Noblesa més enllà del bé i del mal (Celda 211)

D'acord: el títol d'aquest post és excessiu... però és que la única figura que m'ha semblat interessant de la pel·lícula ha estat en Malamadre, un xungo molt xungo que dirigeix el cotarro a la presó. Interpretat magistralment per Luís Tosar, resulta ben interessant observar com durant tota la pel·lícula el personatge més oficialment pervers és capaç de manar amb un refinadíssim sentit moral, o, per expressar-ho nietzschianament, és capaç de ser fidel a si mateix i als seus companys més enllà del bé i del mal. No és poca cosa per a un guió.

Per altra banda, la pel·lícula està notablement ben feta i resulta molt entretinguda precisament per a qui va al cinema buscant això: un entreteniment sense pretensions. Jo, pretensiós com sóc, hauria marxat a meitat de la pel·lícula per manca d'interès. Però cal dir que és un producte honrat i que no s'ho mereixia.

A més, la idea era poder opinar de primera mà sobre l'obra més premiada als Goya 2010. Cal que afegeixi res sobre la collita cinematogràfica espanyola d'enguany?

L'estudi i l'avorriment (An education)

La diferència entre imaginar i pensar (Avatar)

Dir alguna cosa sobre l'arxicomentada pel·lícula de Cameron no em motiva molt, ja que altres ja han escrit el 95% de les coses que tinc a dir. Per exemple, trobareu una encertada (i breu) crítica filosòfica dels continguts aquí, on s'exposen algunes idees lúcides sobre el mite del bon salvatge que tan bona acollida troba en nosaltres des dels temps en què Rousseau escrigué allò de

«El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita com per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. ¡Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors no hauria estalviat al gènere humà el qui, arrencant les estaques o omplint el fossat, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”!»

Un altre dia m'animaré a comentar alguns dels equívocs d'aquest suggerent, naïf i tan sovint malinterpretat passatge del Discurs sobre l'origen de la desigualtat entre el homes.

Ara, però, volia apuntar cap a una altra qüestió que ens remet a la història de la pensament. I és que em sembla que Avatar il·lustra a la perfecció per què la filosofia tradicional ha descrit habitualment com dues facultats diferents a la imaginació i el pensament.

Avui en dia, és cert, els avenços en filosofia de la ment i neurociència fan que aquella antiga distinció ens aparegui segurament massa simple per tractar d'explicar processos molt complexos i que, a més, estan interconnectats de múltiples maneres. Els processos conscients i inconscients que donen lloc al conglomerat de fenòmens que podem englobar sota l'etiqueta d'activitat mental difícilment és articulable i comprensible a partir de l'aparenment senzilla distinció entre dues activitats diferents -imaginar i pensar- i les seves corresponents facultats -la imaginació i la raó. (12.02.10)

El bressol del mal radical (La cinta blanca)

En un text cèlebre Kant es pregunta pel mal radical.

Haneke ho fa en aquesta pel·lícula.

Perdó i superació (Invictus)

No sé quants relats sobre Nelson Mandela aniran apareixent amb els anys per les pantalles de cinema. Segur que bastants. La persona i el personatge s'ho han guanyat a pols. És, entre moltes altres coses, una icona. Un referent. Amb tot el que això comporta de simplificació però també de potència.

El relat que ens ofereix Clint Eastwood a Invictus està construït a partir de la novel·la de John Carlin Playing the enemy (òbviament basada en fets reals). El subtítol del llibre és prou explícit com per servir gairebé de sinopsi: Nelson Mandela and the game that made a nation. Només falta afegir que el partit era de rugby. O que si entenem joc en sentit més ampli, es refereix al joc amb què va consistir intentar que l'equip de rugby de Sudàfrica, en altres temps intesament associat a tota la simbologia de l'apartheid (i per això mateix odiat per la comunitat negre del país), esdevingués un mitjà per unir un Estat tràgicament esquinçat.

El film d'Eastwood m'ha semblat noble i sense pretensions d'autor. Intenta enllaçar sense fisures la presentació de Madiba -nom amb què Mandela és conegut a Sudàfrica-, amb una història senzilla, significativa i fabulosa (tant, que si no fos perquè sabem que és veritat no ens la creuríem).

Higinio Marín ens explicava a les seves classes sobre Ulisses que un heroi és algú que fa retrocedir l'horitzó on es fixen els límits d'allò que és possible i allò que resulta inabastable. Un heroi és algú que amplia el nostre món, que és capaç d'humanitzar territoris inhòspits, raó per la qual les seves gestes són cantades de generació en generació i la seva interepidesa perdura en la memòria. Mandela és un heroi d'aquesta classe, i per això l'evocació de la seva figura i de la seva història resulta, com la pel·lícula clarament pretén, inspiradora per a l'espectador.

Ara bé: quina és l'essència de la gesta de Mandela?

No dic res de nou quan afirmo que la qüestió decisiva i salvatge de fons és la possibilitat del perdó. Totes les pel·lícules que es facin sobre Mandela hauran d'encarar aquest interrogant absolut. El capità de l'equip el formula de manera clara després de visitar la cel·la en la qual el líder sudafriacà havia passat la major part del seu captiveri: «I was thinking how a man could spend thirty years in prison, and come out and forgive the men who did it to him...»

Si els filòsofs, com diu Aristòtil a la Metafísica fent un joc de paraules, són amants també dels mites, és perquè aquests es componen d'elements meravellosos, elements davant els quals es desperta l'admiració, origen del filosofar. L'abisme del perdó és un d'aquests elements pels qual els grecs, un cop més, tenen la paraula justa: deinón. O sigui: formidable i terrible alhora. Perquè poder perdonar com proposa Mandela és sobrehumà. I allò sobrehumà inspira admiració i temor.

Haig de reconèixer que a les meves classes, on jugo sovint a trencar les expectatives dels alumnes i provocar-los amb les reflexions més agosarades, la qüestió del perdó amb prou feines hi és considerada. No m'atreveixo, sincerament. No fos cas que algú prou lúcid considerés que miro de seguir l'antiga costum dels filòsofs de corrompre a la joventut.

Partir

Quina nostàlgia de Víctor Erice!

Si Partir està en el grup de pel•lícules que aspiren –per la seva gènesi, plantejament i producció– a resultar interessants, cal dir que no assoleix l’objectiu en absolut. Catherine Corsini ens regala una pel•lícula lamentable, amb un guió de fireta, que ni la interpretació d’uns bons actors pot arribar a fer remotament admirable. Poques pel•lícules m’inspiren ganes d’aixecar-me i marxar del cinema, però és que en aquest cas, arribats a l’equador del film, s’intueix que la cosa ja no tindrà solució. Ni vaig marxar ni la intuïció em va fallar.

Una dona casada i mare de dues criatures s’enamora d’un paleta que li ve a fer unes obres a casa. La passió es desferma i ella no tarda a explicar-li al seu marit que s’ha enamorat. Aquest bonic i tràgic punt de partida evolucionarà de manera inversemblant per un seguit de tòpics previsibles (això sí que és un mèrit: aconseguir que allò previsible esdevingui increïble), fins arribar a un final que estic temptat de rebentar aquí per evitar que la curiositat us faci perdre el temps. Fidel als meus principis, no ho faré.

Ho reconec: Partir ha estat per a mi un exercici de superficialitat i manca d’originalitat colossals que no estic en situació de poder assaborir. Però qui sap: potser la vida, rica en sorpreses, ja s’encarregarà de recordar-me la meva injusta valoració d’aquesta obra... o no.

He sortit del cinema emprenyat i recordant al gran Víctor Erice. Amb tres llargmetratges en 50 anys de carrera és, sens dubte, un dels autors més respectats i admirats en el panorama cinematogràfic espanyol i europeu. És la seva producció escassa? És justa: només ha intentat tirar endavant projectes en els quals creia que tenia alguna cosa nova a aportar. Si Catherine Corsini hagués rumiat això, si hagués donat una ullada a la història del cinema i la seva consciència hagués estat operativa, difícilment s’hauria animat a realitzar Partir. Jo, que no tinc gaire bagatge, penso, sense anar més lluny, amb Infiel de Liv Ullman (amb guió d’Ingmar Bergman), i sento vergonya aliena per l’obra de la Corsini.

He començat amb un condicional. El completo amb aquest altre. Si Partir està dins el grup de les pel•lícules que aspiren, sense més pretensions, a entretenir l’espectador durant l’hora i mitja que aquest passa a la sala, cal dir dues coses: que tampoc assoleix aquest objectiu, i que una entrada musical menys dramàtica ajudaria a entendre que tot plegat és només una broma...

En fi. Per treure’m aquest desagradable regust de la retina, deixo aquí un parell de fotogrames d’aquestes obres mestres el record de les quals em fa passar la mala llet d’aquesta tarda.

El espíritu de la colmena

Infiel