La reconstrucció del jo a través de la mirada (My blueberry nights)

Heidegger diu que la nostàlgia és el dolor per la proximitat d’allò llunyà. En la distància, patim per l’absència d’allò que ens és estimat, allò que malgrat la llunyania tenim a prop del cor. Wong Kar Wai sembla un explorador d’un dolor similar però en distàncies més curtes: el dolor –més subtil– pel desig que no es resol, per la complicitat que no aconsegueix traspassar certes barreres. My blueberry nights és inicialment una mirada interessant cap a aquest territori fascinant i hipnòtic, que el director ja havia explorat anteriorment amb la magistral Deseando amar (In the mood for love).


Potser estem acostumats a relats de passions irrefrenables en els quals l’amor i el desamor neix, camina o mor a una velocitat de vertigen. Potser per això les històries gairebé minimalistes, delicades, suaus del director xinès resulten una invitació a una experiència intempestiva. Recuperant el tempo adequat per a la contemplació (i potser una de les fites més notables del film és mostrar com aquest no és necessàriament el lento), l’espectador es troba davant uns personatges que cerquen el seu lloc al món a través de la imaginació, l’escolta o la compassió. La pel·lícula es desenvolupa com una road-movie heterodoxa en la qual la protagonista, com no pot ser d’altra manera, realitza un viatge interior a través de la contemplació de diferents paisatges humans. L’esplèndida banda sonora embolcalla un història senzilla de persones que es busquen a si mateixes, de persones que s’han perdut o que es perdran: d’éssers vulnerables que hom pot estimar en la seva fragilitat gràcies al do de la mirada reposada.

Resulta inquietant adonar-se que l’actitud intempestiva dels personatges principals de bon segur la podríem fer nostra: que si la seva mirada, si el seu recorregut espiritual ens resulta proper és perquè ells són una versió de nosaltres mateixos que la voràgine de les rutines ha enterrat considerablement. I que segurament si podem sortir del cinema amb una difusa nostàlgia sense objecte és perquè allò que trobem a faltar en nosaltres és aquesta peculiar manera –pausada, lúcida, profunda– d’estar al món, de la qual a vegades som capaços.

La pel·lícula val la pena ja només pel fet de participar durant una estona d’aquesta perspectiva. També val la pena pel simple fet de gaudir de la bellesa –per moments aclaparadora– de Norah Jones, Jude Law, Rachel Weisz o Natalie Portman (per ser sincers, tanta bellesa resulta gairebé excessiva!). Al mateix nivell es troba la banda sonora de Ry Cooder, que per si sola ja justifica pagar l’entrada.

És, doncs, My blueberry nights una pel·lícula imprescindible?

És, en tot cas, una pel·lícula recomanable. No llençareu pas els diners o el temps si li dediqueu una estona. I això malgrat el final de la pel·lícula, que és controvertit.

No patiu, no tinc especial intenció d’estripar-lo. No és cap final sorpresa, però és cert que la resolució final de la història pot entusiasmar o no. A un servidor no li va agradar, i fins i tot el va trobar catastròfic. Però com recordava Kavafis, no ens ha de confondre si al final del viatge trobem una Ítaca pobre. No ens ha de confondre –si Ítaca ens ha regalat un viatge memorable. Diria que com a mínim aquest és un trajecte prou interessant com per voler-lo descobrir.