Paris, Texas

Fa uns anys, preparant unes pràctiques de la matèria d'Antropologia Filosòfica per alumnes de medicina, vaig decidir que una de les 12 sessions (de 2 hores cadascuna) consistís, simplement, en el visionat de Paris, Texas de Wim Wenders. 

Haig de reconèixer que era una opció arriscada. Aquelles pràctiques s'organitzaven a partir d'una antologia de textos diversos i materials audiovisuals preparada per a l'ocasió. Per moltes raons, tanmateix, l'opció d'invertir les 2 hores d'una sessió en la projecció d'una pel·lícula era problemàtica. Qualsevol professor o alumne sap que aquesta és una opció còmode i lamentable per eludir l'esforç que suposa fer una classe "normal". En dotze anys que porto a secundària, dec haver utilitzat aquest recurs (el d'ocupar una sessió sencera amb un material audiovisual) potser mitja dotzena de vegades: per veure, per exemple, Ordet de Dreyer o El setè segell de Bergman (amb alumnes de 1r d'ESO!), o Freaks de Tod Browning (amb alumnes de Psicologia i Sociologia). Crec que és força evident que el canvi de classe ordinària per pel·lícula, en casos així, no suposava un estalvi d'esforços precisament.

Però fer això a la uni... és pràcticament intolerable. El responsable de la matèria, un bon i savi amic, em va mirar quan li vaig fer la proposta i discretament em va preguntar: «estàs segur?». No calia fer explícits els arguments en contra, els sabíem tots dos perfectament.

En defensa meva, haig de dir que, encara que ningú no se n'adonés, passar Paris, Texas en dos hores em va suposar, entre d'altres coses, una feinada infinitament més gran que preparar qualsevol classe. La pel·lícula dura 143 minuts exactament, des de l'inici fins l'aparició dels títols de crèdit. Per tant, per "encabir-la" en dues hores -demano perdó a tots els déus i mortals sensibles als crims- vaig haver de fer-ne la "meva" versió: un muntatge que durés 120 min.

Hores i hores i hores d'anàlisi de l'estructura, les escenes i la narració. I una heretgia per la qual no oposaria resistència a la foguera, si se m'hi condemnés. Vaig mutilar una obra mestra per convertir-la en un producte apte per a unes pràctiques d'universitat. En d'altres casos, m'havia limitat a organitzar una classe sobre una escena (o un conjunt d'escenes) d'una pel·lícula. Però amb París, Texas... no volia fer això.

L'experiència va passar-la amb els alumnes va ser lamentable i prefereixo no recordar-la. Alguns tendeixen a resumir episodis com aquell amb la locució margaritas ad porcos. Jo seré més educat, ejem, i per no generalitzar, em limitaré a dir que no va anar bé.

Molt probablement el resultat era previsible: les moltíssimes hores de treball havien resultat completament perdudes, els resultats en els alumnes eren inapreciables i la impressió que havia causat com a docent en un auditori no precisament inclinat a la reflexió filosòfica i humanista, terrible.

No vaig repetir l'experiència ni la repetiré mai més.

Però si Déu en el dia del judici final em crida a capítol i em pregunta per aquella decisió meva, o si un improbable nou tribunal de la Inquisició es constitueix per castigar els crims contra l'art, tinc molt clar que els respondré el mateix que vaig respondre al meu amic quan em va demanar si estava segur de passar la pel·lícula:

-Xavi, ja sé que té molt males pintes. Però mira: l'objectiu de la nostra matèria és donar claus a aquests nanos per poder viure més humanament. I res del que jo els pugui explicar en dues hores pot estar a l'alçada de Paris, Texas. Al final, d'aquí un temps, tots hauran oblidat les meves classes. Però alguns, Paris, Texas no la oblidaran mai.

Com un bon màrtir, vaig sacrificar-me per una causa superior a mi. No va servir per redimir la humanitat, clar. Però va tenir sentit. A Paris, Texas hi és tot.

Si has llegit aquestes línies i no has vist la pel·lícula, no llegeixis més. Eus ací el meu manament: busca el lloc i el moment per veure aquesta joia de Wim Wenders i Ry Cooder.

No és obligatori fer cas dels meus manaments, però no en puc donar de més fonamentals.

Amor i sacrifici (Paris, Texas)

Hi ha pel•lícules que em fascinen fins arribar a obsessionar-me. Paris, Texas n’és una. Si algun dia tinc la impressió que amb paraules puc acostar-me al secret d’aquest film sense putinejar-lo, potser m’animi a intentar escriure aquesta entrada.

Deixo simplement algunes pistes en forma d’imatges i etiquetes.

I per a qui no l’hagi vist afegeixo, a banda de l’imperatiu estètic i moral de contemplar aquesta peça magistral de la història del cinema, el meu reconeixement un cop més a Ry Cooder, que mostra la seva mestria embolcallant amb una banda sonora absolutament frapant la delicada obra de Wim Wenders.

Si tens ànima i mires la pel•lícula, Paris, Texas hi romandrà per sempre. Heus ací la meva declaració d’amor immortal.

La reconstrucció del jo a través de la mirada (My blueberry nights)

Heidegger diu que la nostàlgia és el dolor per la proximitat d’allò llunyà. En la distància, patim per l’absència d’allò que ens és estimat, allò que malgrat la llunyania tenim a prop del cor. Wong Kar Wai sembla un explorador d’un dolor similar però en distàncies més curtes: el dolor –més subtil– pel desig que no es resol, per la complicitat que no aconsegueix traspassar certes barreres. My blueberry nights és inicialment una mirada interessant cap a aquest territori fascinant i hipnòtic, que el director ja havia explorat anteriorment amb la magistral Deseando amar (In the mood for love).


Potser estem acostumats a relats de passions irrefrenables en els quals l’amor i el desamor neix, camina o mor a una velocitat de vertigen. Potser per això les històries gairebé minimalistes, delicades, suaus del director xinès resulten una invitació a una experiència intempestiva. Recuperant el tempo adequat per a la contemplació (i potser una de les fites més notables del film és mostrar com aquest no és necessàriament el lento), l’espectador es troba davant uns personatges que cerquen el seu lloc al món a través de la imaginació, l’escolta o la compassió. La pel·lícula es desenvolupa com una road-movie heterodoxa en la qual la protagonista, com no pot ser d’altra manera, realitza un viatge interior a través de la contemplació de diferents paisatges humans. L’esplèndida banda sonora embolcalla un història senzilla de persones que es busquen a si mateixes, de persones que s’han perdut o que es perdran: d’éssers vulnerables que hom pot estimar en la seva fragilitat gràcies al do de la mirada reposada.

Resulta inquietant adonar-se que l’actitud intempestiva dels personatges principals de bon segur la podríem fer nostra: que si la seva mirada, si el seu recorregut espiritual ens resulta proper és perquè ells són una versió de nosaltres mateixos que la voràgine de les rutines ha enterrat considerablement. I que segurament si podem sortir del cinema amb una difusa nostàlgia sense objecte és perquè allò que trobem a faltar en nosaltres és aquesta peculiar manera –pausada, lúcida, profunda– d’estar al món, de la qual a vegades som capaços.

La pel·lícula val la pena ja només pel fet de participar durant una estona d’aquesta perspectiva. També val la pena pel simple fet de gaudir de la bellesa –per moments aclaparadora– de Norah Jones, Jude Law, Rachel Weisz o Natalie Portman (per ser sincers, tanta bellesa resulta gairebé excessiva!). Al mateix nivell es troba la banda sonora de Ry Cooder, que per si sola ja justifica pagar l’entrada.

És, doncs, My blueberry nights una pel·lícula imprescindible?

És, en tot cas, una pel·lícula recomanable. No llençareu pas els diners o el temps si li dediqueu una estona. I això malgrat el final de la pel·lícula, que és controvertit.

No patiu, no tinc especial intenció d’estripar-lo. No és cap final sorpresa, però és cert que la resolució final de la història pot entusiasmar o no. A un servidor no li va agradar, i fins i tot el va trobar catastròfic. Però com recordava Kavafis, no ens ha de confondre si al final del viatge trobem una Ítaca pobre. No ens ha de confondre –si Ítaca ens ha regalat un viatge memorable. Diria que com a mínim aquest és un trajecte prou interessant com per voler-lo descobrir.