Patologia paranoica de la certesa (Doubt)

El primer cop que vaig veure Doubt em va fascinar. D'això fa dos anys. Avui, després de tornar-la a veure, em pregunto precisament per què em va fascinar tant la pel·lícula. Tinc clar què em va agradar, però no tant el per què, ni per què tant. No m'atreveixo a dir que la pel·lícula no resisteix bé un segon visionat (en alguns casos tendeixo a pensar que potser qui no resisteixo sóc jo), però em pregunto com va ser possible que em commogués tant -que em semblés tan lúcida- el primer cop.

El film retrata dues sensibilitats, dues maneres d'entendre la fe, de viure les certeses i les incerteses. Tot i que en el seu moment no vaig ser capaç d'escriure sobre ella, tenia clar que la representació de la paranoia rigorista, amargada i demoníaca en què es converteix la fe viscuda per la monja que encarna magistralment Meryl Streep era una visió lúcida d'un dels càncers de la religió que, institucionalitzada, corre el perill de desfigurar-se per una hipertrofia en la seva voluntat salvadora.

Avui, la figura de bruixa inhumana que encarna la monja, ancorada en la seguretat -en les certeses- d'un immobilisme que troba suspecte de perversió tot indici de canvi en les maneres de fer establertes i consagrades per la tradició, m'ha semblat més plana, més ridícula. I per això mateix, el seu retrat m'ha semblat menys lúcid, menys valuós i subtil que no pas el primer cop que el vaig contemplar.

Potser la pel·lícula no era tan clarivident... o potser jo cada cop tinc més lluny l'experiència d'haver tastat aquests dos móns, aquesta confrontació i, encara més, les terrorífiques victòries de la vessant més tenebrosa, maquiavèlica i enfollida. Crec que m'inclino per la segona opció, i que la distància en l'espai i el temps simplement difuminen els perfils i la realitat de certs personatges... que malgrat tot són reals, molt reals.

Potser no està de més afegir que la paranoia que corseca la institució religiosa i que a Doubt es mostra amb tanta cruesa es pot traslladar, amb matisos importants però mantenint-ne els trets específics, a d'altres esferes de la vida humana. Que els personatges i les sensibilitats del relat de John Patryck Shanley puguin resultar estranys i llunyans a algú no familiaritzat amb els submóns religiosos no ens ha de fer perdre de vista quelcom essencial: l'excel·lent radiografia de la patologia de l'ànima humana que és Doubt servirà a l'espectador per poder ajustar molt més el diagnòstic d'altres móns i realitats que no estan tan lluny com sembla de la que mostra la pel·lícula. Saber gestionar les fronteres entre les certeses i els dubtes és una cosa que no afecta només a creients. O dit d'una altra manera: si reconeixem, com feia Pitàgores, que no som pas savis, sinó simplement amants i cercadors de la saviesa, la situació del creient que apareix a Doubt es fa, en cert sentit, extensible a tot creient - és a dir, a tot humà que no es consideri definitivament posseïdor de la veritat absoluta i que, per tant, ha de viure instal·lat en una certa fe (i en uns certs dubtes).

Des d'aquesta perspectiva, la figura del Father Flynn, l'home que sotmet a revisió els principis establerts (i que per això mateix sap que la convivència amb el dubte és necessària, difícil però que també pot ser sana), recorda precisament el Sòcrates acusat d'impietat i de corrompre a la joventut, i el drama de la seva història personal esdevé sens dubte el lloc comú on tristament menen les confrontacions entre esperits liberals i esperits intolerants. La cosa no sembla haver canviat substancialment en vint-i-quatre segles...  

Recolzant la soledat? (Up in the air)

Apunts sobre dos eixos de reflexió del film:

Per una banda, aparentment es tracta de recolzar la soledat fent-la menys dolorosa a través de l'esforç per anunciar a algú el seu acomiadament de la millor (i més humana?) manera possible. La gràcia està en la constatació de la coincidència entre interessos empresarials (minimitzar els problemes) i els humans (recolzament personal): fa molt temps que el món de l'economia ha descobert que invertir en humanitat és rendible. Paradoxalment, això impossibilita descobrir si hi ha el més mínim rastre d'humanitat en determinades pràctiques. Més aviat sembla que no.

Per altra banda, el protagonista de la pel·lícula també es dedica a recolzar la soledat en un sentit ben diferent: amb un discurs que la justifica com a opció existencial a triar.

Naturalment, la pel·lícula transitarà la necessitat d'anar més enllà d'aquesta soledat i posarà a prova el discurs de Clooney, i és aquí on esdevé més previsible. Ara bé: el retrat de la peculiar feina del protagonista, signe dels nostres temps, justifica haver pagat l'entrada (tot i que segurament no tants premis com ha rebut el film). 

Amerrika

Viatge cap a la igualtat (Retorno a Hansala)

Retorno a Hansala és una pel•lícula humil que tracta de posar rostre als homes, dones i criatures que arrisquen la vida en pasteres a la recerca d’un horitzó obert al futur. Chus Gutiérrez fa un exercici de cinema compromès, auster, que –com els habitants de Hansala – agafa de la mà a l’espectador (a l’estranger) per poder-lo conduir amb senzillesa, amb poques paraules, cap a la realitat que vol mostrar.

Hansala és un poble marroquí que, com tants llocs al món, no tenen “cobertura”. S’hi arriba després d’un llarg viatge, deixant enrere occident, ciutats, asfalt: un lloc on els mòbils no responen (i difícilment ho faran mai) i on hom es pregunta com hi és possible la subsistència. El viatge dels personatges és un odissea en sentit estricte: combina el retorn a casa d’algun d’ells amb el relat del descobriment, entre el vertigen i la fascinació, de formes de vida molt diferents a la d’un mateix.

Ja ho he dit: en primer lloc, la pel•lícula posa rostre i història a les xifres i els titulars dels noticiaris sobre els “immigrants il•legals” que intenten creuar l’estret. Però el que s’aconsegueix amb aquest relat –a través de la narració de l’experiència de l’encontre, de la impossible comunicació (i de la comunicació malgrat tot) o de la solidaritat–, és fer patent, en definitiva, la comuna humanitat de tots els implicats: vilatans, estrangers, occidentals, àrabs, personatges (ficticis i reals) i espectadors (a la sala i fora d’ella). Així, el retorn a Hansala acaba sent un viatge cap a la igualtat, un relat de l’experiència de la fraternitat en el sentit més radical.

Malgrat la profunditat dels temes que apunta, Chus Gutiérrez fa un exercici cinematogràfic gens pretensiós, tant a nivell formal com de guió. La pel•lícula, per moments, recorda en la seva simplicitat visual els productes del dogma danès. A nivell de guió, el recorregut és clar i les peripècies també defugen tota estridència. La directora renuncia a sorprendre l’espectador per cap altre camí que no sigui la veritat senzilla i radical que s’intenta fer comparèixer en la pantalla. Tot un exercici de coratge!

Per mi, el film és, en la superfície i en el fons, des de les primeres imatges fins als títols de crèdit, un pertinent crit de denúncia. I dic crit –i no simplement denúncia– perquè em sembla que la directora té l’encert de no simplificar les qüestions plantejades i evitar els discursos edificants. Abans que mirar de trobar solucions fàcils a situacions difícils, i lluny d’intentar acusar amb el dit a ningú (i això és el que s’entén habitualment per denunciar), Gutiérrez se centra en una tasca preliminar, més elemental: intenta elevar el crit necessari perquè, davant la tragèdia, s’esquerdin els murs de la indiferència. Això és un crit de denúncia, i per extensió, una crida a la responsabilitat.

Però aquesta pel•lícula no és només un crit: és una peça d’aquell cinema que ofereix a l’espectador l’oportunitat de conèixer, de veure, d’accedir a una realitat –a un món– aliè, estrany, fantàstic. Més enllà de la problemàtica social, Retorno a Hansala és una finestra que comunica amb una galàxia paral•lela a la nostra, a un univers regit per lleis diverses com, per exemple, El Perro mongol i La boda de Tuya, que ens apropen a la sorprenent existència de les famílies nòmades a les estepes de Mongòlia. En un món globalitzat en el qual cap racó de món sembla poder retenir un halo de misteri, oferir pistes que condueixin a paisatges físics i humans insospitats no és poca cosa!

Suposo que en això rau, en el fons, el possible èxit de la pel•lícula. Habitualment s’entén la comunicació com la transmissió d’un missatge entre un emissor i un receptor. En el cinema, tanmateix, aquesta transmissió s’esdevé sovint en unes coordenades diferents: no es tracta que el director transporti un missatge a l’espectador –si volgués fer això, deia un cèlebre cineasta, «escriuria una carta»–, sinó que el director transporta l’espectador a un escenari en el qual aquest, eventualment, podrà trobar una pluralitat de missatges. Retorno a Hansala ens transporta a un escenari d’aquesta classe. El missatge ja és cosa de cadascú.

El cinema com a mitjà de comunicació? El cinema com a mitjà de transport

La reconstrucció del jo a través de la mirada (My blueberry nights)

Heidegger diu que la nostàlgia és el dolor per la proximitat d’allò llunyà. En la distància, patim per l’absència d’allò que ens és estimat, allò que malgrat la llunyania tenim a prop del cor. Wong Kar Wai sembla un explorador d’un dolor similar però en distàncies més curtes: el dolor –més subtil– pel desig que no es resol, per la complicitat que no aconsegueix traspassar certes barreres. My blueberry nights és inicialment una mirada interessant cap a aquest territori fascinant i hipnòtic, que el director ja havia explorat anteriorment amb la magistral Deseando amar (In the mood for love).


Potser estem acostumats a relats de passions irrefrenables en els quals l’amor i el desamor neix, camina o mor a una velocitat de vertigen. Potser per això les històries gairebé minimalistes, delicades, suaus del director xinès resulten una invitació a una experiència intempestiva. Recuperant el tempo adequat per a la contemplació (i potser una de les fites més notables del film és mostrar com aquest no és necessàriament el lento), l’espectador es troba davant uns personatges que cerquen el seu lloc al món a través de la imaginació, l’escolta o la compassió. La pel·lícula es desenvolupa com una road-movie heterodoxa en la qual la protagonista, com no pot ser d’altra manera, realitza un viatge interior a través de la contemplació de diferents paisatges humans. L’esplèndida banda sonora embolcalla un història senzilla de persones que es busquen a si mateixes, de persones que s’han perdut o que es perdran: d’éssers vulnerables que hom pot estimar en la seva fragilitat gràcies al do de la mirada reposada.

Resulta inquietant adonar-se que l’actitud intempestiva dels personatges principals de bon segur la podríem fer nostra: que si la seva mirada, si el seu recorregut espiritual ens resulta proper és perquè ells són una versió de nosaltres mateixos que la voràgine de les rutines ha enterrat considerablement. I que segurament si podem sortir del cinema amb una difusa nostàlgia sense objecte és perquè allò que trobem a faltar en nosaltres és aquesta peculiar manera –pausada, lúcida, profunda– d’estar al món, de la qual a vegades som capaços.

La pel·lícula val la pena ja només pel fet de participar durant una estona d’aquesta perspectiva. També val la pena pel simple fet de gaudir de la bellesa –per moments aclaparadora– de Norah Jones, Jude Law, Rachel Weisz o Natalie Portman (per ser sincers, tanta bellesa resulta gairebé excessiva!). Al mateix nivell es troba la banda sonora de Ry Cooder, que per si sola ja justifica pagar l’entrada.

És, doncs, My blueberry nights una pel·lícula imprescindible?

És, en tot cas, una pel·lícula recomanable. No llençareu pas els diners o el temps si li dediqueu una estona. I això malgrat el final de la pel·lícula, que és controvertit.

No patiu, no tinc especial intenció d’estripar-lo. No és cap final sorpresa, però és cert que la resolució final de la història pot entusiasmar o no. A un servidor no li va agradar, i fins i tot el va trobar catastròfic. Però com recordava Kavafis, no ens ha de confondre si al final del viatge trobem una Ítaca pobre. No ens ha de confondre –si Ítaca ens ha regalat un viatge memorable. Diria que com a mínim aquest és un trajecte prou interessant com per voler-lo descobrir.