Despúes de la tormenta

Fa uns anys vaig sentir dir a José Luís Garci, quan va estrenar El abulelo, que ell havia estat capaç de fer bé una pel·lícula. Ho deia amb alegria pel producte que presentava, però amb una humilitat evident (i justificada): ell no estava ni estaria mai al grup dels mestres, d'aquells directors que tenen el do de fer pel·lícules meravelloses. Poc després, arribava a les pantalles El camino a casa y Ni uno menos de Zhang Yimou. La diferència em va quedar claríssima. Amb una aparença molt més simple, un relat minimalista i una economia de mitjans narratius sorprenent, les pel·lícules de Yimou fluïen d'una manera incomparable. El cinema i la mirada de Yimou són poètiques. La poesia és el camí vers allò essencial. I en aquest sentit, sempre he viscut la veritat cinematogràfica com una experiència de veritat poètica.

Doncs, bé: tot aquest rotllo per dir dues coses.

a) Que aquest talent, aquesta capacitat per construir històries que ens arriben a l'ànima perquè destil·len la sensibilitat d'una mirada poètica vers la humanitat, és absolutament excepcional. I és una de les raons més potents per anar a una sala de cinema.

b) Que quan descobreixes cineastes amb aquest talent, hi quedes vinculat (no sé si de per vida). Les pel·lícules de Hirokazu Kore-eda són una meravella. I quan se n'estrena una de nova, hi anem com un creient va de romeria: ritualment, moguts per la fe i la confiança, amb la voluntat d'estar durant una estona més a prop d'allò diví, en la mesura que ens és possible als humans.

'Después de la tormenta'

Lo imposible

Valoració: entretinguda, excel·lent a nivell tècnic.

Tenemos que hablar de Kevin

Kiseki

Los descendientes

Another Year

Nader y Simin. Una separación

Todo o nada (dvd)

Win win

Le père de mes enfants

Distància i necessitats (Mamut)

Recordo bé un comentari que un bon amic, més gran que jo, em va fer quan, amb setze anys, li vaig passar un breu escrit meu. El text era un pamflet adolescent -de cuyo tema no quiero acordarme- que pretenia fer una àcida denúncia de la societat contemporània i els seus valors. N'X., que és un home generós i savi (i que ja ho era llavors), em digué que el text estava bé, però que potser en una altra ocasió podria intentar ser una mica menys obvi. A vegades, digué, un apropament no tan directe als temes pot resultar més interessant i, afegí, fins i tot més efectiu.

Vaig marxar a casa donant voltes a aquella idea, jo que tan satisfet estava amb el meu escrit incisiu i demolidor.

En fi: no pretenc equiparar Mamut amb els meus escrits d'adolescent, però quan ha acabat la pel·lícula he recordat, com tantes altres vegades, les encertades paraules del meu amic. Quan el missatge resulta tan obvi, el lector, l'espectador, pot reaccionar precisament de la última manera que l'autor voldria provocar: amb absoluta impertorbabilitat.

Això no vol dir, però, que el missatge no es pugui compartir -hi molta veritat, malgrat les formes, en els escrits d'adolescència!

I sí, no hi ha dubte: Mamut apunta a un forat negre estructural en la nostra societat... El que passa és que una cosa és la necessitat de repetir un missatge, o la seva importància pel món en el qual vivim, i una altra diferent la qualitat d'una pel·lícula.

Per altra banda, però, allò que resulta obvi per algú pot no ser-ho en absolut per algú altre. El missatge que a mi em sembla tan evident que no arriba a fer-me vibrar l'ànima, sens dubte pot colpir a molts altres individus! Perquè sí: els pares han d'estar amb el fills!!! I en el món en què vivim això és del tot inhabitual perquè, com tracta de mostrar Modysson amb els seus relats connectats en paral·lel, la multiplicitat d'escenaris genera multiplicitat de formes d'un mateix distanciament.

Només un petit detall que em fa gràcia sobre la banda sonora. I és que igual que pots trobar els mateixos actors en pel·lícules que tenen alguns punts en contacte (i gairebé sempre perquè, precisament, són capaços de transmetre de manera molt convincent un determinat tipus d'emocions), també pots trobar que pel·lícules que cerquen crear atmosferes similars vagin a pouar precisament d'uns mateixos temes musicals. Wong Kar-Wai ho feia sense cap tipus de pudor a My blueberry nights, on "reciclava" el cèlebre Yumeji's Theme que tan excels resultat li havia donat a In the mood for love. Doncs bé: en alguns dels moments clau de Mamut, quan Modysson vol apropar-nos a la intimitat més essencial que comparteixen els protagonistes, recorre precisament a un tema que Wong Kar Wai utilitzava a My blueberry nights: The greatest, de Cat Power. Quina música més poderosa!!!