Quan Vittorio de Sica va plantejar aquest el senzill relat (1948) potser voliar mostrar-nos la crua realitat de la posguerra, i potser a través d'ella una nova manera de plantejar la mirada cinematogràfica. Però el neorrealisme, a nosaltres, en queda lluny, i amb prou feines arriba la novetat a l'estudiós. Ara bé: el sentit de la dignitat que traspuen les imatges és d'una puresa, d'una incontestabiliat absoluta, i el seu valor avui, en la seva intempestivitat, és del tot excepcional.
