Els cicles compartits de les repressions (Woman without men)

Perdó i superació (Invictus)

No sé quants relats sobre Nelson Mandela aniran apareixent amb els anys per les pantalles de cinema. Segur que bastants. La persona i el personatge s'ho han guanyat a pols. És, entre moltes altres coses, una icona. Un referent. Amb tot el que això comporta de simplificació però també de potència.

El relat que ens ofereix Clint Eastwood a Invictus està construït a partir de la novel·la de John Carlin Playing the enemy (òbviament basada en fets reals). El subtítol del llibre és prou explícit com per servir gairebé de sinopsi: Nelson Mandela and the game that made a nation. Només falta afegir que el partit era de rugby. O que si entenem joc en sentit més ampli, es refereix al joc amb què va consistir intentar que l'equip de rugby de Sudàfrica, en altres temps intesament associat a tota la simbologia de l'apartheid (i per això mateix odiat per la comunitat negre del país), esdevingués un mitjà per unir un Estat tràgicament esquinçat.

El film d'Eastwood m'ha semblat noble i sense pretensions d'autor. Intenta enllaçar sense fisures la presentació de Madiba -nom amb què Mandela és conegut a Sudàfrica-, amb una història senzilla, significativa i fabulosa (tant, que si no fos perquè sabem que és veritat no ens la creuríem).

Higinio Marín ens explicava a les seves classes sobre Ulisses que un heroi és algú que fa retrocedir l'horitzó on es fixen els límits d'allò que és possible i allò que resulta inabastable. Un heroi és algú que amplia el nostre món, que és capaç d'humanitzar territoris inhòspits, raó per la qual les seves gestes són cantades de generació en generació i la seva interepidesa perdura en la memòria. Mandela és un heroi d'aquesta classe, i per això l'evocació de la seva figura i de la seva història resulta, com la pel·lícula clarament pretén, inspiradora per a l'espectador.

Ara bé: quina és l'essència de la gesta de Mandela?

No dic res de nou quan afirmo que la qüestió decisiva i salvatge de fons és la possibilitat del perdó. Totes les pel·lícules que es facin sobre Mandela hauran d'encarar aquest interrogant absolut. El capità de l'equip el formula de manera clara després de visitar la cel·la en la qual el líder sudafriacà havia passat la major part del seu captiveri: «I was thinking how a man could spend thirty years in prison, and come out and forgive the men who did it to him...»

Si els filòsofs, com diu Aristòtil a la Metafísica fent un joc de paraules, són amants també dels mites, és perquè aquests es componen d'elements meravellosos, elements davant els quals es desperta l'admiració, origen del filosofar. L'abisme del perdó és un d'aquests elements pels qual els grecs, un cop més, tenen la paraula justa: deinón. O sigui: formidable i terrible alhora. Perquè poder perdonar com proposa Mandela és sobrehumà. I allò sobrehumà inspira admiració i temor.

Haig de reconèixer que a les meves classes, on jugo sovint a trencar les expectatives dels alumnes i provocar-los amb les reflexions més agosarades, la qüestió del perdó amb prou feines hi és considerada. No m'atreveixo, sincerament. No fos cas que algú prou lúcid considerés que miro de seguir l'antiga costum dels filòsofs de corrompre a la joventut.

La prioritat de la democràcia sobre el capitalisme (Capitalism. A love story)

Per cert, la pel·lícula deixa anar una perla rera una altra, però allò que el mateix format impedeix -estem davant d'un panflet/documental i no d'un documental/històric- internet ho possibilita. Al final del film, l'espectador és convidat a visitar la pàgina personal del director on, entre moltes altres coses, hi trobarà un apartat on ordenadament es documenta tots els fets denunciats a la pel·lícula. És d'agraïr, la veritat.

Coco

Si a l'estiu estàs a Mallorca i l'oferta a la cartellera és reduïda (més per l'època de l'any que no pas pels cinemes, ja que a les sales Renoir i Porto Pi ofereixen pel·lícules en versió original) pots acabar fent el que vaig fer jo: buscar arguments per donar una oportunitat a una pel·lícula que segurament no hauries anat a veure en altres circumstàncies.

Haig de reconèixer que el fet que els Verdi de Barcelona també estiguessin projectant Coco ens va ajudar a decidir-nos, malgrat les reserves.

Des dels temps de Tales -que deixava de tocar de peus a terra mogut per les seves reflexions i queia al famós pou- i Sòcrates -del qual passa a la història no només el seu desafortunat aspecte sinó, sobretot, la seva absoluta despreocupació per aquestes qüestions-, sembla que la filosofia ha viscut en una certa distància respecte del món i, encara més, respecte les aparences i les modes. Fins i tot Nietzsche, crític ferotge de Sòcrates, insisteix en què la filosofia ha de ser intempestiva. Anar contra el propi temps (o com a mínim no assimilar-se sens més als patrons de la pròpia època) sembla que ha de ser un dels trets distintius del filòsof.

Per això, una pel·lícula sobre moda pot semblar que hagi d'interessar ben poc a un professional de la filosofia (als que sabeu com vesteixo habitualment per força se us dibuixa un somriure involuntari a la cara: us estic veient).

Ara bé: la història de Coco Chanel no hauria de ser en primer lloc la d'algú instalat en el glamour i establint les coordenades d'allò que s'anomena moda, sinó la d'una revolucionària. La d'algú que va canviar radicalment la manera d'entrendre la relació entre l'acte de vestir i els seus mitjans materials. Pensant en això, emparentant a Chanel amb la història dels individus subversius de la cultura occidental, ens vam acostar al cinema. Coco avant Chanel, el títol original, prometia: semblava suggerir que la història que se'ns narraria pretenia escapar dels circuits de la glòria per endinsar-se, en un recorregut més personal, a les arrels del geni d'aquesta revolucionària.

Però el títol original és una enganyifa i la pel·lícula resulta decebedora. No pas perquè el film no se centri en la vida de Gabrielle Chanel abans d'esdevenir una celebritat, sinó perquè -pobre dona!- un títol més fidel als continguts de la pel·lícula hauria estat: "Els amors i desamors de Gabrielle Chanel".

Certament, pot ser que el relat s'ajusti força a la vida del personatge. Però, sigui així o no, la pel·lícula -plantejada d'aquesta manera- ja no s'apropa al que essencialment ens prometia: el retrat del naixement d'una revolució. El trist resultat que ens ofereix Anne Fontaine, fent un repàs de la vida amorosa de Coco, és un producte trillat, assimilable a tants altres productes de consum. Alguns d'això en diuen pel·lícules romàntiques. Jo, que tinc un respecte pels autors d'aquest moviment, em nego a fer-ho. Si voleu una etiqueta...

És cert que a la pel·lícula se'ns mostren elements de la mirada original de Chanel vers el món del vestir. Només faltaria! Però aquests no són el centre de gravetat. La directora tria el camí de la vida sentimental de la protagonista per construir el fil argumental del relat. La llàstima és que precisament no és aquesta vida sentimental la que fa d'ella una personalitat interessant.

Temps després d'haver vist la pel·lícula, quan escric aquestes línies, m'adono que allò que trobo a faltar en Coco és la gosadia de centrar la pel·lícula, de manera més decidida, en el retrat de la seva passió. Agora, d'Amenábar, enfrontava el mateix problema i se'n sortia molt millor. En el nostre món, el mot passió evoca immediatament (i de manera gairebé inevitable) el desig d'un invididu vers un altre. Costa de pensar en altres passions. Bé, potser la passió pel futbol és l'altra gran passió de la nostra època...

Ortega y Gasset afirmava durant la primera meitat del segle XX que el nostre temps vivia un esgotament de la facultat de desitjar. Adaptant la idea, podríem dir que el nostre temps viu un empobriment en la capacitat d'apassionar-se. Per això, admiro un intent com el d'Agora d'il·lustrar una passió diferent: la del coneixement. Una passió que bandeja en aquell cas altres passions. Hi ha passions poderoses al nostre món que no es redueixen a l'amor, o a l'amor per un individu! Però aquestes passions resten habitualment sepultades, són invisibles a la mirada dominant. Això afecta la nostra manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos, ja que les expectatives que hom pot tenir a la vida depenen d'aquesta imaginació (empobrida) que és necessària per inventar-se l'argument de la pròpia existència...

Per què em sembla que Coco, la pel·lícula, no se'n surt a l'hora de fer el retrat d'aquesta passió heterodoxa? Resposta: perquè no n'hi ha prou amb dir que la passió de Gabrielle pel món de la confecció se situa per sobre d'altres passions si al final resulta que la directora tria aquestes passions menys dominants per construir el fil del relat i ens acaba explicant, bàsicament, la vida amorosa de la protagonista...

PD: La qüestió de l'estil i la moda i la seva relació amb la filosofia requeririen un post independent per ser tractades, perquè el menyspreu socràtic de l'aparença no és, com es pot suposar, la darrera paraula sobre el tema en la història de la filosofia. Esperaré, però, a que algú em dongui peu a parlar-ne en una altra ocasió.