Jean Becker, autor de les memorables La fortuna de vivir, Conversaciones con mi jardinero o Dejad de quererme, ens regala ens aquesta ocasió una pel•lícula d’aparença senzillota però en essència impossible. Intentaré explicar-me.
En primer lloc, tenim un punt de partida i un desenvolupament fonamentalment còmics. Jojo i Lulú, un matrimoni instal•lat a la granja Le paradis, s’odien mútuament i es fan la vida impossible. Podria ser una tragèdia, la veritat, però la situació ens és mostrada amb la lleugeresa pròpia de la comèdia, remarcada constantment amb una línia musical lluminosa, una sèrie d’escenes hilarants i, sobretot, protagonitzada per aquest actor esplèndid que és Jacques Villeret, el rostre del qual serviria per il•lustrar a la perfecció a qualsevol que en desconegués el significat el que vol dir l’adjectiu bonachón. (La interpretació de Josiane Balasko també està a l’alçada, certament, però el seu és el paper de bruixa)
La pel•lícula transitarà un camí sense sorpreses, amb els dos protagonistes veient créixer en ells la fantasia de matar la seva parella per posar fi al seu propi calvari. En fi, abonant les expectatives que el mateix títol de la pel•lícula genera inevitablement en l’espectador. Potser l’aforisme de Wittgenstein que tant li agrada citar a una bona amiga podria il•lustrar la història que se’ns relata: “When I came home I expected a surprise and there was no surprise for me, so, of course, I was surprised”.
La no-sorpresa sorprenent per a l’espectador arriba amb l’exercici impossible de Becker, que de manera indirecta acaba plantejant uns interrogants dignes del filòsof més eminent: és possible un crim des de la innocència, un crim que en lloc d’expulsar al seu responsable del paradís li permeti ser-hi benvingut? Existeix aquesta possibilitat impossible, la d’un crim no criminal, un crim que no meni a la tragèdia? I, encara més sorprenent, existeix un lloc així com el paradís, un lloc on aquesta innocència és reconeguda? Un escenari en el qual els esdeveniments són jutjats sense les interferències dels sentiments més socials i feixucs –la vergonya i la culpa– i els prejudicis que d’ells es deriven?
La pel•lícula m’ha recordat un altre exercici de relat impossible: El hijo, de Jean-Pierre i Luc Dardenne, guardonada al seu moment amb la Palma d’or a Cannes. Sens dubte, aquesta pel•lícula és molt més modesta, i en el seu moment la seva transcendència fou molt menor. Però penso que no l’haurem gaudit en profunditat si, més enllà dels somriures que ens desperta el relat fantàstic de Becker, passem per alt aquesta dimensió més profunda i menys immediata, aquest exercici de funambulisme que es representa davant nostre i en el qual rau, sens dubte, l’originalitat de la pel•lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada