dissabte, 23 de maig del 2009
diumenge, 10 de maig del 2009
dissabte, 9 de maig del 2009
dilluns, 4 de maig del 2009
Déjame entrar
Suposo que en un altre moment de la meva vida aquestes pel·lícules de vampirs -que no tracten pas temes menors: l'amor i la soledat, el desig i la mort...- d'alguna manera que ara no sóc capaç de preveure conectaran amb mi. Ara no ho fan.
La única pel·lícula de vampirs que realment m'ha interessat ha estat Persona, de Bergman.
La única pel·lícula de vampirs que realment m'ha interessat ha estat Persona, de Bergman.
dissabte, 2 de maig del 2009
El versificador esgotat (Los abrazos rotos)
Aristòtil, en un cèlebre i molt controvertit passatge de la Poètica –opuscle en el qual analitza el gènere de la tragèdia–, afirma que aquesta és una imitació d’éssers que actuen duta a terme per personatges que actuen (i no pas mitjançant una narració), imitació que suscita en l’espectador compassió i temença operant així en ell una purificació –katharsis– en el seu ànim. Bé, la definició és una mica complexa, però en canvi em permet il•lustrar amb facilitat per què aquesta pel•lícula d’Almodóvar m’ha semblat decebedora.
En segon lloc, està el nucli de la tesi d’Aristòtil: la catarsis. És cert que la pel•lícula té els seus moments còmics (un registre que Almodóvar toca excel•lentment), però un film que porta per títol Los abrazos rotos difícilment pot deixar de ser una tragèdia. I com a tal, la qüestió que planteja el filòsof grec difícilment pot esquivar-se: o bé la història commou, arriba, et toca, t’emociona, o bé la història fracassa. Amb mi va fracassar. I això que sóc insuportablement sentimental. Però una història d’amor que et deixa fred...
Aquesta mateixa setmana recordava a classe allò que vaig sentir dir al prof. Miguel Morey en unes classes sobre filosofia i literatura: el llibre que no val la pena llegir dos cops, no val la pena llegir-lo en absolut. No sé si aquest principi es pot extrapolar a tots els àmbits de la vida, però segur que sí a les pel•lícules que pretenen ser interessants. Los abrazos rotos és la primera pel•lícula que no tornaria a veure totes les que apareixen al blog en aquest 2009. I potser us preguntareu: per què, llavors, escrius aquesta parrafada?
Resposta: ha estat una excusa per submergir-me en un llibre que vaig llegir fa anys i que em va venir al cap després de veure la pel•lícula d’Almodóvar. 1984, de George Orwell. I potser us tornareu a preguntar: i què collons té a veure aquesta pel•lícula amb un relat d’una antiutopia que descriu lúcidament els mecanismes dels sistemes totalitaris? Res més lluny dels interessos d’Almodóvar! Cert. Però a 1984 es parla, com de passada, d’un aparell que a mi em va resultar interessant: el versificador. Us copio el parell de fragments, molt breus, on en parla:
«Había toda una cadena de secciones separadas [en el Ministerio] que se ocupaban de la literatura, la música, el teatro y, en general, de todos los entretenimientos para los proletarios. Allí se producían periódicos que no contenían más que informaciones deportivas, sucesos y astrología, noveluchas sensacionalistas, películas que rezumaban sexo y canciones sentimentales compuestas por medios exclusivamente mecánicos en una especie de calidoscopio llamado versificador […] La letra de estas canciones se componían sin intervención humana en absoluto»
Quan vaig llegar la descripció d’aquesta inquietant “màquina de producció artística” (cal recordar que la novel•la d’Orwell data de 1949?) vaig tenir la vivíssima impressió que l’autor estava descrivint un aparell que existia al món en el qual jo he viscut i que permetia entendre’n millor els engranatges. No cal anar gaire lluny per trobar arreu tota classe de productes que semblen sorgits d’una mateixa coctelera que, un i altre cop, és agitada i escup combinacions previsibles d’uns mateixos elements. Us n’estalvio els exemples.
Doncs bé: no és necessàriament una crítica intel•ligent, em sembla, acusar a un autor del fet que una i altra vegada torni a uns mateixos temes. Woody Allen o Ingmar Bergman, per exemple, es repeteixen més que la sopa d’all, en cert sentit. Sempre els mateixos interrogants, les mateixes pors, els mateixos anhels, una i altra vegada, pel•lícula rere pel•lícula... I tanmateix, grans, ben grans, profunds, interessants i lúcids. És molt probable que davant l’acusació d’etern retorn sobre el mateix, la seva resposta fos: però és que hi ha altres temes fora de l’amor i la mort, la família, el sexe, el dolor o l’esperança?
No sé si la diferència entre els seus productes i uns sortits d’un versificador rau en la capacitat per tocar l’ànima de l’espectador. No m’atreveixo a pontificar al respecte.
Ara bé: la meva impressió davant la pel•lícula d’Almodóvar era la d’haver assistit no pas a una pel•lícula que reprengui les preocupacions i obsessions d’un director, sinó a un exercici buit i sense ànima, que presenta un producte sense valor nascut del versificador personal del seu director. Un versificador amb denominació d’origen, si es vol, però versificador i esgotat.
En primer lloc, per qüestions merament tècniques. Tot i que es diu sovint que el cineasta manxec és un molt bon director d’actors, en aquesta pel•lícula patinen notablement els seus dos personatges joves (especialment en les escenes inicials) i fins i tot la més experimentada Blanca Portillo apareix imprecisa en alguna escena. Incomprensible. D’entrada, això mou a l’espectador a tenir una sensació d’impostura davant l’obra (cosa que en un teatre de barri amateur es veu amb indulgència, però no en una obra que es presentava a competició al Festival de Cannes). En termes aristotèlics: la imitació dels humans actuant a través d’humans actuant naufraga intermitentment.
En segon lloc, està el nucli de la tesi d’Aristòtil: la catarsis. És cert que la pel•lícula té els seus moments còmics (un registre que Almodóvar toca excel•lentment), però un film que porta per títol Los abrazos rotos difícilment pot deixar de ser una tragèdia. I com a tal, la qüestió que planteja el filòsof grec difícilment pot esquivar-se: o bé la història commou, arriba, et toca, t’emociona, o bé la història fracassa. Amb mi va fracassar. I això que sóc insuportablement sentimental. Però una història d’amor que et deixa fred...
Aquesta mateixa setmana recordava a classe allò que vaig sentir dir al prof. Miguel Morey en unes classes sobre filosofia i literatura: el llibre que no val la pena llegir dos cops, no val la pena llegir-lo en absolut. No sé si aquest principi es pot extrapolar a tots els àmbits de la vida, però segur que sí a les pel•lícules que pretenen ser interessants. Los abrazos rotos és la primera pel•lícula que no tornaria a veure totes les que apareixen al blog en aquest 2009. I potser us preguntareu: per què, llavors, escrius aquesta parrafada?
Resposta: ha estat una excusa per submergir-me en un llibre que vaig llegir fa anys i que em va venir al cap després de veure la pel•lícula d’Almodóvar. 1984, de George Orwell. I potser us tornareu a preguntar: i què collons té a veure aquesta pel•lícula amb un relat d’una antiutopia que descriu lúcidament els mecanismes dels sistemes totalitaris? Res més lluny dels interessos d’Almodóvar! Cert. Però a 1984 es parla, com de passada, d’un aparell que a mi em va resultar interessant: el versificador. Us copio el parell de fragments, molt breus, on en parla:
«Había toda una cadena de secciones separadas [en el Ministerio] que se ocupaban de la literatura, la música, el teatro y, en general, de todos los entretenimientos para los proletarios. Allí se producían periódicos que no contenían más que informaciones deportivas, sucesos y astrología, noveluchas sensacionalistas, películas que rezumaban sexo y canciones sentimentales compuestas por medios exclusivamente mecánicos en una especie de calidoscopio llamado versificador […] La letra de estas canciones se componían sin intervención humana en absoluto»
Quan vaig llegar la descripció d’aquesta inquietant “màquina de producció artística” (cal recordar que la novel•la d’Orwell data de 1949?) vaig tenir la vivíssima impressió que l’autor estava descrivint un aparell que existia al món en el qual jo he viscut i que permetia entendre’n millor els engranatges. No cal anar gaire lluny per trobar arreu tota classe de productes que semblen sorgits d’una mateixa coctelera que, un i altre cop, és agitada i escup combinacions previsibles d’uns mateixos elements. Us n’estalvio els exemples.
Doncs bé: no és necessàriament una crítica intel•ligent, em sembla, acusar a un autor del fet que una i altra vegada torni a uns mateixos temes. Woody Allen o Ingmar Bergman, per exemple, es repeteixen més que la sopa d’all, en cert sentit. Sempre els mateixos interrogants, les mateixes pors, els mateixos anhels, una i altra vegada, pel•lícula rere pel•lícula... I tanmateix, grans, ben grans, profunds, interessants i lúcids. És molt probable que davant l’acusació d’etern retorn sobre el mateix, la seva resposta fos: però és que hi ha altres temes fora de l’amor i la mort, la família, el sexe, el dolor o l’esperança?
No sé si la diferència entre els seus productes i uns sortits d’un versificador rau en la capacitat per tocar l’ànima de l’espectador. No m’atreveixo a pontificar al respecte.
Ara bé: la meva impressió davant la pel•lícula d’Almodóvar era la d’haver assistit no pas a una pel•lícula que reprengui les preocupacions i obsessions d’un director, sinó a un exercici buit i sense ànima, que presenta un producte sense valor nascut del versificador personal del seu director. Un versificador amb denominació d’origen, si es vol, però versificador i esgotat.
PD: Quan acabo de redactar aquestes línies, mesos després de veure la pel·lícula, Los abrazos rotos, entre d'altres reconeixements, ha rebut el de millor pel·lícula de parla no anglesa de l'associació de crítics de cine dels EEUU. No canviaria ni una coma del que he escrit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
