Perla hispànica de l'absurd (Amanece que no es poco)

Poca reflexió original puc fer sobre la pel·lícula de José Luis Cuerda, un clàssic -i casi diria que una petita joia- del surrealisme cinematogràfic hispànic.

L'arribada a un poble increïblement peculiar d'un investigador -que des d'Oklahoma retorna per vacances al seu país- i del seu pare és el punt de partida d'un retrat (més que no pas d'una història) on desfilen els personatges, les accions i els costums més inversemblants. Un mossèn que desperta l'entussiasme de tot el poble per la seva manera d'aixecar l'hòstia consagrada, un "tonto del poble" que és escollit per votació popular, un professor que ensenya biologia humana a ritme de blues, una senyora que accepta acollir als forasters perquè aquests li prometen una conversa sobre Dostoievski... No continuo: una espècie de Bienvenido Mr. Marshall sota els efectes d'algunes substàncies psicòtropes.

Aristòtil explica a la Poètica que la comèdia consisteix en una imitació o representació de l'aspecte ridícul o risible de certs individus. I afegeix: allò ridícul constitueix una part d'allò que és vergonyós (perquè no tot allò vergonyós és còmic). Per il·lustrar la seva tesi, posa l'exemple de les màscares del gènere còmic, que tenen «quelcom de vergonyós i un element de distorsió sense dolor». Aquesta descripció de l'element còmic com allò contrafet sense dolor em sembla interessant i lúcida. La distorisó de néixer amb dos caps causa dolor, i per això no fa riure. Però la de tenir un gra de pus a la punta del nas és decididament i ridiculament còmica, entre d'altres coses perquè el dolor que causa és irrellevant. Allò contrafet sense dolor fa riure i per això sovint les comèdies tenen aquesta lleugeresa que es contraposa a la gravetat pròpia del gènere de les tragèdies. Quan a Woody Allen, entès en la matèria, mesos després dels atemptats contra les torres bessones de Nova York li preguntaven si seria possible fer-ne algun dia comèdia, amb molt de tacte responia: només quan el dolor estigui prou lluny (i si ho arriba a estar).

Ara bé: no totes les comèdies són igual de lleugeres, ni necessàriament indolores. A vegades, una comèdia el que fa precisament és mostrar-nos com de contrafeta resulta la realitat que, habitualment, nosaltres veiem normal i no pas deformada. Així, mostrar-nos la pròpia deformitat -la d'uns costums, la d'una època- és també la pretensió que, ja des de temps d'Aristòtil, tenen alguns comediògrafs.

En aquest cas, el còmic juga amb el permís concedit al bufó de contravenir allò políticament correcte. El còmic transita els llocs comuns posant-los de cap per avall, però aquesta operació té conseqüències importants, ja que amb ella es mostra la relativitat, caducitat o manca de fonamentació de certs aspectes, conductes o valors de la nostra existència. D'aquesta manera, la comèdia esdevé una crítica corrosiva als fonaments d'una societat, en la mesura que dinamita algunes parceles del territori culturalment construit de la normalitat tot mostrant-ne l'oculta follia.

En aquests casos, però, la comèdia no fa la mateixa gràcia a tothom, perquè, com advertia Aristòtil, l'aparició del dolor esvaeix en cert sentit la possibilitat de la comèdia. I dinamitar, com fa el bufó, determinats estereotips o figures, pot fer mal precisament a qui els tenia com a models a la seva vida o, com a mínim, hi convivia pacíficament. En aquests casos, la comèdia ja no és només comèdia, i rep un nom molt més específic i temut: sàtira.

Tot i que algun gag ha quedat afectat pel pas del temps i bo i acceptant que no tots són igualment afortunats, la processó d'escenes que ens regala Amanece que no es poco és digna de ser contemplada i gaudida sense reserves. El seu valor intempestiu, vehiculat a través d'un genuí surrealisme, té, entre d'altres, aquest valor crític i corrosiu. No és pas casualitat que constantment s'estigui jugant amb la contraposició entre la normalitat de la vida del poble i la mirada astorada dels forasters -l'investigador que abans he referit, uns estudiants nordamericans que estan de visita, un negre que no aconsegueix integrar-se... El joc de l'absurd en què consisteix la pel·lícula com a exercici de surrealisme no és pas absurd en ell mateix. Té, ben al contrari, un sentit molt definit, ja que apunta ben clarament a certs personatges del paisatge humà espanyol que són diana de la burla més despietada...

En fi:

Recomanable per riure una molt bona estona.

Recomanable per descobrir que el cinema espanyol té algunes peces que s'allunyen força de la majoria d'esterotips que puguem tenir sobre ell.

Recomanable pels amants de les crítiques viperines a la religió (l'escena de la carbassa ha de formar part del bagatge de qualsevol ateu amb consciència de classe)