Sobre aquestes pedres... (The searchers)

Innocència impossible? (Un crimen en el paraíso)

Jean Becker, autor de les memorables La fortuna de vivir, Conversaciones con mi jardinero o Dejad de quererme, ens regala ens aquesta ocasió una pel•lícula d’aparença senzillota però en essència impossible. Intentaré explicar-me.

En primer lloc, tenim un punt de partida i un desenvolupament fonamentalment còmics. Jojo i Lulú, un matrimoni instal•lat a la granja Le paradis, s’odien mútuament i es fan la vida impossible. Podria ser una tragèdia, la veritat, però la situació ens és mostrada amb la lleugeresa pròpia de la comèdia, remarcada constantment amb una línia musical lluminosa, una sèrie d’escenes hilarants i, sobretot, protagonitzada per aquest actor esplèndid que és Jacques Villeret, el rostre del qual serviria per il•lustrar a la perfecció a qualsevol que en desconegués el significat el que vol dir l’adjectiu bonachón. (La interpretació de Josiane Balasko també està a l’alçada, certament, però el seu és el paper de bruixa)

La pel•lícula transitarà un camí sense sorpreses, amb els dos protagonistes veient créixer en ells la fantasia de matar la seva parella per posar fi al seu propi calvari. En fi, abonant les expectatives que el mateix títol de la pel•lícula genera inevitablement en l’espectador. Potser l’aforisme de Wittgenstein que tant li agrada citar a una bona amiga podria il•lustrar la història que se’ns relata: “When I came home I expected a surprise and there was no surprise for me, so, of course, I was surprised”.

La no-sorpresa sorprenent per a l’espectador arriba amb l’exercici impossible de Becker, que de manera indirecta acaba plantejant uns interrogants dignes del filòsof més eminent: és possible un crim des de la innocència, un crim que en lloc d’expulsar al seu responsable del paradís li permeti ser-hi benvingut? Existeix aquesta possibilitat impossible, la d’un crim no criminal, un crim que no meni a la tragèdia? I, encara més sorprenent, existeix un lloc així com el paradís, un lloc on aquesta innocència és reconeguda? Un escenari en el qual els esdeveniments són jutjats sense les interferències dels sentiments més socials i feixucs –la vergonya i la culpa– i els prejudicis que d’ells es deriven?

La pel•lícula m’ha recordat un altre exercici de relat impossible: El hijo, de Jean-Pierre i Luc Dardenne, guardonada al seu moment amb la Palma d’or a Cannes. Sens dubte, aquesta pel•lícula és molt més modesta, i en el seu moment la seva transcendència fou molt menor. Però penso que no l’haurem gaudit en profunditat si, més enllà dels somriures que ens desperta el relat fantàstic de Becker, passem per alt aquesta dimensió més profunda i menys immediata, aquest exercici de funambulisme que es representa davant nostre i en el qual rau, sens dubte, l’originalitat de la pel•lícula.

Follia política (In the loop)

És possible el gènere de la comèdia política?

In the loop resulta sens dubte un anfetamínic exercici de sarcasme descarnat, on l'enrevessat món de la política queda retratat de manera punyent: polítics ineptes i assessors d'imatge que fan la guerra per portar realment els pantalons i dirigir l'orquestra del concert nacional i internacional

Manipular la ignorància (Fahrenheit 9/11)

Don't marry, be happy (Toda la culpa es de mi madre)

Quan més hi penso, menys m'agrada... Fluixeta, fluixeta

Humanitat i lucidesa (El erizo)

Fantàstica opera prima de Mona Achache! He sortit entussiasmat de la sala amb aquesta obra, que adapta lliurement la novela L'élégance du hérisson de Muriel Barbery (2006). Quina delícia!!!

No puc resistir-me a penjar finalment una foto de la directora: no només per visualitzar el rostre d'aquesta -per mi desconeguda- Mona Achache, a qui de ben segur caldrà seguir atentament la trajectòria, sinó també per poder admirar encara més la seva obra tot revelant que ha estrenat la seva pel·lícula a l'edat de... 28 anys! Quina crack!!!

Alicia en el país del divorci (Yuki & Nina)

Artistes i lladres (El baile de la victoria)

La pobresa de la matèria contra la perfecció de la idea (o perquè pot resultar decebedora una versió cinematogràfica d'una novel·la)

Perla hispànica de l'absurd (Amanece que no es poco)

Poca reflexió original puc fer sobre la pel·lícula de José Luis Cuerda, un clàssic -i casi diria que una petita joia- del surrealisme cinematogràfic hispànic.

L'arribada a un poble increïblement peculiar d'un investigador -que des d'Oklahoma retorna per vacances al seu país- i del seu pare és el punt de partida d'un retrat (més que no pas d'una història) on desfilen els personatges, les accions i els costums més inversemblants. Un mossèn que desperta l'entussiasme de tot el poble per la seva manera d'aixecar l'hòstia consagrada, un "tonto del poble" que és escollit per votació popular, un professor que ensenya biologia humana a ritme de blues, una senyora que accepta acollir als forasters perquè aquests li prometen una conversa sobre Dostoievski... No continuo: una espècie de Bienvenido Mr. Marshall sota els efectes d'algunes substàncies psicòtropes.

Aristòtil explica a la Poètica que la comèdia consisteix en una imitació o representació de l'aspecte ridícul o risible de certs individus. I afegeix: allò ridícul constitueix una part d'allò que és vergonyós (perquè no tot allò vergonyós és còmic). Per il·lustrar la seva tesi, posa l'exemple de les màscares del gènere còmic, que tenen «quelcom de vergonyós i un element de distorsió sense dolor». Aquesta descripció de l'element còmic com allò contrafet sense dolor em sembla interessant i lúcida. La distorisó de néixer amb dos caps causa dolor, i per això no fa riure. Però la de tenir un gra de pus a la punta del nas és decididament i ridiculament còmica, entre d'altres coses perquè el dolor que causa és irrellevant. Allò contrafet sense dolor fa riure i per això sovint les comèdies tenen aquesta lleugeresa que es contraposa a la gravetat pròpia del gènere de les tragèdies. Quan a Woody Allen, entès en la matèria, mesos després dels atemptats contra les torres bessones de Nova York li preguntaven si seria possible fer-ne algun dia comèdia, amb molt de tacte responia: només quan el dolor estigui prou lluny (i si ho arriba a estar).

Ara bé: no totes les comèdies són igual de lleugeres, ni necessàriament indolores. A vegades, una comèdia el que fa precisament és mostrar-nos com de contrafeta resulta la realitat que, habitualment, nosaltres veiem normal i no pas deformada. Així, mostrar-nos la pròpia deformitat -la d'uns costums, la d'una època- és també la pretensió que, ja des de temps d'Aristòtil, tenen alguns comediògrafs.

En aquest cas, el còmic juga amb el permís concedit al bufó de contravenir allò políticament correcte. El còmic transita els llocs comuns posant-los de cap per avall, però aquesta operació té conseqüències importants, ja que amb ella es mostra la relativitat, caducitat o manca de fonamentació de certs aspectes, conductes o valors de la nostra existència. D'aquesta manera, la comèdia esdevé una crítica corrosiva als fonaments d'una societat, en la mesura que dinamita algunes parceles del territori culturalment construit de la normalitat tot mostrant-ne l'oculta follia.

En aquests casos, però, la comèdia no fa la mateixa gràcia a tothom, perquè, com advertia Aristòtil, l'aparició del dolor esvaeix en cert sentit la possibilitat de la comèdia. I dinamitar, com fa el bufó, determinats estereotips o figures, pot fer mal precisament a qui els tenia com a models a la seva vida o, com a mínim, hi convivia pacíficament. En aquests casos, la comèdia ja no és només comèdia, i rep un nom molt més específic i temut: sàtira.

Tot i que algun gag ha quedat afectat pel pas del temps i bo i acceptant que no tots són igualment afortunats, la processó d'escenes que ens regala Amanece que no es poco és digna de ser contemplada i gaudida sense reserves. El seu valor intempestiu, vehiculat a través d'un genuí surrealisme, té, entre d'altres, aquest valor crític i corrosiu. No és pas casualitat que constantment s'estigui jugant amb la contraposició entre la normalitat de la vida del poble i la mirada astorada dels forasters -l'investigador que abans he referit, uns estudiants nordamericans que estan de visita, un negre que no aconsegueix integrar-se... El joc de l'absurd en què consisteix la pel·lícula com a exercici de surrealisme no és pas absurd en ell mateix. Té, ben al contrari, un sentit molt definit, ja que apunta ben clarament a certs personatges del paisatge humà espanyol que són diana de la burla més despietada...

En fi:

Recomanable per riure una molt bona estona.

Recomanable per descobrir que el cinema espanyol té algunes peces que s'allunyen força de la majoria d'esterotips que puguem tenir sobre ell.

Recomanable pels amants de les crítiques viperines a la religió (l'escena de la carbassa ha de formar part del bagatge de qualsevol ateu amb consciència de classe)

Deconstruint el paternalisme occidental (Binta y la gran idea)

Segment de la pel·lícula En el mundo a cada rato, la història de Binta és un exemple fantàstic de cinema sobre valors ben fet. Amb una sintaxi cinematogràfica que s'acosta a la perfecció en la seva simplicitat, Javier Fesser aconsegueix dislocar amb la gran idea la nostra inevitable perspectiva d'occidentals - perspectiva des de la qual mirem i valorem el món i les seves necessitats.


Tots hem passat per l'experiència de ser sermonejats algun cop a la vida. Amb raó o sense, algú creu que ha d'explicar-nos des de dalt com són les coses, com han estat i com haurien de ser (és a dir, qui som, què hem fet i com hauríem d'actuar). Allò peculiar del sermó, allò que li dóna la seva justificada mala premsa, és el lloc des del qual es parla al receptor del discurs: la veritat. Algú se situa al púplit i, en qualitat d'encarregat de transmetre la veritat al ramat fidel i desorientat, alliçona a l'oient. Els sermons són això, monòlegs d'índole moralitzant sobre temàtica diversa. Qui els pronuncia, no pot ser d'altra manera, se situa en un pla de superioritat respecte qui els rep, com un pare que, bondadós però exigent, ha de corregir les criatures.

El cinema de temàtica social, i més encara aquell que pretén reflexionar de manera molt explícita sobre determinats valors (la igualtat, la llibertat, algun dret fonamental, com és el cas de la pel·lícula que ens ocupa: el de l'educació...) sempre està en risc de degenerar en simple i fallit sermó. Cal justificar per què l'expressió "sermó fallit" és un pleonasme, o n'hi ha prou amb recordar el caràcter cíclic dels sermons -el seu etern retorn tragicòmic- per il·lustrar-ne l'ineficàcia? Res és més fàcil d'ignorar que un bon sermó. D'això també en tenim experiència. I és per això que un cinema que es proposa moure a la reflexió, fomentar una sensibilitat vers determinades situacions que mereixen ser considerades amb més atenció, precisament té aquí el seu perill més fatal: el d'aconseguir a través de les bones intencions exactament el contrari del que pretén. Dessensibilitzar a través de sermons, tot convertint allò que vol presentar en un tòpic més que hom pot digerir des de la banalitat. Aquest és l'abisme al qual ha d'enfrontar-se el cinema social, el seu tràgic tendó d'Aquil·les.

Doncs bé: habitualment, el recurs emprat pels bons (i honestos) directors de cinema per evitar el paternalisme narratiu és precisament mirar de retratar una situació deixant absolutament de banda tot judici moral. Això no és fàcil de fer. L'objectiu, però, és clar: oferir una mirada tan precisa i rica en detalls com sigui possible perquè l'espectador pugui formar-se per ell mateix una opinió ponderada sobre allò que se li ha mostrat. En la mesura que és l'espectador qui jutja, i no el director (és clar que el director no pot deixar de jutjar, però això és una altre tema), aquesta classe de cinema defuig el to moralitzant de qualsevol sermó.

Però Binta y la gran idea ens transmet un missatge ben clar, raó per la qual resulta, en cert sentit com a mínim, un exercici molt més difícil. La pel·lícula, En el mundo a cada rato, és un projecte col·lectiu promogut per Unicef per contribuir a la sensibilització sobre algunes de les prioritats bàsiques d'actuació que marca l'agència de les Nacions Unides per a la infància arreu del món. En principi, doncs, el discurs és clar i inequívoc, i el fragment que ens ocupa incideix en la necessitat de respectar el dret dels infants -i, sobretot, el de les nenes- a rebre una educació.

Pot fer-se un relat sobre aquest tema que no derivi inevitablement cap al sermó? Pot dir-se, de fet, alguna cosa original sobre allò que pot semblar obvi? La resposta és afirmativa en ambdós casos. Binta és un exercici esplèndid d'imaginació que ens mostra una realitat difícil sense prescindir, tanmateix, d'un saludable sentit de l'humor. En un to i amb uns girs que ens porten més enllà d'allò que inicialment albiràvem, Javier Fesser aconsegueix construir no només una postal benintencionada, sinó també -i sobretot- una encertada reflexió sobre la situació de l'educació, que trascendeix l'àmbit del petit poble senegalès que serveix d'escenari per a l'acció.


Fa temps, abans de la darrera reforma del curriculum de batxillerat, és a dir, fa temps, quan tenia temps a classe, m'agradava treballar amb els alumnes un text de Daniel Innerarity, magnífic, que porta per títol "Xenología: prolegómenos para la comprensión de lo extraño", i que es troba al seu llibre Ética de la hospitalidad. Arribat un punt en l'argumentació, l'autor exposa que

«comprendemos lo extraño en lo propio y lo propio en lo extraño porque ninguno es definible aisladamente»

No és el lloc ni el moment per fer-ne un comentari, però suposo que s'intueix per on va la cosa. Binta y la gran idea és, precisament, un d'aquests exercicis d'autocomprensió des de l'estranyesa. Molt socràtic, no? Molt necessari

Una altra mirada al Revolutionary Road (Un lugar donde quedarse)

La reflexió sobre els ideals petitburgesos i la seva possible superació amara l'obra de Sam Mendes des d'American Beauty i s'havia desenvolupat de la manera més descarnada en la seva penúltima pel·lícula, Revolutionary Road. Una mirada oscilant entre àcida, corrosiva o directament demolidora vers la família i la parella esterotipades com a projecte d'autorealització de l'american way of life.

He sortit del cinema recordant l'amargor de Revolutionary... i pensant que entenia la necessitat de Mendes de fer aquest nou film. O com a mínim, que entenia que Mendes entengués la meva necessitat de què fes aquest film. No perquè el fantàstic relat que protagonitzaven Kate Winslet i Leonardo di Caprio no em semblés extremadament lúcid, sinó perquè hom intueix que hi ha altres possibles relats -també lúcids, però menys rotundament depriments- sobre el mateix assumpte. Perquè d'això es tracta: d'una mirada a l'univers d'una parella de trenta i pocs anys que es busca a ella mateixa i mira d'esquivar els perills mortals de la decadència, del fracàs. Però d'una mirada que deixa lloc a l'esperança.


La proposta de Mendes ens presenta a uns personatges fantàstics, Burt i Verona, que esperen un fill i han de cercar un lloc on anar a viure. No és fàcil definir el tret característic d'aquests protagonistes i que justifica l'adjectiu "fantàstics". Els alemanys tenen una paraula interessant que els agrada utilitzar sovint per definir la seva manera de ser: "unkompliziert". No és que no tinguin, igual que nosaltres, un terme per dir senzill o simple, sinó que han parit un adjectiu encara més específic: incomplicat. Unkompliziert és algú que no és rebuscat o maquiavèlic, que és franc i directe, algú amb qui és fàcil conviure, algú de qui és fàcil ser amic. Ser unkompliziert descarta caure en sofisticacions barroques o pretensions ampul·loses. Doncs bé: la nostra és una parella unkomplizierte. El terme potser és encara inexacte per descriure els nostres personatges excepcionals -la senzillesa sempre és excepcional-, però penso que ens acosta a aquesta innocència jovial que els caracteritza. En un moment de la pel·lícula ella li pregunta a ell: "¿Què farem? ¿T'adones que ningú s'estima tant com nosaltres?"


Mendes sap trobar l'equilibri perfecte entre el punt inevitablement naïf dels protagonistes amb unes calculades dosis de realisme (i.e., de tragèdia). La pel·lícula és un híbrid ben curiós: una comèdia en forma de road movie. Com que de cinema no en sé, desconec si hi ha moltes comèdies en el gènere de les road movies, però en qualsevol cas, em sembla un vehicle perfecte per mostrar les veritats que Un lugar donde quedarse pretén transitar.

Per una banda tenim que, per definició, una road movie és sempre una odissea, cosa que es compleix aquí de manera literal (el títol espanyol de la pel·lícula, tot i no traduir l'original Away we go, és fidel a l'esperit del relat: un lugar donde quedarse). La recerca de la llar mou a Ulisses i mou als nostres personatges, i tant en un cas com en l'altre, aquesta recerca no és, òbviament, la d'un lloc físic, sinó la d'una identitat que es pugui habitar.

Per altra banda, aquesta recerca es planteja aquí amb la distància irònica suficient com per poder-ne mostrar una versió amable, utòpica: allunyada, en cert sentit -per moments, en alguns personatges- de la gravetat de l'existència. La fugida de la realitat feixuga, que a American Beauty es realitzava a través de la bellesa (simbolitzada en la contemplació d'unes imatges enregistrades d'una bossa i unes fulles tardorenques mogudes atzarosament pel vent), es realitza aquí a través del sentit de l'humor. Bellesa i humor són, en ambdós casos, portes a la il·lusió, marges en els quals l'ànima pren distància respecte el costat més gris i decadent de les coses i d'un mateix.



Si em recolzo en el clàssic protagòric, puc presentar la pel·lícula amb l'afirmació que sobre qualsevol projecte vital hi ha dos logoi contraposats. Revolutionary road n'era un, i Away we go n'és l'altre. I la veritat els inclou a tots dos. La fragilitat de les relacions humanes queda aquí representada amb delicada sensibilitat. Només per això, ja és un plaer visitar la sala de cinema. Per recordar els moments excepcionals que et permeten reconciliar-te amb l'existència.

El mirall de l'orgull (Looking for Eric)

Mirada i distància (Gigante)

Reprenent el fil d'alguna de les pel·lícules amb les quals començàvem l'any -My Blueberry Nights- aquí tenim una mostra d'allò què pot arribar a ser el cinema quan una pel·lícula esdevé una narració d'una mirada.

L'uruguaià Adrián Biniez, que entre d'altres premis (ni més ni menys que l'ós de plata a la Berlinale) ha estat premiat en diversos festivals com a millor director debutant, ens regala aquesta historia minimalista d'un guarda de seguretat de supermercat fascinat amb una de les dones de la neteja que hi treballa de nit. La gràcia de la cosa està en el joc que s'estableix en la distància entre aquest gegant que contempla i el seu objecte d'admiració, amb qui no estableix cap contacte més enllà de l'estricatment visual.

Trobar-se a un mateix a la lluna (Moon)

Sobre la mitja taronja sempre hi ha dos logoi contraposats (500 días juntos)

El soplón

Still walking

Art, bellesa i esquinçament (Let's get lost)

Exercitant la fantasia (El imaginario del doctor Parnassus)

Delirant lucidesa misantròpica (Si la cosa funciona)

Una faula més de Woody Allen sobre el paper absolutament decisiu de la sort en l'existència humana

Il·lustració de la follia pitagòrica (Pi)

Tarantino reloaded (Malditos bastardos)

Amistat en cru (Dos chicas de hoy)

Theoria i món (Agora)

Cartografia d'ànimes en descomposició (El declive del imperio americano)

Cinco días en Saigón

Romanticisme argentí (El secreto de sus ojos)

Una peli romàntica. Les dues visions: Bergman contra nihilisme. Com de profundes són les petjades que hi ha a la meva vida? Freud contra Frankl. La idea de l’amor únic màximament representada.

Mapa de los sonidos de Tokyo

Bondat i llibertat (La naranja mecánica)

Ex

El retorn al paradís (Antichrist)