Mustang

L'univers de Las vírgenes suicidas de Sofia Coppola no és, com es podia imaginar, exclusiu d'Occident.

El fonamentalisme, el puritanisme, la innocència i la perversió són el pà de cada dia també a d'altres societats i Deniz Gamze Ergüven, la directora de Mustang, ens en dóna una bona mostra a la seva excel·lent pel·lícula.

Pel meu gust, encara que no en el formes, millora la versió occidental i es clou de manera senzilla i rotunda. Em va emocionar per la part que em toca.

'Mustang'

Perspectives sobre la vulnerabilitat (La caza)

Días de cine - 'La caza'

• Días de cine - 'La caza'

La diferència entre imaginar i pensar (Avatar)

Dir alguna cosa sobre l'arxicomentada pel·lícula de Cameron no em motiva molt, ja que altres ja han escrit el 95% de les coses que tinc a dir. Per exemple, trobareu una encertada (i breu) crítica filosòfica dels continguts aquí, on s'exposen algunes idees lúcides sobre el mite del bon salvatge que tan bona acollida troba en nosaltres des dels temps en què Rousseau escrigué allò de

«El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita com per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. ¡Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors no hauria estalviat al gènere humà el qui, arrencant les estaques o omplint el fossat, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”!»

Un altre dia m'animaré a comentar alguns dels equívocs d'aquest suggerent, naïf i tan sovint malinterpretat passatge del Discurs sobre l'origen de la desigualtat entre el homes.

Ara, però, volia apuntar cap a una altra qüestió que ens remet a la història de la pensament. I és que em sembla que Avatar il·lustra a la perfecció per què la filosofia tradicional ha descrit habitualment com dues facultats diferents a la imaginació i el pensament.

Avui en dia, és cert, els avenços en filosofia de la ment i neurociència fan que aquella antiga distinció ens aparegui segurament massa simple per tractar d'explicar processos molt complexos i que, a més, estan interconnectats de múltiples maneres. Els processos conscients i inconscients que donen lloc al conglomerat de fenòmens que podem englobar sota l'etiqueta d'activitat mental difícilment és articulable i comprensible a partir de l'aparenment senzilla distinció entre dues activitats diferents -imaginar i pensar- i les seves corresponents facultats -la imaginació i la raó. (12.02.10)

Innocència impossible? (Un crimen en el paraíso)

Jean Becker, autor de les memorables La fortuna de vivir, Conversaciones con mi jardinero o Dejad de quererme, ens regala ens aquesta ocasió una pel•lícula d’aparença senzillota però en essència impossible. Intentaré explicar-me.

En primer lloc, tenim un punt de partida i un desenvolupament fonamentalment còmics. Jojo i Lulú, un matrimoni instal•lat a la granja Le paradis, s’odien mútuament i es fan la vida impossible. Podria ser una tragèdia, la veritat, però la situació ens és mostrada amb la lleugeresa pròpia de la comèdia, remarcada constantment amb una línia musical lluminosa, una sèrie d’escenes hilarants i, sobretot, protagonitzada per aquest actor esplèndid que és Jacques Villeret, el rostre del qual serviria per il•lustrar a la perfecció a qualsevol que en desconegués el significat el que vol dir l’adjectiu bonachón. (La interpretació de Josiane Balasko també està a l’alçada, certament, però el seu és el paper de bruixa)

La pel•lícula transitarà un camí sense sorpreses, amb els dos protagonistes veient créixer en ells la fantasia de matar la seva parella per posar fi al seu propi calvari. En fi, abonant les expectatives que el mateix títol de la pel•lícula genera inevitablement en l’espectador. Potser l’aforisme de Wittgenstein que tant li agrada citar a una bona amiga podria il•lustrar la història que se’ns relata: “When I came home I expected a surprise and there was no surprise for me, so, of course, I was surprised”.

La no-sorpresa sorprenent per a l’espectador arriba amb l’exercici impossible de Becker, que de manera indirecta acaba plantejant uns interrogants dignes del filòsof més eminent: és possible un crim des de la innocència, un crim que en lloc d’expulsar al seu responsable del paradís li permeti ser-hi benvingut? Existeix aquesta possibilitat impossible, la d’un crim no criminal, un crim que no meni a la tragèdia? I, encara més sorprenent, existeix un lloc així com el paradís, un lloc on aquesta innocència és reconeguda? Un escenari en el qual els esdeveniments són jutjats sense les interferències dels sentiments més socials i feixucs –la vergonya i la culpa– i els prejudicis que d’ells es deriven?

La pel•lícula m’ha recordat un altre exercici de relat impossible: El hijo, de Jean-Pierre i Luc Dardenne, guardonada al seu moment amb la Palma d’or a Cannes. Sens dubte, aquesta pel•lícula és molt més modesta, i en el seu moment la seva transcendència fou molt menor. Però penso que no l’haurem gaudit en profunditat si, més enllà dels somriures que ens desperta el relat fantàstic de Becker, passem per alt aquesta dimensió més profunda i menys immediata, aquest exercici de funambulisme que es representa davant nostre i en el qual rau, sens dubte, l’originalitat de la pel•lícula.

Una altra mirada al Revolutionary Road (Un lugar donde quedarse)

La reflexió sobre els ideals petitburgesos i la seva possible superació amara l'obra de Sam Mendes des d'American Beauty i s'havia desenvolupat de la manera més descarnada en la seva penúltima pel·lícula, Revolutionary Road. Una mirada oscilant entre àcida, corrosiva o directament demolidora vers la família i la parella esterotipades com a projecte d'autorealització de l'american way of life.

He sortit del cinema recordant l'amargor de Revolutionary... i pensant que entenia la necessitat de Mendes de fer aquest nou film. O com a mínim, que entenia que Mendes entengués la meva necessitat de què fes aquest film. No perquè el fantàstic relat que protagonitzaven Kate Winslet i Leonardo di Caprio no em semblés extremadament lúcid, sinó perquè hom intueix que hi ha altres possibles relats -també lúcids, però menys rotundament depriments- sobre el mateix assumpte. Perquè d'això es tracta: d'una mirada a l'univers d'una parella de trenta i pocs anys que es busca a ella mateixa i mira d'esquivar els perills mortals de la decadència, del fracàs. Però d'una mirada que deixa lloc a l'esperança.


La proposta de Mendes ens presenta a uns personatges fantàstics, Burt i Verona, que esperen un fill i han de cercar un lloc on anar a viure. No és fàcil definir el tret característic d'aquests protagonistes i que justifica l'adjectiu "fantàstics". Els alemanys tenen una paraula interessant que els agrada utilitzar sovint per definir la seva manera de ser: "unkompliziert". No és que no tinguin, igual que nosaltres, un terme per dir senzill o simple, sinó que han parit un adjectiu encara més específic: incomplicat. Unkompliziert és algú que no és rebuscat o maquiavèlic, que és franc i directe, algú amb qui és fàcil conviure, algú de qui és fàcil ser amic. Ser unkompliziert descarta caure en sofisticacions barroques o pretensions ampul·loses. Doncs bé: la nostra és una parella unkomplizierte. El terme potser és encara inexacte per descriure els nostres personatges excepcionals -la senzillesa sempre és excepcional-, però penso que ens acosta a aquesta innocència jovial que els caracteritza. En un moment de la pel·lícula ella li pregunta a ell: "¿Què farem? ¿T'adones que ningú s'estima tant com nosaltres?"


Mendes sap trobar l'equilibri perfecte entre el punt inevitablement naïf dels protagonistes amb unes calculades dosis de realisme (i.e., de tragèdia). La pel·lícula és un híbrid ben curiós: una comèdia en forma de road movie. Com que de cinema no en sé, desconec si hi ha moltes comèdies en el gènere de les road movies, però en qualsevol cas, em sembla un vehicle perfecte per mostrar les veritats que Un lugar donde quedarse pretén transitar.

Per una banda tenim que, per definició, una road movie és sempre una odissea, cosa que es compleix aquí de manera literal (el títol espanyol de la pel·lícula, tot i no traduir l'original Away we go, és fidel a l'esperit del relat: un lugar donde quedarse). La recerca de la llar mou a Ulisses i mou als nostres personatges, i tant en un cas com en l'altre, aquesta recerca no és, òbviament, la d'un lloc físic, sinó la d'una identitat que es pugui habitar.

Per altra banda, aquesta recerca es planteja aquí amb la distància irònica suficient com per poder-ne mostrar una versió amable, utòpica: allunyada, en cert sentit -per moments, en alguns personatges- de la gravetat de l'existència. La fugida de la realitat feixuga, que a American Beauty es realitzava a través de la bellesa (simbolitzada en la contemplació d'unes imatges enregistrades d'una bossa i unes fulles tardorenques mogudes atzarosament pel vent), es realitza aquí a través del sentit de l'humor. Bellesa i humor són, en ambdós casos, portes a la il·lusió, marges en els quals l'ànima pren distància respecte el costat més gris i decadent de les coses i d'un mateix.



Si em recolzo en el clàssic protagòric, puc presentar la pel·lícula amb l'afirmació que sobre qualsevol projecte vital hi ha dos logoi contraposats. Revolutionary road n'era un, i Away we go n'és l'altre. I la veritat els inclou a tots dos. La fragilitat de les relacions humanes queda aquí representada amb delicada sensibilitat. Només per això, ja és un plaer visitar la sala de cinema. Per recordar els moments excepcionals que et permeten reconciliar-te amb l'existència.