Barbarroja

Noblesa més enllà del bé i del mal (Celda 211)

D'acord: el títol d'aquest post és excessiu... però és que la única figura que m'ha semblat interessant de la pel·lícula ha estat en Malamadre, un xungo molt xungo que dirigeix el cotarro a la presó. Interpretat magistralment per Luís Tosar, resulta ben interessant observar com durant tota la pel·lícula el personatge més oficialment pervers és capaç de manar amb un refinadíssim sentit moral, o, per expressar-ho nietzschianament, és capaç de ser fidel a si mateix i als seus companys més enllà del bé i del mal. No és poca cosa per a un guió.

Per altra banda, la pel·lícula està notablement ben feta i resulta molt entretinguda precisament per a qui va al cinema buscant això: un entreteniment sense pretensions. Jo, pretensiós com sóc, hauria marxat a meitat de la pel·lícula per manca d'interès. Però cal dir que és un producte honrat i que no s'ho mereixia.

A més, la idea era poder opinar de primera mà sobre l'obra més premiada als Goya 2010. Cal que afegeixi res sobre la collita cinematogràfica espanyola d'enguany?

Perdó i superació (Invictus)

No sé quants relats sobre Nelson Mandela aniran apareixent amb els anys per les pantalles de cinema. Segur que bastants. La persona i el personatge s'ho han guanyat a pols. És, entre moltes altres coses, una icona. Un referent. Amb tot el que això comporta de simplificació però també de potència.

El relat que ens ofereix Clint Eastwood a Invictus està construït a partir de la novel·la de John Carlin Playing the enemy (òbviament basada en fets reals). El subtítol del llibre és prou explícit com per servir gairebé de sinopsi: Nelson Mandela and the game that made a nation. Només falta afegir que el partit era de rugby. O que si entenem joc en sentit més ampli, es refereix al joc amb què va consistir intentar que l'equip de rugby de Sudàfrica, en altres temps intesament associat a tota la simbologia de l'apartheid (i per això mateix odiat per la comunitat negre del país), esdevingués un mitjà per unir un Estat tràgicament esquinçat.

El film d'Eastwood m'ha semblat noble i sense pretensions d'autor. Intenta enllaçar sense fisures la presentació de Madiba -nom amb què Mandela és conegut a Sudàfrica-, amb una història senzilla, significativa i fabulosa (tant, que si no fos perquè sabem que és veritat no ens la creuríem).

Higinio Marín ens explicava a les seves classes sobre Ulisses que un heroi és algú que fa retrocedir l'horitzó on es fixen els límits d'allò que és possible i allò que resulta inabastable. Un heroi és algú que amplia el nostre món, que és capaç d'humanitzar territoris inhòspits, raó per la qual les seves gestes són cantades de generació en generació i la seva interepidesa perdura en la memòria. Mandela és un heroi d'aquesta classe, i per això l'evocació de la seva figura i de la seva història resulta, com la pel·lícula clarament pretén, inspiradora per a l'espectador.

Ara bé: quina és l'essència de la gesta de Mandela?

No dic res de nou quan afirmo que la qüestió decisiva i salvatge de fons és la possibilitat del perdó. Totes les pel·lícules que es facin sobre Mandela hauran d'encarar aquest interrogant absolut. El capità de l'equip el formula de manera clara després de visitar la cel·la en la qual el líder sudafriacà havia passat la major part del seu captiveri: «I was thinking how a man could spend thirty years in prison, and come out and forgive the men who did it to him...»

Si els filòsofs, com diu Aristòtil a la Metafísica fent un joc de paraules, són amants també dels mites, és perquè aquests es componen d'elements meravellosos, elements davant els quals es desperta l'admiració, origen del filosofar. L'abisme del perdó és un d'aquests elements pels qual els grecs, un cop més, tenen la paraula justa: deinón. O sigui: formidable i terrible alhora. Perquè poder perdonar com proposa Mandela és sobrehumà. I allò sobrehumà inspira admiració i temor.

Haig de reconèixer que a les meves classes, on jugo sovint a trencar les expectatives dels alumnes i provocar-los amb les reflexions més agosarades, la qüestió del perdó amb prou feines hi és considerada. No m'atreveixo, sincerament. No fos cas que algú prou lúcid considerés que miro de seguir l'antiga costum dels filòsofs de corrompre a la joventut.

La insostenible lleugeresa de la felicitat (Bonjour tristesse)

Cada cop que explico les primeres reflexions que fa Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac sobre la felicitat topo –inevitablement– amb la reserva escèptica d’algunes mirades. La pregunta què pot constituir la felicitat per als humans? és, sens dubte, difícil. I quan Aristòtil descarta l’aposta pels plaers, assimilant una vida així a la de les bèsties, la seva sentència no acostuma a trobar una acollida pacífica. Aquesta reserva augmenta quan el deixeble de Plató proposa la vida contemplativa, la vida dedicada a l’estudi, com l’aspiració més alta per a l’ésser humà.

Obertament, els més provocadors –o els més simples– afirmen que la veritable felicitat no rau en un altre estil de vida que el propi de les bèsties. Gaudir el màxim, patir el mínim. La resta són subtileses que ens fan perdre de vista el més fonamental, el més tangible, allò que realment –immediatament– resulta més satisfactori: un bon àpat, una bona ració de sexe, i després, a dormir, a gaudir del plaer més oriental: la dissolució del jo a través de la inconsciència. Per a qualsevol que no es deixi desorientar per especulacions abstruses i arguments que només tenen aparença de consistència, la vida examinada que ja proposava Sòcrates és només una font inesgotable de maldecaps prescindibles. Nietzsche tindria raó quan diagnosticava que, darrere les propostes d'aquests filòsofs ascetes, s’amagava una profunda incapacitat per gaudir d’allò mundà.

Bonjour tristesse és un film deliciós on trobareu un desenvolupament molt més interessant d’aquesta relació entre felicitat i inconsciència. Sens dubte, els personatges que apareixen al relat no representen en absolut una aposta grollera pels plaers. Ben al contrari, encarnen un model de refinament i profunditat aristocràtica que en cap cas els pot emparentar amb les bèsties tal i com suggereix Aristòtil . La seva aposta despreocupada per la recerca dels plaers més enllà de qualsevol convenció, per l’agudització d’aquesta capacitat per gaudir al màxim cada instant de l’existència, els situa en un punt que l’Estagirita no considera en les seves reflexions: la possibilitat –també específicament humana, i també reservada a uns privilegiats– d’encaminar l’oci en una línia diametralment oposada a l’aristotèlica, la possibilitat d’instal·lar-se en la lleugeresa. Aquesta lleugeresa aristocràtica, aquesta despreocupació feta virtut, aquesta innocent insolència que encarnen el pare i la filla que protagonitzen el film, es presenta com un camí intempestiu per gaudir de l’instant i que condueix a qui la posseeix cap a la felicitat, en la mesura que això és possible per a un humà.

Naturalment aquesta aspiració no és fàcilment realitzable i per força haurà de trobar obstacles –i objeccions del tot raonables– en un món ple de mirades responsables. La lleugeresa és també una planta delicada i vulnerable, exposada, com la felicitat, a què un dia desafortunat truqui a la seva porta la gravetat i la seva severa companya de viatge: la tristesa.

Bonjour tristesse és sens dubte una pel·lícula esplèndida i del tot recomanable, tant pels més lleugers com pels més seriosos d’entre vosaltres. Estic segur que a Aristòtil, que no defugia les dificultats més abismals en la reflexió i que no era home que girés la mirada davant la presència de la tragèdia en la vida dels humans, li hauria encantat la pel·lícula de Preminger (basada, per cert, en una celebrada novel·la que Françoise Sagan va escriure quan només tenia 18 anys) i que també us la recomanaria amb prudent entusiasme.