Paris, Texas

Fa uns anys, preparant unes pràctiques de la matèria d'Antropologia Filosòfica per alumnes de medicina, vaig decidir que una de les 12 sessions (de 2 hores cadascuna) consistís, simplement, en el visionat de Paris, Texas de Wim Wenders. 

Haig de reconèixer que era una opció arriscada. Aquelles pràctiques s'organitzaven a partir d'una antologia de textos diversos i materials audiovisuals preparada per a l'ocasió. Per moltes raons, tanmateix, l'opció d'invertir les 2 hores d'una sessió en la projecció d'una pel·lícula era problemàtica. Qualsevol professor o alumne sap que aquesta és una opció còmode i lamentable per eludir l'esforç que suposa fer una classe "normal". En dotze anys que porto a secundària, dec haver utilitzat aquest recurs (el d'ocupar una sessió sencera amb un material audiovisual) potser mitja dotzena de vegades: per veure, per exemple, Ordet de Dreyer o El setè segell de Bergman (amb alumnes de 1r d'ESO!), o Freaks de Tod Browning (amb alumnes de Psicologia i Sociologia). Crec que és força evident que el canvi de classe ordinària per pel·lícula, en casos així, no suposava un estalvi d'esforços precisament.

Però fer això a la uni... és pràcticament intolerable. El responsable de la matèria, un bon i savi amic, em va mirar quan li vaig fer la proposta i discretament em va preguntar: «estàs segur?». No calia fer explícits els arguments en contra, els sabíem tots dos perfectament.

En defensa meva, haig de dir que, encara que ningú no se n'adonés, passar Paris, Texas en dos hores em va suposar, entre d'altres coses, una feinada infinitament més gran que preparar qualsevol classe. La pel·lícula dura 143 minuts exactament, des de l'inici fins l'aparició dels títols de crèdit. Per tant, per "encabir-la" en dues hores -demano perdó a tots els déus i mortals sensibles als crims- vaig haver de fer-ne la "meva" versió: un muntatge que durés 120 min.

Hores i hores i hores d'anàlisi de l'estructura, les escenes i la narració. I una heretgia per la qual no oposaria resistència a la foguera, si se m'hi condemnés. Vaig mutilar una obra mestra per convertir-la en un producte apte per a unes pràctiques d'universitat. En d'altres casos, m'havia limitat a organitzar una classe sobre una escena (o un conjunt d'escenes) d'una pel·lícula. Però amb París, Texas... no volia fer això.

L'experiència va passar-la amb els alumnes va ser lamentable i prefereixo no recordar-la. Alguns tendeixen a resumir episodis com aquell amb la locució margaritas ad porcos. Jo seré més educat, ejem, i per no generalitzar, em limitaré a dir que no va anar bé.

Molt probablement el resultat era previsible: les moltíssimes hores de treball havien resultat completament perdudes, els resultats en els alumnes eren inapreciables i la impressió que havia causat com a docent en un auditori no precisament inclinat a la reflexió filosòfica i humanista, terrible.

No vaig repetir l'experiència ni la repetiré mai més.

Però si Déu en el dia del judici final em crida a capítol i em pregunta per aquella decisió meva, o si un improbable nou tribunal de la Inquisició es constitueix per castigar els crims contra l'art, tinc molt clar que els respondré el mateix que vaig respondre al meu amic quan em va demanar si estava segur de passar la pel·lícula:

-Xavi, ja sé que té molt males pintes. Però mira: l'objectiu de la nostra matèria és donar claus a aquests nanos per poder viure més humanament. I res del que jo els pugui explicar en dues hores pot estar a l'alçada de Paris, Texas. Al final, d'aquí un temps, tots hauran oblidat les meves classes. Però alguns, Paris, Texas no la oblidaran mai.

Com un bon màrtir, vaig sacrificar-me per una causa superior a mi. No va servir per redimir la humanitat, clar. Però va tenir sentit. A Paris, Texas hi és tot.

Si has llegit aquestes línies i no has vist la pel·lícula, no llegeixis més. Eus ací el meu manament: busca el lloc i el moment per veure aquesta joia de Wim Wenders i Ry Cooder.

No és obligatori fer cas dels meus manaments, però no en puc donar de més fonamentals.