l'home que sotmet a revisió els principis establerts (i que per això mateix sap que la convivència amb el dubte és necessària, difícil però que també pot ser sana), recorda precisament el Sòcrates acusat d'impietat i de corrompre a la joventut, i el drama de la seva història personal esdevé sens dubte el lloc comú on tristament menen les confrontacions entre esperits liberals i esperits intolerants. La cosa no sembla haver canviat substancialment en vint-i-quatre segles...
In the electric mist
Quina és l'essència del cine negre? Aquesta essència ha canviat, respecte les primeres obres que van inspirar l'etiqueta? Quins motius fan atractiu, pel director, per l'espectador, una pel·lícula d'aquest gènere?
L'heroi (encarnat per un convincent Tommy Lee Jones) és un personatge que, com nosaltres, viu en un món on la injustícia, la baixesa i la depravació són el pa nostre de cada. En aquesta fosca quotidianitat, tanmateix, també hi ha lloc per una certa llum, representada en aquest cas per l'espai acollidor de la família del protagonista.
Però l'obsessió d'aquest home de principis per la justícia és el nucli dur del seu caràcter, allò que determinarà el curs de la seva història. Així li ho repeteix el general amb el qual manté un diàleg imaginari durant bona part del film: no podem saber què ens espera en el futur, però el que sí que està a les nostres mans és mantenir-nos ferms als nostres principis.
La dona del protagonista li ho diu amb claredat: «cada cop és més difícil allunyar-te de la feina». En aquest context, la frase significa: cada cop és més difícil aconseguir que la dedicació del Lieutenant Dave Robicheaux per vetllar per la justícia i restablir l'ordre no esdevingui obsessiva. L'espectador viu també aquesta incertesa davant la possibilitat oberta que sigui precisament la noblesa del personatge la que l'acabi arrossegant cap a la destrucció.
Potser, en definitiva, la medul·la del film sigui precisament aquest diàleg oníric amb un general confederat implicat en la guerra de secessió, a través del qual Tavernier ens porta cap a un altre lloc comú (resolt en una escena final que inevitablement recorda El resplandor de Kubrick): en el cicle interminable d'escenaris amenaçats per la inhumanitat i la injustícia, esdevé arquetípica la figura de l'home que es preocupa pels innocents i que queda tràgicament atrapat en una xarxa asfixiant d'històries embrutides que el depassen.
En la seva lluita, tanmateix, tampoc ell surt moralment indemne. Sí: els dolents són inequívocament dolents. Però els homes que desitgen la justícia i lluiten per ella, sovint es veuen també esquitxats per la sang i les ombres que comporta la titànica batalla.
En darrer terme, el film de Tavernier planteja una interessant objecció a Kant. Car una proposta moral articulada a partir d'una aposta decidida pels principis (i que s'exposa tràgicament a les possibles conseqüències derivades d'un actuació encaminada d'aquesta manera) sembla requerir, per fer-la realment viable, d'un metaprincipi que permeti posar entre parèntesi (quan calgui i perquè cal) els principis que ordinàriament permeten reconèixer i construir la justícia. Actuar moralment no equivaldria, en la zona grisa que ens ha tocat viure, a guiar-nos sempre i en tot moment per una màxima d'acció que pugui ser elevada a llei universal. En el fosc univers que se'ns mostra, aquesta seria la nova fórmula de l'imperatiu categòric:
No tinc pas respostes per aquestes preguntes. Ni hi entenc, de cinema, ni tampoc d'història de cinema, i la meva ignorància i subdesenvolupament de la sensibilitat toca molt especialment l'anomenat film noir. D'entrada, no és un gènere amb el qual connecti. Però com que Tavernier m'encanta, volia donar-me una oportunitat per apropar-me a un terreny que em resulta estrany, ple d'interrogants que em desconcerten.
Amb aquests antecedents, el que deixo escrit aquí només té valor com a apunt personal i està vinculat al desig d'entendre per què un creador, avui, pot apassionar-se per aquest tipus d'històries, de personatges i d'escenaris. L'intent de respondre només puc construir-lo des dels elements que a In the electric mist podrien arribar a fascinar-me. En aquest punt, haig de reconèixer que Tavernier ho posa fàcil (algunes pistes són fins i tot tan òbvies que, si no fos perquè jo mateix anava necessitat de claredat, m'haurien resultat excessivament reiteratives o explícites).
L'heroi (encarnat per un convincent Tommy Lee Jones) és un personatge que, com nosaltres, viu en un món on la injustícia, la baixesa i la depravació són el pa nostre de cada. En aquesta fosca quotidianitat, tanmateix, també hi ha lloc per una certa llum, representada en aquest cas per l'espai acollidor de la família del protagonista.
Però l'obsessió d'aquest home de principis per la justícia és el nucli dur del seu caràcter, allò que determinarà el curs de la seva història. Així li ho repeteix el general amb el qual manté un diàleg imaginari durant bona part del film: no podem saber què ens espera en el futur, però el que sí que està a les nostres mans és mantenir-nos ferms als nostres principis.
La dona del protagonista li ho diu amb claredat: «cada cop és més difícil allunyar-te de la feina». En aquest context, la frase significa: cada cop és més difícil aconseguir que la dedicació del Lieutenant Dave Robicheaux per vetllar per la justícia i restablir l'ordre no esdevingui obsessiva. L'espectador viu també aquesta incertesa davant la possibilitat oberta que sigui precisament la noblesa del personatge la que l'acabi arrossegant cap a la destrucció.
Potser, en definitiva, la medul·la del film sigui precisament aquest diàleg oníric amb un general confederat implicat en la guerra de secessió, a través del qual Tavernier ens porta cap a un altre lloc comú (resolt en una escena final que inevitablement recorda El resplandor de Kubrick): en el cicle interminable d'escenaris amenaçats per la inhumanitat i la injustícia, esdevé arquetípica la figura de l'home que es preocupa pels innocents i que queda tràgicament atrapat en una xarxa asfixiant d'històries embrutides que el depassen.
En la seva lluita, tanmateix, tampoc ell surt moralment indemne. Sí: els dolents són inequívocament dolents. Però els homes que desitgen la justícia i lluiten per ella, sovint es veuen també esquitxats per la sang i les ombres que comporta la titànica batalla.
En darrer terme, el film de Tavernier planteja una interessant objecció a Kant. Car una proposta moral articulada a partir d'una aposta decidida pels principis (i que s'exposa tràgicament a les possibles conseqüències derivades d'un actuació encaminada d'aquesta manera) sembla requerir, per fer-la realment viable, d'un metaprincipi que permeti posar entre parèntesi (quan calgui i perquè cal) els principis que ordinàriament permeten reconèixer i construir la justícia. Actuar moralment no equivaldria, en la zona grisa que ens ha tocat viure, a guiar-nos sempre i en tot moment per una màxima d'acció que pugui ser elevada a llei universal. En el fosc univers que se'ns mostra, aquesta seria la nova fórmula de l'imperatiu categòric:
Actua de manera que la impossibilitat d'elevar a llei universal
la màxima que guia la teva acció
la màxima que guia la teva acció
no t'impedeixi ser fidel als principis morals
que determinen el teu deure
que determinen el teu deure
dimarts, 19 d’abril del 2011
dilluns, 18 d’abril del 2011
dissabte, 16 d’abril del 2011
divendres, 15 d’abril del 2011
dijous, 14 d’abril del 2011
dimecres, 13 d’abril del 2011
diumenge, 10 d’abril del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
