Fa uns anys, preparant unes pràctiques de la matèria d'Antropologia Filosòfica per alumnes de medicina, vaig decidir que una de les 12 sessions (de 2 hores cadascuna) consistís, simplement, en el visionat de Paris, Texas de Wim Wenders.
Haig de reconèixer que era una opció arriscada. Aquelles pràctiques s'organitzaven a partir d'una antologia de textos diversos i materials audiovisuals preparada per a l'ocasió. Per moltes raons, tanmateix, l'opció d'invertir les 2 hores d'una sessió en la projecció d'una pel·lícula era problemàtica. Qualsevol professor o alumne sap que aquesta és una opció còmode i lamentable per eludir l'esforç que suposa fer una classe "normal". En dotze anys que porto a secundària, dec haver utilitzat aquest recurs (el d'ocupar una sessió sencera amb un material audiovisual) potser mitja dotzena de vegades: per veure, per exemple, Ordet de Dreyer o El setè segell de Bergman (amb alumnes de 1r d'ESO!), o Freaks de Tod Browning (amb alumnes de Psicologia i Sociologia). Crec que és força evident que el canvi de classe ordinària per pel·lícula, en casos així, no suposava un estalvi d'esforços precisament.
Però fer això a la uni... és pràcticament intolerable. El responsable de la matèria, un bon i savi amic, em va mirar quan li vaig fer la proposta i discretament em va preguntar: «estàs segur?». No calia fer explícits els arguments en contra, els sabíem tots dos perfectament.
En defensa meva, haig de dir que, encara que ningú no se n'adonés, passar Paris, Texas en dos hores em va suposar, entre d'altres coses, una feinada infinitament més gran que preparar qualsevol classe. La pel·lícula dura 143 minuts exactament, des de l'inici fins l'aparició dels títols de crèdit. Per tant, per "encabir-la" en dues hores -demano perdó a tots els déus i mortals sensibles als crims- vaig haver de fer-ne la "meva" versió: un muntatge que durés 120 min.
Hores i hores i hores d'anàlisi de l'estructura, les escenes i la narració. I una heretgia per la qual no oposaria resistència a la foguera, si se m'hi condemnés. Vaig mutilar una obra mestra per convertir-la en un producte apte per a unes pràctiques d'universitat. En d'altres casos, m'havia limitat a organitzar una classe sobre una escena (o un conjunt d'escenes) d'una pel·lícula. Però amb París, Texas... no volia fer això.
L'experiència va passar-la amb els alumnes va ser lamentable i prefereixo no recordar-la. Alguns tendeixen a resumir episodis com aquell amb la locució margaritas ad porcos. Jo seré més educat, ejem, i per no generalitzar, em limitaré a dir que no va anar bé.
Molt probablement el resultat era previsible: les moltíssimes hores de treball havien resultat completament perdudes, els resultats en els alumnes eren inapreciables i la impressió que havia causat com a docent en un auditori no precisament inclinat a la reflexió filosòfica i humanista, terrible.
No vaig repetir l'experiència ni la repetiré mai més.
Però si Déu en el dia del judici final em crida a capítol i em pregunta per aquella decisió meva, o si un improbable nou tribunal de la Inquisició es constitueix per castigar els crims contra l'art, tinc molt clar que els respondré el mateix que vaig respondre al meu amic quan em va demanar si estava segur de passar la pel·lícula:
-Xavi, ja sé que té molt males pintes. Però mira: l'objectiu de la nostra matèria és donar claus a aquests nanos per poder viure més humanament. I res del que jo els pugui explicar en dues hores pot estar a l'alçada de Paris, Texas. Al final, d'aquí un temps, tots hauran oblidat les meves classes. Però alguns, Paris, Texas no la oblidaran mai.
Com un bon màrtir, vaig sacrificar-me per una causa superior a mi. No va servir per redimir la humanitat, clar. Però va tenir sentit. A Paris, Texas hi és tot.
Si has llegit aquestes línies i no has vist la pel·lícula, no llegeixis més. Eus ací el meu manament: busca el lloc i el moment per veure aquesta joia de Wim Wenders i Ry Cooder.
No és obligatori fer cas dels meus manaments, però no en puc donar de més fonamentals.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maternitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maternitat. Mostrar tots els missatges
diumenge, 15 de gener del 2017
Paris, Texas
Etiquetes de comentaris:
amor,
autoconeixement,
maternitat,
road-movie,
Ry Cooder,
sacrifici,
tragèdia,
Wim Wenders
divendres, 16 de desembre del 2016
Un monstruo viene a verme
Es fa difícil valorar una pel·lícula en la qual l'argument et resulta dolorosament proper. Les fronteres entre la ficció i la realitat es desdibuixen i de cop i volta els personatges projectats en la pantalla ja no tenen les cares que veu tothom sinó les que neixen de la teva experiència i viuen a la teva ànima.
Així, podem plorar amors perduts o la mort de persones estimades a l'obscuritat d'una sala de cinema. I ni tan sols cal que la història s'assembli a la teva. La proximitat pot venir per un simple gest o un detall en el qual allò narrat i la nostra vida entren en contacte.
Un monstruo viene a verme es mou doblement en aquest terreny. D'una banda, en la mesura que la pel·lícula ens presenta un monstre que visita un nen per explicar-li històries, la "vida real" real dels personatges que hi apareixen es fusiona amb les "ficcions" que, en aquest cas el monstre, ens narra (per cert, la il·lustració de les històries mitjançant animació resulta esplèndida).
D'altra banda, la recepció d'una pel·lícula en la qual un nen ha de lluitar -paradoxalment ajudat per un monstre- contra els monstres que acompanyen el procés de possible pèrdua d'una mare (per malaltia), es veu decisivament mediat per l'experiència de cadascú.
Amb independència dels encerts i dels defectes estrictament cinematogràfics, Un monstruo viene a verme pot convocar un mar de llàgrimes brutal o, segons llegeixo en algunes crítiques, deixar fred a l'espectador. Jo, que vaig perdre el meu pare encara no fa 3 anys, em trobo en el primer grup. Però no sé pas discernir -ni tampoc m'importa gaire- fins quin punt això està vinculat a la qualitat de la pel·lícula.
En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per a nens. Una pel·lícula sobre els sentiments, les pors, el dol, d'un nen davant una situació tan terrible com la possible pèrdua d'una mare. I que les decisions narratives (en alguns casos, optant per una certa superficialitat) s'entenien en la mesura que el relat anava dirigit a nens.
En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per adults. Una pel·lícula per adults que, confrontats a la foscor d'alguns abismes, ens sentim tan indefensos i desemparats com un infant.
Així, podem plorar amors perduts o la mort de persones estimades a l'obscuritat d'una sala de cinema. I ni tan sols cal que la història s'assembli a la teva. La proximitat pot venir per un simple gest o un detall en el qual allò narrat i la nostra vida entren en contacte.
Un monstruo viene a verme es mou doblement en aquest terreny. D'una banda, en la mesura que la pel·lícula ens presenta un monstre que visita un nen per explicar-li històries, la "vida real" real dels personatges que hi apareixen es fusiona amb les "ficcions" que, en aquest cas el monstre, ens narra (per cert, la il·lustració de les històries mitjançant animació resulta esplèndida).
D'altra banda, la recepció d'una pel·lícula en la qual un nen ha de lluitar -paradoxalment ajudat per un monstre- contra els monstres que acompanyen el procés de possible pèrdua d'una mare (per malaltia), es veu decisivament mediat per l'experiència de cadascú.
Amb independència dels encerts i dels defectes estrictament cinematogràfics, Un monstruo viene a verme pot convocar un mar de llàgrimes brutal o, segons llegeixo en algunes crítiques, deixar fred a l'espectador. Jo, que vaig perdre el meu pare encara no fa 3 anys, em trobo en el primer grup. Però no sé pas discernir -ni tampoc m'importa gaire- fins quin punt això està vinculat a la qualitat de la pel·lícula.
En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per a nens. Una pel·lícula sobre els sentiments, les pors, el dol, d'un nen davant una situació tan terrible com la possible pèrdua d'una mare. I que les decisions narratives (en alguns casos, optant per una certa superficialitat) s'entenien en la mesura que el relat anava dirigit a nens.
En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per adults. Una pel·lícula per adults que, confrontats a la foscor d'alguns abismes, ens sentim tan indefensos i desemparats com un infant.
Etiquetes de comentaris:
cinema infantil,
conte,
ficció,
finitut,
infantesa,
Juan Antonio Bayona,
maternitat,
monstre,
mort,
pors
dijous, 31 de maig del 2012
Tenemos que hablar de Kevin
Etiquetes de comentaris:
culpa,
família,
Lynne Ramsay,
maternitat,
psicopatia,
thriller psicològic
dimarts, 22 de maig del 2012
dimarts, 10 d’agost del 2010
Sweet sixteen
Etiquetes de comentaris:
cinema social,
Ken Loach,
maternitat,
tragèdia,
vulnerabilitat
dimarts, 25 d’agost del 2009
Amor i sacrifici (Paris, Texas)

Hi ha pel•lícules que em fascinen fins arribar a obsessionar-me. Paris, Texas n’és una. Si algun dia tinc la impressió que amb paraules puc acostar-me al secret d’aquest film sense putinejar-lo, potser m’animi a intentar escriure aquesta entrada.
Deixo simplement algunes pistes en forma d’imatges i etiquetes.

I per a qui no l’hagi vist afegeixo, a banda de l’imperatiu estètic i moral de contemplar aquesta peça magistral de la història del cinema, el meu reconeixement un cop més a Ry Cooder, que mostra la seva mestria embolcallant amb una banda sonora absolutament frapant la delicada obra de Wim Wenders.
Si tens ànima i mires la pel•lícula, Paris, Texas hi romandrà per sempre. Heus ací la meva declaració d’amor immortal.

Etiquetes de comentaris:
amor,
autoconeixement,
maternitat,
nec,
road-movie,
Ry Cooder,
sacrifici,
tragèdia,
Wim Wenders
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









