diumenge, 26 d’abril del 2009

diumenge, 19 d’abril del 2009

El vuelo del globo rojo

dijous, 9 d’abril del 2009

Ritme retrobat (The visitor)

dimarts, 7 d’abril del 2009

Viatge cap a la igualtat (Retorno a Hansala)



Retorno a Hansala és una pel•lícula humil que tracta de posar rostre als homes, dones i criatures que arrisquen la vida en pasteres a la recerca d’un horitzó obert al futur. Chus Gutiérrez fa un exercici de cinema compromès, auster, que –com els habitants de Hansala – agafa de la mà a l’espectador (a l’estranger) per poder-lo conduir amb senzillesa, amb poques paraules, cap a la realitat que vol mostrar.

Hansala és un poble marroquí que, com tants llocs al món, no tenen “cobertura”. S’hi arriba després d’un llarg viatge, deixant enrere occident, ciutats, asfalt: un lloc on els mòbils no responen (i difícilment ho faran mai) i on hom es pregunta com hi és possible la subsistència. El viatge dels personatges és un odissea en sentit estricte: combina el retorn a casa d’algun d’ells amb el relat del descobriment, entre el vertigen i la fascinació, de formes de vida molt diferents a la d’un mateix.



Ja ho he dit: en primer lloc, la pel•lícula posa rostre i història a les xifres i els titulars dels noticiaris sobre els “immigrants il•legals” que intenten creuar l’estret. Però el que s’aconsegueix amb aquest relat –a través de la narració de l’experiència de l’encontre, de la impossible comunicació (i de la comunicació malgrat tot) o de la solidaritat–, és fer patent, en definitiva, la comuna humanitat de tots els implicats: vilatans, estrangers, occidentals, àrabs, personatges (ficticis i reals) i espectadors (a la sala i fora d’ella). Així, el retorn a Hansala acaba sent un viatge cap a la igualtat, un relat de l’experiència de la fraternitat en el sentit més radical.

Malgrat la profunditat dels temes que apunta, Chus Gutiérrez fa un exercici cinematogràfic gens pretensiós, tant a nivell formal com de guió. La pel•lícula, per moments, recorda en la seva simplicitat visual els productes del dogma danès. A nivell de guió, el recorregut és clar i les peripècies també defugen tota estridència. La directora renuncia a sorprendre l’espectador per cap altre camí que no sigui la veritat senzilla i radical que s’intenta fer comparèixer en la pantalla. Tot un exercici de coratge!



Per mi, el film és, en la superfície i en el fons, des de les primeres imatges fins als títols de crèdit, un pertinent crit de denúncia. I dic crit –i no simplement denúncia– perquè em sembla que la directora té l’encert de no simplificar les qüestions plantejades i evitar els discursos edificants. Abans que mirar de trobar solucions fàcils a situacions difícils, i lluny d’intentar acusar amb el dit a ningú (i això és el que s’entén habitualment per denunciar), Gutiérrez se centra en una tasca preliminar, més elemental: intenta elevar el crit necessari perquè, davant la tragèdia, s’esquerdin els murs de la indiferència. Això és un crit de denúncia, i per extensió, una crida a la responsabilitat.

Però aquesta pel•lícula no és només un crit: és una peça d’aquell cinema que ofereix a l’espectador l’oportunitat de conèixer, de veure, d’accedir a una realitat –a un món– aliè, estrany, fantàstic. Més enllà de la problemàtica social, Retorno a Hansala és una finestra que comunica amb una galàxia paral•lela a la nostra, a un univers regit per lleis diverses com, per exemple, El Perro mongol i La boda de Tuya, que ens apropen a la sorprenent existència de les famílies nòmades a les estepes de Mongòlia. En un món globalitzat en el qual cap racó de món sembla poder retenir un halo de misteri, oferir pistes que condueixin a paisatges físics i humans insospitats no és poca cosa!

Suposo que en això rau, en el fons, el possible èxit de la pel•lícula. Habitualment s’entén la comunicació com la transmissió d’un missatge entre un emissor i un receptor. En el cinema, tanmateix, aquesta transmissió s’esdevé sovint en unes coordenades diferents: no es tracta que el director transporti un missatge a l’espectador –si volgués fer això, deia un cèlebre cineasta, «escriuria una carta»–, sinó que el director transporta l’espectador a un escenari en el qual aquest, eventualment, podrà trobar una pluralitat de missatges. Retorno a Hansala ens transporta a un escenari d’aquesta classe. El missatge ja és cosa de cadascú.



El cinema com a mitjà de comunicació? El cinema com a mitjà de transport