Tots hem passat per l'experiència de ser sermonejats algun cop a la vida. Amb raó o sense, algú creu que ha d'explicar-nos des de dalt com són les coses, com han estat i com haurien de ser (és a dir, qui som, què hem fet i com hauríem d'actuar). Allò peculiar del sermó, allò que li dóna la seva justificada mala premsa, és el lloc des del qual es parla al receptor del discurs: la veritat. Algú se situa al púplit i, en qualitat d'encarregat de transmetre la veritat al ramat fidel i desorientat, alliçona a l'oient. Els sermons són això, monòlegs d'índole moralitzant sobre temàtica diversa. Qui els pronuncia, no pot ser d'altra manera, se situa en un pla de superioritat respecte qui els rep, com un pare que, bondadós però exigent, ha de corregir les criatures.
El cinema de temàtica social, i més encara aquell que pretén reflexionar de manera molt explícita sobre determinats valors (la igualtat, la llibertat, algun dret fonamental, com és el cas de la pel·lícula que ens ocupa: el de l'educació...) sempre està en risc de degenerar en simple i fallit sermó. Cal justificar per què l'expressió "sermó fallit" és un pleonasme, o n'hi ha prou amb recordar el caràcter cíclic dels sermons -el seu etern retorn tragicòmic- per il·lustrar-ne l'ineficàcia? Res és més fàcil d'ignorar que un bon sermó. D'això també en tenim experiència. I és per això que un cinema que es proposa moure a la reflexió, fomentar una sensibilitat vers determinades situacions que mereixen ser considerades amb més atenció, precisament té aquí el seu perill més fatal: el d'aconseguir a través de les bones intencions exactament el contrari del que pretén. Dessensibilitzar a través de sermons, tot convertint allò que vol presentar en un tòpic més que hom pot digerir des de la banalitat. Aquest és l'abisme al qual ha d'enfrontar-se el cinema social, el seu tràgic tendó d'Aquil·les.
Doncs bé: habitualment, el recurs emprat pels bons (i honestos) directors de cinema per evitar el paternalisme narratiu és precisament mirar de retratar una situació deixant absolutament de banda tot judici moral. Això no és fàcil de fer. L'objectiu, però, és clar: oferir una mirada tan precisa i rica en detalls com sigui possible perquè l'espectador pugui formar-se per ell mateix una opinió ponderada sobre allò que se li ha mostrat. En la mesura que és l'espectador qui jutja, i no el director (és clar que el director no pot deixar de jutjar, però això és una altre tema), aquesta classe de cinema defuig el to moralitzant de qualsevol sermó.
Però Binta y la gran idea ens transmet un missatge ben clar, raó per la qual resulta, en cert sentit com a mínim, un exercici molt més difícil. La pel·lícula, En el mundo a cada rato, és un projecte col·lectiu promogut per Unicef per contribuir a la sensibilització sobre algunes de les prioritats bàsiques d'actuació que marca l'agència de les Nacions Unides per a la infància arreu del món. En principi, doncs, el discurs és clar i inequívoc, i el fragment que ens ocupa incideix en la necessitat de respectar el dret dels infants -i, sobretot, el de les nenes- a rebre una educació.
Pot fer-se un relat sobre aquest tema que no derivi inevitablement cap al sermó? Pot dir-se, de fet, alguna cosa original sobre allò que pot semblar obvi? La resposta és afirmativa en ambdós casos. Binta és un exercici esplèndid d'imaginació que ens mostra una realitat difícil sense prescindir, tanmateix, d'un saludable sentit de l'humor. En un to i amb uns girs que ens porten més enllà d'allò que inicialment albiràvem, Javier Fesser aconsegueix construir no només una postal benintencionada, sinó també -i sobretot- una encertada reflexió sobre la situació de l'educació, que trascendeix l'àmbit del petit poble senegalès que serveix d'escenari per a l'acció.
Fa temps, abans de la darrera reforma del curriculum de batxillerat, és a dir, fa temps, quan tenia temps a classe, m'agradava treballar amb els alumnes un text de Daniel Innerarity, magnífic, que porta per títol "Xenología: prolegómenos para la comprensión de lo extraño", i que es troba al seu llibre Ética de la hospitalidad. Arribat un punt en l'argumentació, l'autor exposa que
«comprendemos lo extraño en lo propio y lo propio en lo extraño porque ninguno es definible aisladamente»
No és el lloc ni el moment per fer-ne un comentari, però suposo que s'intueix per on va la cosa. Binta y la gran idea és, precisament, un d'aquests exercicis d'autocomprensió des de l'estranyesa. Molt socràtic, no? Molt necessari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada