Un asunto real

Dinamarca, darrer terç del segle XVII.

Días de cine - 'Un asunto real'

• Días de cine - 'Un asunto real'

La parte de los ángeles

Días de cine - 'La parte de los ángeles'

• Días de cine - 'La parte de los ángeles'

El elefante blanco

Els nens salvatges

Potiche

Els cicles compartits de les repressions (Woman without men)

También la lluvia

Neds

Narratives dels submóns (Biutiful)

Amador

La verdad de Soraya M.

Cobardes

London River

Sweet sixteen

Amerrika

Deconstruint el paternalisme occidental (Binta y la gran idea)

Segment de la pel·lícula En el mundo a cada rato, la història de Binta és un exemple fantàstic de cinema sobre valors ben fet. Amb una sintaxi cinematogràfica que s'acosta a la perfecció en la seva simplicitat, Javier Fesser aconsegueix dislocar amb la gran idea la nostra inevitable perspectiva d'occidentals - perspectiva des de la qual mirem i valorem el món i les seves necessitats.


Tots hem passat per l'experiència de ser sermonejats algun cop a la vida. Amb raó o sense, algú creu que ha d'explicar-nos des de dalt com són les coses, com han estat i com haurien de ser (és a dir, qui som, què hem fet i com hauríem d'actuar). Allò peculiar del sermó, allò que li dóna la seva justificada mala premsa, és el lloc des del qual es parla al receptor del discurs: la veritat. Algú se situa al púplit i, en qualitat d'encarregat de transmetre la veritat al ramat fidel i desorientat, alliçona a l'oient. Els sermons són això, monòlegs d'índole moralitzant sobre temàtica diversa. Qui els pronuncia, no pot ser d'altra manera, se situa en un pla de superioritat respecte qui els rep, com un pare que, bondadós però exigent, ha de corregir les criatures.

El cinema de temàtica social, i més encara aquell que pretén reflexionar de manera molt explícita sobre determinats valors (la igualtat, la llibertat, algun dret fonamental, com és el cas de la pel·lícula que ens ocupa: el de l'educació...) sempre està en risc de degenerar en simple i fallit sermó. Cal justificar per què l'expressió "sermó fallit" és un pleonasme, o n'hi ha prou amb recordar el caràcter cíclic dels sermons -el seu etern retorn tragicòmic- per il·lustrar-ne l'ineficàcia? Res és més fàcil d'ignorar que un bon sermó. D'això també en tenim experiència. I és per això que un cinema que es proposa moure a la reflexió, fomentar una sensibilitat vers determinades situacions que mereixen ser considerades amb més atenció, precisament té aquí el seu perill més fatal: el d'aconseguir a través de les bones intencions exactament el contrari del que pretén. Dessensibilitzar a través de sermons, tot convertint allò que vol presentar en un tòpic més que hom pot digerir des de la banalitat. Aquest és l'abisme al qual ha d'enfrontar-se el cinema social, el seu tràgic tendó d'Aquil·les.

Doncs bé: habitualment, el recurs emprat pels bons (i honestos) directors de cinema per evitar el paternalisme narratiu és precisament mirar de retratar una situació deixant absolutament de banda tot judici moral. Això no és fàcil de fer. L'objectiu, però, és clar: oferir una mirada tan precisa i rica en detalls com sigui possible perquè l'espectador pugui formar-se per ell mateix una opinió ponderada sobre allò que se li ha mostrat. En la mesura que és l'espectador qui jutja, i no el director (és clar que el director no pot deixar de jutjar, però això és una altre tema), aquesta classe de cinema defuig el to moralitzant de qualsevol sermó.

Però Binta y la gran idea ens transmet un missatge ben clar, raó per la qual resulta, en cert sentit com a mínim, un exercici molt més difícil. La pel·lícula, En el mundo a cada rato, és un projecte col·lectiu promogut per Unicef per contribuir a la sensibilització sobre algunes de les prioritats bàsiques d'actuació que marca l'agència de les Nacions Unides per a la infància arreu del món. En principi, doncs, el discurs és clar i inequívoc, i el fragment que ens ocupa incideix en la necessitat de respectar el dret dels infants -i, sobretot, el de les nenes- a rebre una educació.

Pot fer-se un relat sobre aquest tema que no derivi inevitablement cap al sermó? Pot dir-se, de fet, alguna cosa original sobre allò que pot semblar obvi? La resposta és afirmativa en ambdós casos. Binta és un exercici esplèndid d'imaginació que ens mostra una realitat difícil sense prescindir, tanmateix, d'un saludable sentit de l'humor. En un to i amb uns girs que ens porten més enllà d'allò que inicialment albiràvem, Javier Fesser aconsegueix construir no només una postal benintencionada, sinó també -i sobretot- una encertada reflexió sobre la situació de l'educació, que trascendeix l'àmbit del petit poble senegalès que serveix d'escenari per a l'acció.


Fa temps, abans de la darrera reforma del curriculum de batxillerat, és a dir, fa temps, quan tenia temps a classe, m'agradava treballar amb els alumnes un text de Daniel Innerarity, magnífic, que porta per títol "Xenología: prolegómenos para la comprensión de lo extraño", i que es troba al seu llibre Ética de la hospitalidad. Arribat un punt en l'argumentació, l'autor exposa que

«comprendemos lo extraño en lo propio y lo propio en lo extraño porque ninguno es definible aisladamente»

No és el lloc ni el moment per fer-ne un comentari, però suposo que s'intueix per on va la cosa. Binta y la gran idea és, precisament, un d'aquests exercicis d'autocomprensió des de l'estranyesa. Molt socràtic, no? Molt necessari

Viatge cap a la igualtat (Retorno a Hansala)

Retorno a Hansala és una pel•lícula humil que tracta de posar rostre als homes, dones i criatures que arrisquen la vida en pasteres a la recerca d’un horitzó obert al futur. Chus Gutiérrez fa un exercici de cinema compromès, auster, que –com els habitants de Hansala – agafa de la mà a l’espectador (a l’estranger) per poder-lo conduir amb senzillesa, amb poques paraules, cap a la realitat que vol mostrar.

Hansala és un poble marroquí que, com tants llocs al món, no tenen “cobertura”. S’hi arriba després d’un llarg viatge, deixant enrere occident, ciutats, asfalt: un lloc on els mòbils no responen (i difícilment ho faran mai) i on hom es pregunta com hi és possible la subsistència. El viatge dels personatges és un odissea en sentit estricte: combina el retorn a casa d’algun d’ells amb el relat del descobriment, entre el vertigen i la fascinació, de formes de vida molt diferents a la d’un mateix.

Ja ho he dit: en primer lloc, la pel•lícula posa rostre i història a les xifres i els titulars dels noticiaris sobre els “immigrants il•legals” que intenten creuar l’estret. Però el que s’aconsegueix amb aquest relat –a través de la narració de l’experiència de l’encontre, de la impossible comunicació (i de la comunicació malgrat tot) o de la solidaritat–, és fer patent, en definitiva, la comuna humanitat de tots els implicats: vilatans, estrangers, occidentals, àrabs, personatges (ficticis i reals) i espectadors (a la sala i fora d’ella). Així, el retorn a Hansala acaba sent un viatge cap a la igualtat, un relat de l’experiència de la fraternitat en el sentit més radical.

Malgrat la profunditat dels temes que apunta, Chus Gutiérrez fa un exercici cinematogràfic gens pretensiós, tant a nivell formal com de guió. La pel•lícula, per moments, recorda en la seva simplicitat visual els productes del dogma danès. A nivell de guió, el recorregut és clar i les peripècies també defugen tota estridència. La directora renuncia a sorprendre l’espectador per cap altre camí que no sigui la veritat senzilla i radical que s’intenta fer comparèixer en la pantalla. Tot un exercici de coratge!

Per mi, el film és, en la superfície i en el fons, des de les primeres imatges fins als títols de crèdit, un pertinent crit de denúncia. I dic crit –i no simplement denúncia– perquè em sembla que la directora té l’encert de no simplificar les qüestions plantejades i evitar els discursos edificants. Abans que mirar de trobar solucions fàcils a situacions difícils, i lluny d’intentar acusar amb el dit a ningú (i això és el que s’entén habitualment per denunciar), Gutiérrez se centra en una tasca preliminar, més elemental: intenta elevar el crit necessari perquè, davant la tragèdia, s’esquerdin els murs de la indiferència. Això és un crit de denúncia, i per extensió, una crida a la responsabilitat.

Però aquesta pel•lícula no és només un crit: és una peça d’aquell cinema que ofereix a l’espectador l’oportunitat de conèixer, de veure, d’accedir a una realitat –a un món– aliè, estrany, fantàstic. Més enllà de la problemàtica social, Retorno a Hansala és una finestra que comunica amb una galàxia paral•lela a la nostra, a un univers regit per lleis diverses com, per exemple, El Perro mongol i La boda de Tuya, que ens apropen a la sorprenent existència de les famílies nòmades a les estepes de Mongòlia. En un món globalitzat en el qual cap racó de món sembla poder retenir un halo de misteri, oferir pistes que condueixin a paisatges físics i humans insospitats no és poca cosa!

Suposo que en això rau, en el fons, el possible èxit de la pel•lícula. Habitualment s’entén la comunicació com la transmissió d’un missatge entre un emissor i un receptor. En el cinema, tanmateix, aquesta transmissió s’esdevé sovint en unes coordenades diferents: no es tracta que el director transporti un missatge a l’espectador –si volgués fer això, deia un cèlebre cineasta, «escriuria una carta»–, sinó que el director transporta l’espectador a un escenari en el qual aquest, eventualment, podrà trobar una pluralitat de missatges. Retorno a Hansala ens transporta a un escenari d’aquesta classe. El missatge ja és cosa de cadascú.

El cinema com a mitjà de comunicació? El cinema com a mitjà de transport