La prioritat de la democràcia sobre el capitalisme (Capitalism. A love story)

Per cert, la pel·lícula deixa anar una perla rera una altra, però allò que el mateix format impedeix -estem davant d'un panflet/documental i no d'un documental/històric- internet ho possibilita. Al final del film, l'espectador és convidat a visitar la pàgina personal del director on, entre moltes altres coses, hi trobarà un apartat on ordenadament es documenta tots els fets denunciats a la pel·lícula. És d'agraïr, la veritat.

Perla hispànica de l'absurd (Amanece que no es poco)

Poca reflexió original puc fer sobre la pel·lícula de José Luis Cuerda, un clàssic -i casi diria que una petita joia- del surrealisme cinematogràfic hispànic.

L'arribada a un poble increïblement peculiar d'un investigador -que des d'Oklahoma retorna per vacances al seu país- i del seu pare és el punt de partida d'un retrat (més que no pas d'una història) on desfilen els personatges, les accions i els costums més inversemblants. Un mossèn que desperta l'entussiasme de tot el poble per la seva manera d'aixecar l'hòstia consagrada, un "tonto del poble" que és escollit per votació popular, un professor que ensenya biologia humana a ritme de blues, una senyora que accepta acollir als forasters perquè aquests li prometen una conversa sobre Dostoievski... No continuo: una espècie de Bienvenido Mr. Marshall sota els efectes d'algunes substàncies psicòtropes.

Aristòtil explica a la Poètica que la comèdia consisteix en una imitació o representació de l'aspecte ridícul o risible de certs individus. I afegeix: allò ridícul constitueix una part d'allò que és vergonyós (perquè no tot allò vergonyós és còmic). Per il·lustrar la seva tesi, posa l'exemple de les màscares del gènere còmic, que tenen «quelcom de vergonyós i un element de distorsió sense dolor». Aquesta descripció de l'element còmic com allò contrafet sense dolor em sembla interessant i lúcida. La distorisó de néixer amb dos caps causa dolor, i per això no fa riure. Però la de tenir un gra de pus a la punta del nas és decididament i ridiculament còmica, entre d'altres coses perquè el dolor que causa és irrellevant. Allò contrafet sense dolor fa riure i per això sovint les comèdies tenen aquesta lleugeresa que es contraposa a la gravetat pròpia del gènere de les tragèdies. Quan a Woody Allen, entès en la matèria, mesos després dels atemptats contra les torres bessones de Nova York li preguntaven si seria possible fer-ne algun dia comèdia, amb molt de tacte responia: només quan el dolor estigui prou lluny (i si ho arriba a estar).

Ara bé: no totes les comèdies són igual de lleugeres, ni necessàriament indolores. A vegades, una comèdia el que fa precisament és mostrar-nos com de contrafeta resulta la realitat que, habitualment, nosaltres veiem normal i no pas deformada. Així, mostrar-nos la pròpia deformitat -la d'uns costums, la d'una època- és també la pretensió que, ja des de temps d'Aristòtil, tenen alguns comediògrafs.

En aquest cas, el còmic juga amb el permís concedit al bufó de contravenir allò políticament correcte. El còmic transita els llocs comuns posant-los de cap per avall, però aquesta operació té conseqüències importants, ja que amb ella es mostra la relativitat, caducitat o manca de fonamentació de certs aspectes, conductes o valors de la nostra existència. D'aquesta manera, la comèdia esdevé una crítica corrosiva als fonaments d'una societat, en la mesura que dinamita algunes parceles del territori culturalment construit de la normalitat tot mostrant-ne l'oculta follia.

En aquests casos, però, la comèdia no fa la mateixa gràcia a tothom, perquè, com advertia Aristòtil, l'aparició del dolor esvaeix en cert sentit la possibilitat de la comèdia. I dinamitar, com fa el bufó, determinats estereotips o figures, pot fer mal precisament a qui els tenia com a models a la seva vida o, com a mínim, hi convivia pacíficament. En aquests casos, la comèdia ja no és només comèdia, i rep un nom molt més específic i temut: sàtira.

Tot i que algun gag ha quedat afectat pel pas del temps i bo i acceptant que no tots són igualment afortunats, la processó d'escenes que ens regala Amanece que no es poco és digna de ser contemplada i gaudida sense reserves. El seu valor intempestiu, vehiculat a través d'un genuí surrealisme, té, entre d'altres, aquest valor crític i corrosiu. No és pas casualitat que constantment s'estigui jugant amb la contraposició entre la normalitat de la vida del poble i la mirada astorada dels forasters -l'investigador que abans he referit, uns estudiants nordamericans que estan de visita, un negre que no aconsegueix integrar-se... El joc de l'absurd en què consisteix la pel·lícula com a exercici de surrealisme no és pas absurd en ell mateix. Té, ben al contrari, un sentit molt definit, ja que apunta ben clarament a certs personatges del paisatge humà espanyol que són diana de la burla més despietada...

En fi:

Recomanable per riure una molt bona estona.

Recomanable per descobrir que el cinema espanyol té algunes peces que s'allunyen força de la majoria d'esterotips que puguem tenir sobre ell.

Recomanable pels amants de les crítiques viperines a la religió (l'escena de la carbassa ha de formar part del bagatge de qualsevol ateu amb consciència de classe)

El versificador esgotat (Los abrazos rotos)

Aristòtil, en un cèlebre i molt controvertit passatge de la Poètica –opuscle en el qual analitza el gènere de la tragèdia–, afirma que aquesta és una imitació d’éssers que actuen duta a terme per personatges que actuen (i no pas mitjançant una narració), imitació que suscita en l’espectador compassió i temença operant així en ell una purificació –katharsis– en el seu ànim. Bé, la definició és una mica complexa, però en canvi em permet il•lustrar amb facilitat per què aquesta pel•lícula d’Almodóvar m’ha semblat decebedora.

En primer lloc, per qüestions merament tècniques. Tot i que es diu sovint que el cineasta manxec és un molt bon director d’actors, en aquesta pel•lícula patinen notablement els seus dos personatges joves (especialment en les escenes inicials) i fins i tot la més experimentada Blanca Portillo apareix imprecisa en alguna escena. Incomprensible. D’entrada, això mou a l’espectador a tenir una sensació d’impostura davant l’obra (cosa que en un teatre de barri amateur es veu amb indulgència, però no en una obra que es presentava a competició al Festival de Cannes). En termes aristotèlics: la imitació dels humans actuant a través d’humans actuant naufraga intermitentment.

En segon lloc, està el nucli de la tesi d’Aristòtil: la catarsis. És cert que la pel•lícula té els seus moments còmics (un registre que Almodóvar toca excel•lentment), però un film que porta per títol Los abrazos rotos difícilment pot deixar de ser una tragèdia. I com a tal, la qüestió que planteja el filòsof grec difícilment pot esquivar-se: o bé la història commou, arriba, et toca, t’emociona, o bé la història fracassa. Amb mi va fracassar. I això que sóc insuportablement sentimental. Però una història d’amor que et deixa fred...

Aquesta mateixa setmana recordava a classe allò que vaig sentir dir al prof. Miguel Morey en unes classes sobre filosofia i literatura: el llibre que no val la pena llegir dos cops, no val la pena llegir-lo en absolut. No sé si aquest principi es pot extrapolar a tots els àmbits de la vida, però segur que sí a les pel•lícules que pretenen ser interessants. Los abrazos rotos és la primera pel•lícula que no tornaria a veure totes les que apareixen al blog en aquest 2009. I potser us preguntareu: per què, llavors, escrius aquesta parrafada?

Resposta: ha estat una excusa per submergir-me en un llibre que vaig llegir fa anys i que em va venir al cap després de veure la pel•lícula d’Almodóvar. 1984, de George Orwell. I potser us tornareu a preguntar: i què collons té a veure aquesta pel•lícula amb un relat d’una antiutopia que descriu lúcidament els mecanismes dels sistemes totalitaris? Res més lluny dels interessos d’Almodóvar! Cert. Però a 1984 es parla, com de passada, d’un aparell que a mi em va resultar interessant: el versificador. Us copio el parell de fragments, molt breus, on en parla:

«Había toda una cadena de secciones separadas [en el Ministerio] que se ocupaban de la literatura, la música, el teatro y, en general, de todos los entretenimientos para los proletarios. Allí se producían periódicos que no contenían más que informaciones deportivas, sucesos y astrología, noveluchas sensacionalistas, películas que rezumaban sexo y canciones sentimentales compuestas por medios exclusivamente mecánicos en una especie de calidoscopio llamado versificador […] La letra de estas canciones se componían sin intervención humana en absoluto»

Quan vaig llegar la descripció d’aquesta inquietant “màquina de producció artística” (cal recordar que la novel•la d’Orwell data de 1949?) vaig tenir la vivíssima impressió que l’autor estava descrivint un aparell que existia al món en el qual jo he viscut i que permetia entendre’n millor els engranatges. No cal anar gaire lluny per trobar arreu tota classe de productes que semblen sorgits d’una mateixa coctelera que, un i altre cop, és agitada i escup combinacions previsibles d’uns mateixos elements. Us n’estalvio els exemples.

Doncs bé: no és necessàriament una crítica intel•ligent, em sembla, acusar a un autor del fet que una i altra vegada torni a uns mateixos temes. Woody Allen o Ingmar Bergman, per exemple, es repeteixen més que la sopa d’all, en cert sentit. Sempre els mateixos interrogants, les mateixes pors, els mateixos anhels, una i altra vegada, pel•lícula rere pel•lícula... I tanmateix, grans, ben grans, profunds, interessants i lúcids. És molt probable que davant l’acusació d’etern retorn sobre el mateix, la seva resposta fos: però és que hi ha altres temes fora de l’amor i la mort, la família, el sexe, el dolor o l’esperança?

No sé si la diferència entre els seus productes i uns sortits d’un versificador rau en la capacitat per tocar l’ànima de l’espectador. No m’atreveixo a pontificar al respecte.

Ara bé: la meva impressió davant la pel•lícula d’Almodóvar era la d’haver assistit no pas a una pel•lícula que reprengui les preocupacions i obsessions d’un director, sinó a un exercici buit i sense ànima, que presenta un producte sense valor nascut del versificador personal del seu director. Un versificador amb denominació d’origen, si es vol, però versificador i esgotat.

PD: Quan acabo de redactar aquestes línies, mesos després de veure la pel·lícula, Los abrazos rotos, entre d'altres reconeixements, ha rebut el de millor pel·lícula de parla no anglesa de l'associació de crítics de cine dels EEUU. No canviaria ni una coma del que he escrit.

La insostenible lleugeresa de la felicitat (Bonjour tristesse)

Cada cop que explico les primeres reflexions que fa Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac sobre la felicitat topo –inevitablement– amb la reserva escèptica d’algunes mirades. La pregunta què pot constituir la felicitat per als humans? és, sens dubte, difícil. I quan Aristòtil descarta l’aposta pels plaers, assimilant una vida així a la de les bèsties, la seva sentència no acostuma a trobar una acollida pacífica. Aquesta reserva augmenta quan el deixeble de Plató proposa la vida contemplativa, la vida dedicada a l’estudi, com l’aspiració més alta per a l’ésser humà.

Obertament, els més provocadors –o els més simples– afirmen que la veritable felicitat no rau en un altre estil de vida que el propi de les bèsties. Gaudir el màxim, patir el mínim. La resta són subtileses que ens fan perdre de vista el més fonamental, el més tangible, allò que realment –immediatament– resulta més satisfactori: un bon àpat, una bona ració de sexe, i després, a dormir, a gaudir del plaer més oriental: la dissolució del jo a través de la inconsciència. Per a qualsevol que no es deixi desorientar per especulacions abstruses i arguments que només tenen aparença de consistència, la vida examinada que ja proposava Sòcrates és només una font inesgotable de maldecaps prescindibles. Nietzsche tindria raó quan diagnosticava que, darrere les propostes d'aquests filòsofs ascetes, s’amagava una profunda incapacitat per gaudir d’allò mundà.

Bonjour tristesse és un film deliciós on trobareu un desenvolupament molt més interessant d’aquesta relació entre felicitat i inconsciència. Sens dubte, els personatges que apareixen al relat no representen en absolut una aposta grollera pels plaers. Ben al contrari, encarnen un model de refinament i profunditat aristocràtica que en cap cas els pot emparentar amb les bèsties tal i com suggereix Aristòtil . La seva aposta despreocupada per la recerca dels plaers més enllà de qualsevol convenció, per l’agudització d’aquesta capacitat per gaudir al màxim cada instant de l’existència, els situa en un punt que l’Estagirita no considera en les seves reflexions: la possibilitat –també específicament humana, i també reservada a uns privilegiats– d’encaminar l’oci en una línia diametralment oposada a l’aristotèlica, la possibilitat d’instal·lar-se en la lleugeresa. Aquesta lleugeresa aristocràtica, aquesta despreocupació feta virtut, aquesta innocent insolència que encarnen el pare i la filla que protagonitzen el film, es presenta com un camí intempestiu per gaudir de l’instant i que condueix a qui la posseeix cap a la felicitat, en la mesura que això és possible per a un humà.

Naturalment aquesta aspiració no és fàcilment realitzable i per força haurà de trobar obstacles –i objeccions del tot raonables– en un món ple de mirades responsables. La lleugeresa és també una planta delicada i vulnerable, exposada, com la felicitat, a què un dia desafortunat truqui a la seva porta la gravetat i la seva severa companya de viatge: la tristesa.

Bonjour tristesse és sens dubte una pel·lícula esplèndida i del tot recomanable, tant pels més lleugers com pels més seriosos d’entre vosaltres. Estic segur que a Aristòtil, que no defugia les dificultats més abismals en la reflexió i que no era home que girés la mirada davant la presència de la tragèdia en la vida dels humans, li hauria encantat la pel·lícula de Preminger (basada, per cert, en una celebrada novel·la que Françoise Sagan va escriure quan només tenia 18 anys) i que també us la recomanaria amb prudent entusiasme.