Despúes de la tormenta

Fa uns anys vaig sentir dir a José Luís Garci, quan va estrenar El abulelo, que ell havia estat capaç de fer bé una pel·lícula. Ho deia amb alegria pel producte que presentava, però amb una humilitat evident (i justificada): ell no estava ni estaria mai al grup dels mestres, d'aquells directors que tenen el do de fer pel·lícules meravelloses. Poc després, arribava a les pantalles El camino a casa y Ni uno menos de Zhang Yimou. La diferència em va quedar claríssima. Amb una aparença molt més simple, un relat minimalista i una economia de mitjans narratius sorprenent, les pel·lícules de Yimou fluïen d'una manera incomparable. El cinema i la mirada de Yimou són poètiques. La poesia és el camí vers allò essencial. I en aquest sentit, sempre he viscut la veritat cinematogràfica com una experiència de veritat poètica.

Doncs, bé: tot aquest rotllo per dir dues coses.

a) Que aquest talent, aquesta capacitat per construir històries que ens arriben a l'ànima perquè destil·len la sensibilitat d'una mirada poètica vers la humanitat, és absolutament excepcional. I és una de les raons més potents per anar a una sala de cinema.

b) Que quan descobreixes cineastes amb aquest talent, hi quedes vinculat (no sé si de per vida). Les pel·lícules de Hirokazu Kore-eda són una meravella. I quan se n'estrena una de nova, hi anem com un creient va de romeria: ritualment, moguts per la fe i la confiança, amb la voluntat d'estar durant una estona més a prop d'allò diví, en la mesura que ens és possible als humans.

'Después de la tormenta'