Perdó i superació (Invictus)

No sé quants relats sobre Nelson Mandela aniran apareixent amb els anys per les pantalles de cinema. Segur que bastants. La persona i el personatge s'ho han guanyat a pols. És, entre moltes altres coses, una icona. Un referent. Amb tot el que això comporta de simplificació però també de potència.

El relat que ens ofereix Clint Eastwood a Invictus està construït a partir de la novel·la de John Carlin Playing the enemy (òbviament basada en fets reals). El subtítol del llibre és prou explícit com per servir gairebé de sinopsi: Nelson Mandela and the game that made a nation. Només falta afegir que el partit era de rugby. O que si entenem joc en sentit més ampli, es refereix al joc amb què va consistir intentar que l'equip de rugby de Sudàfrica, en altres temps intesament associat a tota la simbologia de l'apartheid (i per això mateix odiat per la comunitat negre del país), esdevingués un mitjà per unir un Estat tràgicament esquinçat.

El film d'Eastwood m'ha semblat noble i sense pretensions d'autor. Intenta enllaçar sense fisures la presentació de Madiba -nom amb què Mandela és conegut a Sudàfrica-, amb una història senzilla, significativa i fabulosa (tant, que si no fos perquè sabem que és veritat no ens la creuríem).

Higinio Marín ens explicava a les seves classes sobre Ulisses que un heroi és algú que fa retrocedir l'horitzó on es fixen els límits d'allò que és possible i allò que resulta inabastable. Un heroi és algú que amplia el nostre món, que és capaç d'humanitzar territoris inhòspits, raó per la qual les seves gestes són cantades de generació en generació i la seva interepidesa perdura en la memòria. Mandela és un heroi d'aquesta classe, i per això l'evocació de la seva figura i de la seva història resulta, com la pel·lícula clarament pretén, inspiradora per a l'espectador.

Ara bé: quina és l'essència de la gesta de Mandela?

No dic res de nou quan afirmo que la qüestió decisiva i salvatge de fons és la possibilitat del perdó. Totes les pel·lícules que es facin sobre Mandela hauran d'encarar aquest interrogant absolut. El capità de l'equip el formula de manera clara després de visitar la cel·la en la qual el líder sudafriacà havia passat la major part del seu captiveri: «I was thinking how a man could spend thirty years in prison, and come out and forgive the men who did it to him...»

Si els filòsofs, com diu Aristòtil a la Metafísica fent un joc de paraules, són amants també dels mites, és perquè aquests es componen d'elements meravellosos, elements davant els quals es desperta l'admiració, origen del filosofar. L'abisme del perdó és un d'aquests elements pels qual els grecs, un cop més, tenen la paraula justa: deinón. O sigui: formidable i terrible alhora. Perquè poder perdonar com proposa Mandela és sobrehumà. I allò sobrehumà inspira admiració i temor.

Haig de reconèixer que a les meves classes, on jugo sovint a trencar les expectatives dels alumnes i provocar-los amb les reflexions més agosarades, la qüestió del perdó amb prou feines hi és considerada. No m'atreveixo, sincerament. No fos cas que algú prou lúcid considerés que miro de seguir l'antiga costum dels filòsofs de corrompre a la joventut.

Presentació

Suposo que hi ha moltes raons diferents per escriure un blog, i suposo que s’espera que l’autor del blog confessi les seves a mode d’introducció en la primera entrada del seu. Suposant, i segurament freguem una sobredosi de suposicions, que l’autor sigui honest quan declara les intencions que l’han mogut a escriure'l, aquí va la meva suposadament esperada i honesta declaració:

A diferència del personatge d’un famós conte de Borges, cèlebre segons el relat per la seva memòria, jo no estic tràgicament condemnat a no oblidar res. Ben al contrari, pateixo un drama molt més modest i comú, que és l’oblit. Nietzsche recordava amb encert el paper positiu que té l’oblit a les nostres vides: no podríem viure sense aquesta capacitat alliberadora, que ens permet desempallegar-nos del farcell pesat (i a vegades paralitzant) del passat.

Ara bé: no tot oblit és necessariament un alliberament. Un pot tenir la impressió que algunes de les coses que ha viscut haurien de romandre per sempre a la seva memòria i que l’haurien de guiar, com un far que s’alça en la nit i que assenyala el camí de la veritat, de la bellesa o de la bondat. En aquests casos, la manca de memòria esdevé una lamentable amnèsia, que priva al subjecte de part d’allò que ha constituït la seva identitat, o d’allò a partir del qual ha après a mirar el món.

Per fer front a aquest perill, i perquè ja fa uns quants anys que miro pel·lícules com qui viatja per ampliar els horitzons del seu món, se’m va acudir que guardar un petit registre d’aquests viatges cinematogràfics podria resultar-me útil. No necessàriament com un testimoni d'allò més essencial que he viscut, vist o interpretat a través del cinema -si aquestes fossin les expectatives, difícilment podria arribar a escriure una sola línia- sinó com uns apunts realitzats després de cada pel·lícula contemplada. Un professor savi que vaig tenir deia que descobridor no ho era qui arribava a una terra nova, sinó qui tornava després per explicar-ho, i permetia així establir un vincle amb allò anteriorment desconegut. Doncs bé: aquest modest registre vol ser un link cap als territoris explorats alguna vegada, una extensió virtual de la meva memòria, la única pretensió de la qual és resultar una eina senzilla però útil perquè el pas del temps no sepulti definitivament algunes d’aquestes sortides de la caverna.

Tot i que formalment les entrades estiguin escrites per a un potencial lector, no es pretén que això interessi ningú fora del propi autor del blog. Internet permet localitzar amb relativa facilitat nombroses crítiques dels films que s'aniran comentant, així com les seves fitxes tècniques o artístiques. Res de tot això es trobarà aquí. Aquest no és un blog de crítica cinematogràfica: és un diari.