Paris, Texas

Fa uns anys, preparant unes pràctiques de la matèria d'Antropologia Filosòfica per alumnes de medicina, vaig decidir que una de les 12 sessions (de 2 hores cadascuna) consistís, simplement, en el visionat de Paris, Texas de Wim Wenders. 

Haig de reconèixer que era una opció arriscada. Aquelles pràctiques s'organitzaven a partir d'una antologia de textos diversos i materials audiovisuals preparada per a l'ocasió. Per moltes raons, tanmateix, l'opció d'invertir les 2 hores d'una sessió en la projecció d'una pel·lícula era problemàtica. Qualsevol professor o alumne sap que aquesta és una opció còmode i lamentable per eludir l'esforç que suposa fer una classe "normal". En dotze anys que porto a secundària, dec haver utilitzat aquest recurs (el d'ocupar una sessió sencera amb un material audiovisual) potser mitja dotzena de vegades: per veure, per exemple, Ordet de Dreyer o El setè segell de Bergman (amb alumnes de 1r d'ESO!), o Freaks de Tod Browning (amb alumnes de Psicologia i Sociologia). Crec que és força evident que el canvi de classe ordinària per pel·lícula, en casos així, no suposava un estalvi d'esforços precisament.

Però fer això a la uni... és pràcticament intolerable. El responsable de la matèria, un bon i savi amic, em va mirar quan li vaig fer la proposta i discretament em va preguntar: «estàs segur?». No calia fer explícits els arguments en contra, els sabíem tots dos perfectament.

En defensa meva, haig de dir que, encara que ningú no se n'adonés, passar Paris, Texas en dos hores em va suposar, entre d'altres coses, una feinada infinitament més gran que preparar qualsevol classe. La pel·lícula dura 143 minuts exactament, des de l'inici fins l'aparició dels títols de crèdit. Per tant, per "encabir-la" en dues hores -demano perdó a tots els déus i mortals sensibles als crims- vaig haver de fer-ne la "meva" versió: un muntatge que durés 120 min.

Hores i hores i hores d'anàlisi de l'estructura, les escenes i la narració. I una heretgia per la qual no oposaria resistència a la foguera, si se m'hi condemnés. Vaig mutilar una obra mestra per convertir-la en un producte apte per a unes pràctiques d'universitat. En d'altres casos, m'havia limitat a organitzar una classe sobre una escena (o un conjunt d'escenes) d'una pel·lícula. Però amb París, Texas... no volia fer això.

L'experiència va passar-la amb els alumnes va ser lamentable i prefereixo no recordar-la. Alguns tendeixen a resumir episodis com aquell amb la locució margaritas ad porcos. Jo seré més educat, ejem, i per no generalitzar, em limitaré a dir que no va anar bé.

Molt probablement el resultat era previsible: les moltíssimes hores de treball havien resultat completament perdudes, els resultats en els alumnes eren inapreciables i la impressió que havia causat com a docent en un auditori no precisament inclinat a la reflexió filosòfica i humanista, terrible.

No vaig repetir l'experiència ni la repetiré mai més.

Però si Déu en el dia del judici final em crida a capítol i em pregunta per aquella decisió meva, o si un improbable nou tribunal de la Inquisició es constitueix per castigar els crims contra l'art, tinc molt clar que els respondré el mateix que vaig respondre al meu amic quan em va demanar si estava segur de passar la pel·lícula:

-Xavi, ja sé que té molt males pintes. Però mira: l'objectiu de la nostra matèria és donar claus a aquests nanos per poder viure més humanament. I res del que jo els pugui explicar en dues hores pot estar a l'alçada de Paris, Texas. Al final, d'aquí un temps, tots hauran oblidat les meves classes. Però alguns, Paris, Texas no la oblidaran mai.

Com un bon màrtir, vaig sacrificar-me per una causa superior a mi. No va servir per redimir la humanitat, clar. Però va tenir sentit. A Paris, Texas hi és tot.

Si has llegit aquestes línies i no has vist la pel·lícula, no llegeixis més. Eus ací el meu manament: busca el lloc i el moment per veure aquesta joia de Wim Wenders i Ry Cooder.

No és obligatori fer cas dels meus manaments, però no en puc donar de més fonamentals.

Animales nocturnos

Haurem de veure una altra vegada aquesta pel·lícula del sorprenent Tom Ford.

Ens ha resultat prou interessant com per voler seguir aprofundint en la interpretació dels personatges, els seus motius i algunes de les seves decisions.

Fins on arriba el paral·lelisme entre els personatges reals i la novel·la que -ficció dins la ficció- serveix de fil conductor del relat? Quins són els límits i l'evolució de les sensibilitats, de les debilitats,de la innocència? Quin lloc ocupa la venjança?

Com també feia A single man, Ford ens ofereix una pel·lícula delicada, subtil demostrant un talent i una sensibilitat més que notables. Buscarem l'ocasió per revisionar-la!

'Animales nocturnos'

Vértigo

Silencio de amor

Begginers (Principiantes)

Todo o nada (dvd)

Una dulce mentira

Mademoiselle Chambon

Apocalipsi amorosa (It's all about love)

Manhattan

La última estación

Una altra mirada al Revolutionary Road (Un lugar donde quedarse)

La reflexió sobre els ideals petitburgesos i la seva possible superació amara l'obra de Sam Mendes des d'American Beauty i s'havia desenvolupat de la manera més descarnada en la seva penúltima pel·lícula, Revolutionary Road. Una mirada oscilant entre àcida, corrosiva o directament demolidora vers la família i la parella esterotipades com a projecte d'autorealització de l'american way of life.

He sortit del cinema recordant l'amargor de Revolutionary... i pensant que entenia la necessitat de Mendes de fer aquest nou film. O com a mínim, que entenia que Mendes entengués la meva necessitat de què fes aquest film. No perquè el fantàstic relat que protagonitzaven Kate Winslet i Leonardo di Caprio no em semblés extremadament lúcid, sinó perquè hom intueix que hi ha altres possibles relats -també lúcids, però menys rotundament depriments- sobre el mateix assumpte. Perquè d'això es tracta: d'una mirada a l'univers d'una parella de trenta i pocs anys que es busca a ella mateixa i mira d'esquivar els perills mortals de la decadència, del fracàs. Però d'una mirada que deixa lloc a l'esperança.


La proposta de Mendes ens presenta a uns personatges fantàstics, Burt i Verona, que esperen un fill i han de cercar un lloc on anar a viure. No és fàcil definir el tret característic d'aquests protagonistes i que justifica l'adjectiu "fantàstics". Els alemanys tenen una paraula interessant que els agrada utilitzar sovint per definir la seva manera de ser: "unkompliziert". No és que no tinguin, igual que nosaltres, un terme per dir senzill o simple, sinó que han parit un adjectiu encara més específic: incomplicat. Unkompliziert és algú que no és rebuscat o maquiavèlic, que és franc i directe, algú amb qui és fàcil conviure, algú de qui és fàcil ser amic. Ser unkompliziert descarta caure en sofisticacions barroques o pretensions ampul·loses. Doncs bé: la nostra és una parella unkomplizierte. El terme potser és encara inexacte per descriure els nostres personatges excepcionals -la senzillesa sempre és excepcional-, però penso que ens acosta a aquesta innocència jovial que els caracteritza. En un moment de la pel·lícula ella li pregunta a ell: "¿Què farem? ¿T'adones que ningú s'estima tant com nosaltres?"


Mendes sap trobar l'equilibri perfecte entre el punt inevitablement naïf dels protagonistes amb unes calculades dosis de realisme (i.e., de tragèdia). La pel·lícula és un híbrid ben curiós: una comèdia en forma de road movie. Com que de cinema no en sé, desconec si hi ha moltes comèdies en el gènere de les road movies, però en qualsevol cas, em sembla un vehicle perfecte per mostrar les veritats que Un lugar donde quedarse pretén transitar.

Per una banda tenim que, per definició, una road movie és sempre una odissea, cosa que es compleix aquí de manera literal (el títol espanyol de la pel·lícula, tot i no traduir l'original Away we go, és fidel a l'esperit del relat: un lugar donde quedarse). La recerca de la llar mou a Ulisses i mou als nostres personatges, i tant en un cas com en l'altre, aquesta recerca no és, òbviament, la d'un lloc físic, sinó la d'una identitat que es pugui habitar.

Per altra banda, aquesta recerca es planteja aquí amb la distància irònica suficient com per poder-ne mostrar una versió amable, utòpica: allunyada, en cert sentit -per moments, en alguns personatges- de la gravetat de l'existència. La fugida de la realitat feixuga, que a American Beauty es realitzava a través de la bellesa (simbolitzada en la contemplació d'unes imatges enregistrades d'una bossa i unes fulles tardorenques mogudes atzarosament pel vent), es realitza aquí a través del sentit de l'humor. Bellesa i humor són, en ambdós casos, portes a la il·lusió, marges en els quals l'ànima pren distància respecte el costat més gris i decadent de les coses i d'un mateix.



Si em recolzo en el clàssic protagòric, puc presentar la pel·lícula amb l'afirmació que sobre qualsevol projecte vital hi ha dos logoi contraposats. Revolutionary road n'era un, i Away we go n'és l'altre. I la veritat els inclou a tots dos. La fragilitat de les relacions humanes queda aquí representada amb delicada sensibilitat. Només per això, ja és un plaer visitar la sala de cinema. Per recordar els moments excepcionals que et permeten reconciliar-te amb l'existència.

Amor i sacrifici (Paris, Texas)

Hi ha pel•lícules que em fascinen fins arribar a obsessionar-me. Paris, Texas n’és una. Si algun dia tinc la impressió que amb paraules puc acostar-me al secret d’aquest film sense putinejar-lo, potser m’animi a intentar escriure aquesta entrada.

Deixo simplement algunes pistes en forma d’imatges i etiquetes.

I per a qui no l’hagi vist afegeixo, a banda de l’imperatiu estètic i moral de contemplar aquesta peça magistral de la història del cinema, el meu reconeixement un cop més a Ry Cooder, que mostra la seva mestria embolcallant amb una banda sonora absolutament frapant la delicada obra de Wim Wenders.

Si tens ànima i mires la pel•lícula, Paris, Texas hi romandrà per sempre. Heus ací la meva declaració d’amor immortal.