Perspectives sobre la vulnerabilitat (La caza)

Días de cine - 'La caza'

• Días de cine - 'La caza'

Melancholia

Patologia paranoica de la certesa (Doubt)

El primer cop que vaig veure Doubt em va fascinar. D'això fa dos anys. Avui, després de tornar-la a veure, em pregunto precisament per què em va fascinar tant la pel·lícula. Tinc clar què em va agradar, però no tant el per què, ni per què tant. No m'atreveixo a dir que la pel·lícula no resisteix bé un segon visionat (en alguns casos tendeixo a pensar que potser qui no resisteixo sóc jo), però em pregunto com va ser possible que em commogués tant -que em semblés tan lúcida- el primer cop.

El film retrata dues sensibilitats, dues maneres d'entendre la fe, de viure les certeses i les incerteses. Tot i que en el seu moment no vaig ser capaç d'escriure sobre ella, tenia clar que la representació de la paranoia rigorista, amargada i demoníaca en què es converteix la fe viscuda per la monja que encarna magistralment Meryl Streep era una visió lúcida d'un dels càncers de la religió que, institucionalitzada, corre el perill de desfigurar-se per una hipertrofia en la seva voluntat salvadora.

Avui, la figura de bruixa inhumana que encarna la monja, ancorada en la seguretat -en les certeses- d'un immobilisme que troba suspecte de perversió tot indici de canvi en les maneres de fer establertes i consagrades per la tradició, m'ha semblat més plana, més ridícula. I per això mateix, el seu retrat m'ha semblat menys lúcid, menys valuós i subtil que no pas el primer cop que el vaig contemplar.

Potser la pel·lícula no era tan clarivident... o potser jo cada cop tinc més lluny l'experiència d'haver tastat aquests dos móns, aquesta confrontació i, encara més, les terrorífiques victòries de la vessant més tenebrosa, maquiavèlica i enfollida. Crec que m'inclino per la segona opció, i que la distància en l'espai i el temps simplement difuminen els perfils i la realitat de certs personatges... que malgrat tot són reals, molt reals.

Potser no està de més afegir que la paranoia que corseca la institució religiosa i que a Doubt es mostra amb tanta cruesa es pot traslladar, amb matisos importants però mantenint-ne els trets específics, a d'altres esferes de la vida humana. Que els personatges i les sensibilitats del relat de John Patryck Shanley puguin resultar estranys i llunyans a algú no familiaritzat amb els submóns religiosos no ens ha de fer perdre de vista quelcom essencial: l'excel·lent radiografia de la patologia de l'ànima humana que és Doubt servirà a l'espectador per poder ajustar molt més el diagnòstic d'altres móns i realitats que no estan tan lluny com sembla de la que mostra la pel·lícula. Saber gestionar les fronteres entre les certeses i els dubtes és una cosa que no afecta només a creients. O dit d'una altra manera: si reconeixem, com feia Pitàgores, que no som pas savis, sinó simplement amants i cercadors de la saviesa, la situació del creient que apareix a Doubt es fa, en cert sentit, extensible a tot creient - és a dir, a tot humà que no es consideri definitivament posseïdor de la veritat absoluta i que, per tant, ha de viure instal·lat en una certa fe (i en uns certs dubtes).

Des d'aquesta perspectiva, la figura del Father Flynn, l'home que sotmet a revisió els principis establerts (i que per això mateix sap que la convivència amb el dubte és necessària, difícil però que també pot ser sana), recorda precisament el Sòcrates acusat d'impietat i de corrompre a la joventut, i el drama de la seva història personal esdevé sens dubte el lloc comú on tristament menen les confrontacions entre esperits liberals i esperits intolerants. La cosa no sembla haver canviat substancialment en vint-i-quatre segles...  

Sweet sixteen

Recolzant la soledat? (Up in the air)

Apunts sobre dos eixos de reflexió del film:

Per una banda, aparentment es tracta de recolzar la soledat fent-la menys dolorosa a través de l'esforç per anunciar a algú el seu acomiadament de la millor (i més humana?) manera possible. La gràcia està en la constatació de la coincidència entre interessos empresarials (minimitzar els problemes) i els humans (recolzament personal): fa molt temps que el món de l'economia ha descobert que invertir en humanitat és rendible. Paradoxalment, això impossibilita descobrir si hi ha el més mínim rastre d'humanitat en determinades pràctiques. Més aviat sembla que no.

Per altra banda, el protagonista de la pel·lícula també es dedica a recolzar la soledat en un sentit ben diferent: amb un discurs que la justifica com a opció existencial a triar.

Naturalment, la pel·lícula transitarà la necessitat d'anar més enllà d'aquesta soledat i posarà a prova el discurs de Clooney, i és aquí on esdevé més previsible. Ara bé: el retrat de la peculiar feina del protagonista, signe dels nostres temps, justifica haver pagat l'entrada (tot i que segurament no tants premis com ha rebut el film). 

Discurs honoris causa (Vicky Cristina Barcelona)