In the electric mist

Quina és l'essència del cine negre? Aquesta essència ha canviat, respecte les primeres obres que van inspirar l'etiqueta? Quins motius fan atractiu, pel director, per l'espectador, una pel·lícula d'aquest gènere?

No tinc pas respostes per aquestes preguntes. Ni hi entenc, de cinema, ni tampoc d'història de cinema, i la meva ignorància i subdesenvolupament de la sensibilitat toca molt especialment l'anomenat film noir. D'entrada, no és un gènere amb el qual connecti. Però com que Tavernier m'encanta, volia donar-me una oportunitat per apropar-me a un terreny que em resulta estrany, ple d'interrogants que em desconcerten.

Amb aquests antecedents, el que deixo escrit aquí només té valor com a apunt personal i està vinculat al desig d'entendre per què un creador, avui, pot apassionar-se per aquest tipus d'històries, de personatges i d'escenaris. L'intent de respondre només puc construir-lo des dels elements que a In the electric mist podrien arribar a fascinar-me. En aquest punt, haig de reconèixer que Tavernier ho posa fàcil (algunes pistes són fins i tot tan òbvies que, si no fos perquè jo mateix anava necessitat de claredat, m'haurien resultat excessivament reiteratives o explícites).

L'heroi (encarnat per un convincent Tommy Lee Jones) és un personatge que, com nosaltres, viu en un món on la injustícia, la baixesa i la depravació són el pa nostre de cada. En aquesta fosca quotidianitat, tanmateix, també hi ha lloc per una certa llum, representada en aquest cas per l'espai acollidor de la família del protagonista.

Però l'obsessió d'aquest home de principis per la justícia és el nucli dur del seu caràcter, allò que determinarà el curs de la seva història. Així li ho repeteix el general amb el qual manté un diàleg imaginari durant bona part del film: no podem saber què ens espera en el futur, però el que sí que està a les nostres mans és mantenir-nos ferms als nostres principis.

La dona del protagonista li ho diu amb claredat: «cada cop és més difícil allunyar-te de la feina». En aquest context, la frase significa: cada cop és més difícil aconseguir que la dedicació del Lieutenant Dave Robicheaux per vetllar per la justícia i restablir l'ordre no esdevingui obsessiva. L'espectador viu també aquesta incertesa davant la possibilitat oberta que sigui precisament la noblesa del personatge la que l'acabi arrossegant cap a la destrucció.

Potser, en definitiva, la medul·la del film sigui precisament aquest diàleg oníric amb un general confederat implicat en la guerra de secessió, a través del qual Tavernier ens porta cap a un altre lloc comú (resolt en una escena final que inevitablement recorda El resplandor de Kubrick): en el cicle interminable d'escenaris amenaçats per la inhumanitat i la injustícia, esdevé arquetípica la figura de l'home que es preocupa pels innocents i que queda tràgicament atrapat en una xarxa asfixiant d'històries embrutides que el depassen.

En la seva lluita, tanmateix, tampoc ell surt moralment indemne. Sí: els dolents són inequívocament dolents. Però els homes que desitgen la justícia i lluiten per ella, sovint es veuen també esquitxats per la sang i les ombres que comporta la titànica batalla.

En darrer terme, el film de Tavernier planteja una interessant objecció a Kant. Car una proposta moral articulada a partir d'una aposta decidida pels principis (i que s'exposa tràgicament a les possibles conseqüències derivades d'un actuació encaminada d'aquesta manera) sembla requerir, per fer-la realment viable, d'un metaprincipi que permeti posar entre parèntesi (quan calgui i perquè cal) els principis que ordinàriament permeten reconèixer i construir la justícia. Actuar moralment no equivaldria, en la zona grisa que ens ha tocat viure, a guiar-nos sempre i en tot moment per una màxima d'acció que pugui ser elevada a llei universal. En el fosc univers que se'ns mostra, aquesta seria la nova fórmula de l'imperatiu categòric:

Actua de manera que la impossibilitat d'elevar a llei universal 
la màxima que guia la teva acció

 no t'impedeixi ser fidel als principis morals
que determinen el teu deure 

Incendies

La llave de Sarah

Perdó i superació (Invictus)

No sé quants relats sobre Nelson Mandela aniran apareixent amb els anys per les pantalles de cinema. Segur que bastants. La persona i el personatge s'ho han guanyat a pols. És, entre moltes altres coses, una icona. Un referent. Amb tot el que això comporta de simplificació però també de potència.

El relat que ens ofereix Clint Eastwood a Invictus està construït a partir de la novel·la de John Carlin Playing the enemy (òbviament basada en fets reals). El subtítol del llibre és prou explícit com per servir gairebé de sinopsi: Nelson Mandela and the game that made a nation. Només falta afegir que el partit era de rugby. O que si entenem joc en sentit més ampli, es refereix al joc amb què va consistir intentar que l'equip de rugby de Sudàfrica, en altres temps intesament associat a tota la simbologia de l'apartheid (i per això mateix odiat per la comunitat negre del país), esdevingués un mitjà per unir un Estat tràgicament esquinçat.

El film d'Eastwood m'ha semblat noble i sense pretensions d'autor. Intenta enllaçar sense fisures la presentació de Madiba -nom amb què Mandela és conegut a Sudàfrica-, amb una història senzilla, significativa i fabulosa (tant, que si no fos perquè sabem que és veritat no ens la creuríem).

Higinio Marín ens explicava a les seves classes sobre Ulisses que un heroi és algú que fa retrocedir l'horitzó on es fixen els límits d'allò que és possible i allò que resulta inabastable. Un heroi és algú que amplia el nostre món, que és capaç d'humanitzar territoris inhòspits, raó per la qual les seves gestes són cantades de generació en generació i la seva interepidesa perdura en la memòria. Mandela és un heroi d'aquesta classe, i per això l'evocació de la seva figura i de la seva història resulta, com la pel·lícula clarament pretén, inspiradora per a l'espectador.

Ara bé: quina és l'essència de la gesta de Mandela?

No dic res de nou quan afirmo que la qüestió decisiva i salvatge de fons és la possibilitat del perdó. Totes les pel·lícules que es facin sobre Mandela hauran d'encarar aquest interrogant absolut. El capità de l'equip el formula de manera clara després de visitar la cel·la en la qual el líder sudafriacà havia passat la major part del seu captiveri: «I was thinking how a man could spend thirty years in prison, and come out and forgive the men who did it to him...»

Si els filòsofs, com diu Aristòtil a la Metafísica fent un joc de paraules, són amants també dels mites, és perquè aquests es componen d'elements meravellosos, elements davant els quals es desperta l'admiració, origen del filosofar. L'abisme del perdó és un d'aquests elements pels qual els grecs, un cop més, tenen la paraula justa: deinón. O sigui: formidable i terrible alhora. Perquè poder perdonar com proposa Mandela és sobrehumà. I allò sobrehumà inspira admiració i temor.

Haig de reconèixer que a les meves classes, on jugo sovint a trencar les expectatives dels alumnes i provocar-los amb les reflexions més agosarades, la qüestió del perdó amb prou feines hi és considerada. No m'atreveixo, sincerament. No fos cas que algú prou lúcid considerés que miro de seguir l'antiga costum dels filòsofs de corrompre a la joventut.

La insostenible lleugeresa de la felicitat (Bonjour tristesse)

Cada cop que explico les primeres reflexions que fa Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac sobre la felicitat topo –inevitablement– amb la reserva escèptica d’algunes mirades. La pregunta què pot constituir la felicitat per als humans? és, sens dubte, difícil. I quan Aristòtil descarta l’aposta pels plaers, assimilant una vida així a la de les bèsties, la seva sentència no acostuma a trobar una acollida pacífica. Aquesta reserva augmenta quan el deixeble de Plató proposa la vida contemplativa, la vida dedicada a l’estudi, com l’aspiració més alta per a l’ésser humà.

Obertament, els més provocadors –o els més simples– afirmen que la veritable felicitat no rau en un altre estil de vida que el propi de les bèsties. Gaudir el màxim, patir el mínim. La resta són subtileses que ens fan perdre de vista el més fonamental, el més tangible, allò que realment –immediatament– resulta més satisfactori: un bon àpat, una bona ració de sexe, i després, a dormir, a gaudir del plaer més oriental: la dissolució del jo a través de la inconsciència. Per a qualsevol que no es deixi desorientar per especulacions abstruses i arguments que només tenen aparença de consistència, la vida examinada que ja proposava Sòcrates és només una font inesgotable de maldecaps prescindibles. Nietzsche tindria raó quan diagnosticava que, darrere les propostes d'aquests filòsofs ascetes, s’amagava una profunda incapacitat per gaudir d’allò mundà.

Bonjour tristesse és un film deliciós on trobareu un desenvolupament molt més interessant d’aquesta relació entre felicitat i inconsciència. Sens dubte, els personatges que apareixen al relat no representen en absolut una aposta grollera pels plaers. Ben al contrari, encarnen un model de refinament i profunditat aristocràtica que en cap cas els pot emparentar amb les bèsties tal i com suggereix Aristòtil . La seva aposta despreocupada per la recerca dels plaers més enllà de qualsevol convenció, per l’agudització d’aquesta capacitat per gaudir al màxim cada instant de l’existència, els situa en un punt que l’Estagirita no considera en les seves reflexions: la possibilitat –també específicament humana, i també reservada a uns privilegiats– d’encaminar l’oci en una línia diametralment oposada a l’aristotèlica, la possibilitat d’instal·lar-se en la lleugeresa. Aquesta lleugeresa aristocràtica, aquesta despreocupació feta virtut, aquesta innocent insolència que encarnen el pare i la filla que protagonitzen el film, es presenta com un camí intempestiu per gaudir de l’instant i que condueix a qui la posseeix cap a la felicitat, en la mesura que això és possible per a un humà.

Naturalment aquesta aspiració no és fàcilment realitzable i per força haurà de trobar obstacles –i objeccions del tot raonables– en un món ple de mirades responsables. La lleugeresa és també una planta delicada i vulnerable, exposada, com la felicitat, a què un dia desafortunat truqui a la seva porta la gravetat i la seva severa companya de viatge: la tristesa.

Bonjour tristesse és sens dubte una pel·lícula esplèndida i del tot recomanable, tant pels més lleugers com pels més seriosos d’entre vosaltres. Estic segur que a Aristòtil, que no defugia les dificultats més abismals en la reflexió i que no era home que girés la mirada davant la presència de la tragèdia en la vida dels humans, li hauria encantat la pel·lícula de Preminger (basada, per cert, en una celebrada novel·la que Françoise Sagan va escriure quan només tenia 18 anys) i que també us la recomanaria amb prudent entusiasme.

Factus eram ipse mihi magna quaestio...

(Amb l'incombustible Sòcrates al Pergamon Museum de Berlin)

Askundio (Badalona, 1977) és llicenciat en Filosofia i professor d’ensenyament secundari (tot un funcionari!).

(Edifici central de la Universitas Studiorum Navarrensis: amaga la millor cafeteria per estudiar de tot el món)

Començà a estudiar a la Universidad de Navarra –on va aprendre a la vegada què pot ser una universitat i en què no s’ha de convertir– i continuà a la Universitat de Barcelona, on va ser becari de col·laboració, llicenciat i becari d’investigació, per aquest ordre.

(L'ovni, un altre element inoblidable: la irrepetible biblioteca de l'antiga Facultat de Filosofia de la UB)

El gaudi d’una beca FI de la Generalitat per a desenvolupar els estudis predoctorals li permeté ampliar els seus estudis de filosofia a la Universitat de Heidelberg (Alemanya).

(Vista de la ciutat des del Philosophenweg. Pel "camí dels filòsofs" han passejat personatges com Hölderlin, Hegel, Gadamer, Askundio...)

Ja sense beques i amb quatre duros acabà vivint i estudiant amb la seva dona en una espècie de zulo amb vistes a un jardí a les afores d’aquesta bonica ciutat universitària.

(Vista des de la finestra del zulo: gairebé es poden apreciar en primera línia les veïnes formigues)

Apassionat de la docència i coincidint amb una situació de ruïna absoluta, es preparà les oposicions per professor de secundària, que aconseguí aprovar –juntament amb i gràcies a la seva dona.

Ha publicat en revistes especialitzades diversos articles en l’àmbit de l’Antropologia Filosòfica sobre Nietzsche i Heidegger i la qüestió de la tècnica.

(Animada visita al cementiri de Messkirch: la tomba central és la de Heidegger...)

La humanitat no perdria res si mai no s’haguessin escrit, però a ell li han servit per fer currículum, és a dir, per construir una espècie d’escut institucionalment reconegut contra l’acusació de paràsit improductiu i inútil.

(Unes roques antropomorfes semblen dialogar entre si: productivitat 100% filosòfica...)

De tant en tant ha fet alguna col·laboració amb la universitat, en forma de conferència o de docència de la matèria d’Antropologia.

Feliçment, quan es va treure les opos la fortuna el va encaminar cap a un institut d’un poble petit on encara existeixen alguns alumnes amb capacitat per escoltar i aprendre (clarament distingibles, per tant, dels clàssics bàrbars), i alguns professors al costat dels quals és poc menys que immoral no mirar de fer les coses el milor possible.

(Podria ser qualsevol institut, però no ho és) 

Això li facilita seguir entenent la seva feina com una tasca noble i mirar d’exercir-la el millor que pot. Per això es dedica a estudiar i escriure manuals (fins i tot un blog!), encara que no en sàpiga gaire. És una de les seves maneres de mirar d’aprofitar el temps, passar-ho bé i continuar cercant la lucidesa.

(Heute schon philosophiert?)

Presentació

Suposo que hi ha moltes raons diferents per escriure un blog, i suposo que s’espera que l’autor del blog confessi les seves a mode d’introducció en la primera entrada del seu. Suposant, i segurament freguem una sobredosi de suposicions, que l’autor sigui honest quan declara les intencions que l’han mogut a escriure'l, aquí va la meva suposadament esperada i honesta declaració:

A diferència del personatge d’un famós conte de Borges, cèlebre segons el relat per la seva memòria, jo no estic tràgicament condemnat a no oblidar res. Ben al contrari, pateixo un drama molt més modest i comú, que és l’oblit. Nietzsche recordava amb encert el paper positiu que té l’oblit a les nostres vides: no podríem viure sense aquesta capacitat alliberadora, que ens permet desempallegar-nos del farcell pesat (i a vegades paralitzant) del passat.

Ara bé: no tot oblit és necessariament un alliberament. Un pot tenir la impressió que algunes de les coses que ha viscut haurien de romandre per sempre a la seva memòria i que l’haurien de guiar, com un far que s’alça en la nit i que assenyala el camí de la veritat, de la bellesa o de la bondat. En aquests casos, la manca de memòria esdevé una lamentable amnèsia, que priva al subjecte de part d’allò que ha constituït la seva identitat, o d’allò a partir del qual ha après a mirar el món.

Per fer front a aquest perill, i perquè ja fa uns quants anys que miro pel·lícules com qui viatja per ampliar els horitzons del seu món, se’m va acudir que guardar un petit registre d’aquests viatges cinematogràfics podria resultar-me útil. No necessàriament com un testimoni d'allò més essencial que he viscut, vist o interpretat a través del cinema -si aquestes fossin les expectatives, difícilment podria arribar a escriure una sola línia- sinó com uns apunts realitzats després de cada pel·lícula contemplada. Un professor savi que vaig tenir deia que descobridor no ho era qui arribava a una terra nova, sinó qui tornava després per explicar-ho, i permetia així establir un vincle amb allò anteriorment desconegut. Doncs bé: aquest modest registre vol ser un link cap als territoris explorats alguna vegada, una extensió virtual de la meva memòria, la única pretensió de la qual és resultar una eina senzilla però útil perquè el pas del temps no sepulti definitivament algunes d’aquestes sortides de la caverna.

Tot i que formalment les entrades estiguin escrites per a un potencial lector, no es pretén que això interessi ningú fora del propi autor del blog. Internet permet localitzar amb relativa facilitat nombroses crítiques dels films que s'aniran comentant, així com les seves fitxes tècniques o artístiques. Res de tot això es trobarà aquí. Aquest no és un blog de crítica cinematogràfica: és un diari.