Per gaudir d'aquesta pel·lícula cal deixar-se portar, sense oposar resistència, posant entre parèntesi les objeccions parcials -narratives, cinematogràfiques, lògiques.
Robert Guédiguian, amb el seu grup d'actors de sempre, presenta aquest exercici lleuger, que no passarà a la història del cinema però serveix per apropar-se de manera amable a les incerteses que se li plantegen a una dona madura el dia del seu aniversari quan es troba amb el seu pastís i les espelmes corresponents, però sense les persones que se suposa que haurien d'acompanyar-la el dia de la celebració.
Una idea del film em va fer especial gràcia, d'aquest Loach francès, cineasta de la solidaritat i la classe treballadora a Marsella. Primerament vaig pensar que era un detall anecdòtic, però ara que hi rumio me n'adono que potser és més significatiu del que semblava: un dels personatges està escrivint un llibre que, segons un dels seus companys -que li fa de mecenes- ha de canviar el món.
La formulació de la idea em va fer somriure i em va recordar com de canviant, precisament, pot resultar la nostra relació amb una idea al llarg dels anys.
Potser escriure i fer memòria és una manera de recuperar no tant allò que ens ha passat a la vida (com si es tractés d'una sèrie lineal d'esdeveniments) sinó la història dels tons i les actituds amb les que encarem i experimentem cíclicament els mateixos interrogants i anhels.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada