Paris, Texas

Fa uns anys, preparant unes pràctiques de la matèria d'Antropologia Filosòfica per alumnes de medicina, vaig decidir que una de les 12 sessions (de 2 hores cadascuna) consistís, simplement, en el visionat de Paris, Texas de Wim Wenders. 

Haig de reconèixer que era una opció arriscada. Aquelles pràctiques s'organitzaven a partir d'una antologia de textos diversos i materials audiovisuals preparada per a l'ocasió. Per moltes raons, tanmateix, l'opció d'invertir les 2 hores d'una sessió en la projecció d'una pel·lícula era problemàtica. Qualsevol professor o alumne sap que aquesta és una opció còmode i lamentable per eludir l'esforç que suposa fer una classe "normal". En dotze anys que porto a secundària, dec haver utilitzat aquest recurs (el d'ocupar una sessió sencera amb un material audiovisual) potser mitja dotzena de vegades: per veure, per exemple, Ordet de Dreyer o El setè segell de Bergman (amb alumnes de 1r d'ESO!), o Freaks de Tod Browning (amb alumnes de Psicologia i Sociologia). Crec que és força evident que el canvi de classe ordinària per pel·lícula, en casos així, no suposava un estalvi d'esforços precisament.

Però fer això a la uni... és pràcticament intolerable. El responsable de la matèria, un bon i savi amic, em va mirar quan li vaig fer la proposta i discretament em va preguntar: «estàs segur?». No calia fer explícits els arguments en contra, els sabíem tots dos perfectament.

En defensa meva, haig de dir que, encara que ningú no se n'adonés, passar Paris, Texas en dos hores em va suposar, entre d'altres coses, una feinada infinitament més gran que preparar qualsevol classe. La pel·lícula dura 143 minuts exactament, des de l'inici fins l'aparició dels títols de crèdit. Per tant, per "encabir-la" en dues hores -demano perdó a tots els déus i mortals sensibles als crims- vaig haver de fer-ne la "meva" versió: un muntatge que durés 120 min.

Hores i hores i hores d'anàlisi de l'estructura, les escenes i la narració. I una heretgia per la qual no oposaria resistència a la foguera, si se m'hi condemnés. Vaig mutilar una obra mestra per convertir-la en un producte apte per a unes pràctiques d'universitat. En d'altres casos, m'havia limitat a organitzar una classe sobre una escena (o un conjunt d'escenes) d'una pel·lícula. Però amb París, Texas... no volia fer això.

L'experiència va passar-la amb els alumnes va ser lamentable i prefereixo no recordar-la. Alguns tendeixen a resumir episodis com aquell amb la locució margaritas ad porcos. Jo seré més educat, ejem, i per no generalitzar, em limitaré a dir que no va anar bé.

Molt probablement el resultat era previsible: les moltíssimes hores de treball havien resultat completament perdudes, els resultats en els alumnes eren inapreciables i la impressió que havia causat com a docent en un auditori no precisament inclinat a la reflexió filosòfica i humanista, terrible.

No vaig repetir l'experiència ni la repetiré mai més.

Però si Déu en el dia del judici final em crida a capítol i em pregunta per aquella decisió meva, o si un improbable nou tribunal de la Inquisició es constitueix per castigar els crims contra l'art, tinc molt clar que els respondré el mateix que vaig respondre al meu amic quan em va demanar si estava segur de passar la pel·lícula:

-Xavi, ja sé que té molt males pintes. Però mira: l'objectiu de la nostra matèria és donar claus a aquests nanos per poder viure més humanament. I res del que jo els pugui explicar en dues hores pot estar a l'alçada de Paris, Texas. Al final, d'aquí un temps, tots hauran oblidat les meves classes. Però alguns, Paris, Texas no la oblidaran mai.

Com un bon màrtir, vaig sacrificar-me per una causa superior a mi. No va servir per redimir la humanitat, clar. Però va tenir sentit. A Paris, Texas hi és tot.

Si has llegit aquestes línies i no has vist la pel·lícula, no llegeixis més. Eus ací el meu manament: busca el lloc i el moment per veure aquesta joia de Wim Wenders i Ry Cooder.

No és obligatori fer cas dels meus manaments, però no en puc donar de més fonamentals.

Las olas

El viaje del director de recursos humanos

Una altra mirada al Revolutionary Road (Un lugar donde quedarse)

La reflexió sobre els ideals petitburgesos i la seva possible superació amara l'obra de Sam Mendes des d'American Beauty i s'havia desenvolupat de la manera més descarnada en la seva penúltima pel·lícula, Revolutionary Road. Una mirada oscilant entre àcida, corrosiva o directament demolidora vers la família i la parella esterotipades com a projecte d'autorealització de l'american way of life.

He sortit del cinema recordant l'amargor de Revolutionary... i pensant que entenia la necessitat de Mendes de fer aquest nou film. O com a mínim, que entenia que Mendes entengués la meva necessitat de què fes aquest film. No perquè el fantàstic relat que protagonitzaven Kate Winslet i Leonardo di Caprio no em semblés extremadament lúcid, sinó perquè hom intueix que hi ha altres possibles relats -també lúcids, però menys rotundament depriments- sobre el mateix assumpte. Perquè d'això es tracta: d'una mirada a l'univers d'una parella de trenta i pocs anys que es busca a ella mateixa i mira d'esquivar els perills mortals de la decadència, del fracàs. Però d'una mirada que deixa lloc a l'esperança.


La proposta de Mendes ens presenta a uns personatges fantàstics, Burt i Verona, que esperen un fill i han de cercar un lloc on anar a viure. No és fàcil definir el tret característic d'aquests protagonistes i que justifica l'adjectiu "fantàstics". Els alemanys tenen una paraula interessant que els agrada utilitzar sovint per definir la seva manera de ser: "unkompliziert". No és que no tinguin, igual que nosaltres, un terme per dir senzill o simple, sinó que han parit un adjectiu encara més específic: incomplicat. Unkompliziert és algú que no és rebuscat o maquiavèlic, que és franc i directe, algú amb qui és fàcil conviure, algú de qui és fàcil ser amic. Ser unkompliziert descarta caure en sofisticacions barroques o pretensions ampul·loses. Doncs bé: la nostra és una parella unkomplizierte. El terme potser és encara inexacte per descriure els nostres personatges excepcionals -la senzillesa sempre és excepcional-, però penso que ens acosta a aquesta innocència jovial que els caracteritza. En un moment de la pel·lícula ella li pregunta a ell: "¿Què farem? ¿T'adones que ningú s'estima tant com nosaltres?"


Mendes sap trobar l'equilibri perfecte entre el punt inevitablement naïf dels protagonistes amb unes calculades dosis de realisme (i.e., de tragèdia). La pel·lícula és un híbrid ben curiós: una comèdia en forma de road movie. Com que de cinema no en sé, desconec si hi ha moltes comèdies en el gènere de les road movies, però en qualsevol cas, em sembla un vehicle perfecte per mostrar les veritats que Un lugar donde quedarse pretén transitar.

Per una banda tenim que, per definició, una road movie és sempre una odissea, cosa que es compleix aquí de manera literal (el títol espanyol de la pel·lícula, tot i no traduir l'original Away we go, és fidel a l'esperit del relat: un lugar donde quedarse). La recerca de la llar mou a Ulisses i mou als nostres personatges, i tant en un cas com en l'altre, aquesta recerca no és, òbviament, la d'un lloc físic, sinó la d'una identitat que es pugui habitar.

Per altra banda, aquesta recerca es planteja aquí amb la distància irònica suficient com per poder-ne mostrar una versió amable, utòpica: allunyada, en cert sentit -per moments, en alguns personatges- de la gravetat de l'existència. La fugida de la realitat feixuga, que a American Beauty es realitzava a través de la bellesa (simbolitzada en la contemplació d'unes imatges enregistrades d'una bossa i unes fulles tardorenques mogudes atzarosament pel vent), es realitza aquí a través del sentit de l'humor. Bellesa i humor són, en ambdós casos, portes a la il·lusió, marges en els quals l'ànima pren distància respecte el costat més gris i decadent de les coses i d'un mateix.



Si em recolzo en el clàssic protagòric, puc presentar la pel·lícula amb l'afirmació que sobre qualsevol projecte vital hi ha dos logoi contraposats. Revolutionary road n'era un, i Away we go n'és l'altre. I la veritat els inclou a tots dos. La fragilitat de les relacions humanes queda aquí representada amb delicada sensibilitat. Només per això, ja és un plaer visitar la sala de cinema. Per recordar els moments excepcionals que et permeten reconciliar-te amb l'existència.

Amor i sacrifici (Paris, Texas)

Hi ha pel•lícules que em fascinen fins arribar a obsessionar-me. Paris, Texas n’és una. Si algun dia tinc la impressió que amb paraules puc acostar-me al secret d’aquest film sense putinejar-lo, potser m’animi a intentar escriure aquesta entrada.

Deixo simplement algunes pistes en forma d’imatges i etiquetes.

I per a qui no l’hagi vist afegeixo, a banda de l’imperatiu estètic i moral de contemplar aquesta peça magistral de la història del cinema, el meu reconeixement un cop més a Ry Cooder, que mostra la seva mestria embolcallant amb una banda sonora absolutament frapant la delicada obra de Wim Wenders.

Si tens ànima i mires la pel•lícula, Paris, Texas hi romandrà per sempre. Heus ací la meva declaració d’amor immortal.

Viatge cap a la igualtat (Retorno a Hansala)

Retorno a Hansala és una pel•lícula humil que tracta de posar rostre als homes, dones i criatures que arrisquen la vida en pasteres a la recerca d’un horitzó obert al futur. Chus Gutiérrez fa un exercici de cinema compromès, auster, que –com els habitants de Hansala – agafa de la mà a l’espectador (a l’estranger) per poder-lo conduir amb senzillesa, amb poques paraules, cap a la realitat que vol mostrar.

Hansala és un poble marroquí que, com tants llocs al món, no tenen “cobertura”. S’hi arriba després d’un llarg viatge, deixant enrere occident, ciutats, asfalt: un lloc on els mòbils no responen (i difícilment ho faran mai) i on hom es pregunta com hi és possible la subsistència. El viatge dels personatges és un odissea en sentit estricte: combina el retorn a casa d’algun d’ells amb el relat del descobriment, entre el vertigen i la fascinació, de formes de vida molt diferents a la d’un mateix.

Ja ho he dit: en primer lloc, la pel•lícula posa rostre i història a les xifres i els titulars dels noticiaris sobre els “immigrants il•legals” que intenten creuar l’estret. Però el que s’aconsegueix amb aquest relat –a través de la narració de l’experiència de l’encontre, de la impossible comunicació (i de la comunicació malgrat tot) o de la solidaritat–, és fer patent, en definitiva, la comuna humanitat de tots els implicats: vilatans, estrangers, occidentals, àrabs, personatges (ficticis i reals) i espectadors (a la sala i fora d’ella). Així, el retorn a Hansala acaba sent un viatge cap a la igualtat, un relat de l’experiència de la fraternitat en el sentit més radical.

Malgrat la profunditat dels temes que apunta, Chus Gutiérrez fa un exercici cinematogràfic gens pretensiós, tant a nivell formal com de guió. La pel•lícula, per moments, recorda en la seva simplicitat visual els productes del dogma danès. A nivell de guió, el recorregut és clar i les peripècies també defugen tota estridència. La directora renuncia a sorprendre l’espectador per cap altre camí que no sigui la veritat senzilla i radical que s’intenta fer comparèixer en la pantalla. Tot un exercici de coratge!

Per mi, el film és, en la superfície i en el fons, des de les primeres imatges fins als títols de crèdit, un pertinent crit de denúncia. I dic crit –i no simplement denúncia– perquè em sembla que la directora té l’encert de no simplificar les qüestions plantejades i evitar els discursos edificants. Abans que mirar de trobar solucions fàcils a situacions difícils, i lluny d’intentar acusar amb el dit a ningú (i això és el que s’entén habitualment per denunciar), Gutiérrez se centra en una tasca preliminar, més elemental: intenta elevar el crit necessari perquè, davant la tragèdia, s’esquerdin els murs de la indiferència. Això és un crit de denúncia, i per extensió, una crida a la responsabilitat.

Però aquesta pel•lícula no és només un crit: és una peça d’aquell cinema que ofereix a l’espectador l’oportunitat de conèixer, de veure, d’accedir a una realitat –a un món– aliè, estrany, fantàstic. Més enllà de la problemàtica social, Retorno a Hansala és una finestra que comunica amb una galàxia paral•lela a la nostra, a un univers regit per lleis diverses com, per exemple, El Perro mongol i La boda de Tuya, que ens apropen a la sorprenent existència de les famílies nòmades a les estepes de Mongòlia. En un món globalitzat en el qual cap racó de món sembla poder retenir un halo de misteri, oferir pistes que condueixin a paisatges físics i humans insospitats no és poca cosa!

Suposo que en això rau, en el fons, el possible èxit de la pel•lícula. Habitualment s’entén la comunicació com la transmissió d’un missatge entre un emissor i un receptor. En el cinema, tanmateix, aquesta transmissió s’esdevé sovint en unes coordenades diferents: no es tracta que el director transporti un missatge a l’espectador –si volgués fer això, deia un cèlebre cineasta, «escriuria una carta»–, sinó que el director transporta l’espectador a un escenari en el qual aquest, eventualment, podrà trobar una pluralitat de missatges. Retorno a Hansala ens transporta a un escenari d’aquesta classe. El missatge ja és cosa de cadascú.

El cinema com a mitjà de comunicació? El cinema com a mitjà de transport

La reconstrucció del jo a través de la mirada (My blueberry nights)

Heidegger diu que la nostàlgia és el dolor per la proximitat d’allò llunyà. En la distància, patim per l’absència d’allò que ens és estimat, allò que malgrat la llunyania tenim a prop del cor. Wong Kar Wai sembla un explorador d’un dolor similar però en distàncies més curtes: el dolor –més subtil– pel desig que no es resol, per la complicitat que no aconsegueix traspassar certes barreres. My blueberry nights és inicialment una mirada interessant cap a aquest territori fascinant i hipnòtic, que el director ja havia explorat anteriorment amb la magistral Deseando amar (In the mood for love).


Potser estem acostumats a relats de passions irrefrenables en els quals l’amor i el desamor neix, camina o mor a una velocitat de vertigen. Potser per això les històries gairebé minimalistes, delicades, suaus del director xinès resulten una invitació a una experiència intempestiva. Recuperant el tempo adequat per a la contemplació (i potser una de les fites més notables del film és mostrar com aquest no és necessàriament el lento), l’espectador es troba davant uns personatges que cerquen el seu lloc al món a través de la imaginació, l’escolta o la compassió. La pel·lícula es desenvolupa com una road-movie heterodoxa en la qual la protagonista, com no pot ser d’altra manera, realitza un viatge interior a través de la contemplació de diferents paisatges humans. L’esplèndida banda sonora embolcalla un història senzilla de persones que es busquen a si mateixes, de persones que s’han perdut o que es perdran: d’éssers vulnerables que hom pot estimar en la seva fragilitat gràcies al do de la mirada reposada.

Resulta inquietant adonar-se que l’actitud intempestiva dels personatges principals de bon segur la podríem fer nostra: que si la seva mirada, si el seu recorregut espiritual ens resulta proper és perquè ells són una versió de nosaltres mateixos que la voràgine de les rutines ha enterrat considerablement. I que segurament si podem sortir del cinema amb una difusa nostàlgia sense objecte és perquè allò que trobem a faltar en nosaltres és aquesta peculiar manera –pausada, lúcida, profunda– d’estar al món, de la qual a vegades som capaços.

La pel·lícula val la pena ja només pel fet de participar durant una estona d’aquesta perspectiva. També val la pena pel simple fet de gaudir de la bellesa –per moments aclaparadora– de Norah Jones, Jude Law, Rachel Weisz o Natalie Portman (per ser sincers, tanta bellesa resulta gairebé excessiva!). Al mateix nivell es troba la banda sonora de Ry Cooder, que per si sola ja justifica pagar l’entrada.

És, doncs, My blueberry nights una pel·lícula imprescindible?

És, en tot cas, una pel·lícula recomanable. No llençareu pas els diners o el temps si li dediqueu una estona. I això malgrat el final de la pel·lícula, que és controvertit.

No patiu, no tinc especial intenció d’estripar-lo. No és cap final sorpresa, però és cert que la resolució final de la història pot entusiasmar o no. A un servidor no li va agradar, i fins i tot el va trobar catastròfic. Però com recordava Kavafis, no ens ha de confondre si al final del viatge trobem una Ítaca pobre. No ens ha de confondre –si Ítaca ens ha regalat un viatge memorable. Diria que com a mínim aquest és un trajecte prou interessant com per voler-lo descobrir.