dissabte, 31 de desembre del 2016
Top 5 (nacional) 2016 de Días de Cine
1. Tarde para la ira (Raúl Arévalo)
2. La próxima piel (Iaski Lacuesta)
3. El hombre de la mil caras (Alberto Rodríguez)
4. Un monstruo viene a verme (J.A. Bayona)
5a. Dead slow ahead (Mauro Herce)
5. Transeúntes (Luis Aller)
Vistes:
(4) ok
No vistes:
Plantejades i descartades... i ara recuperades:
(2) un adolescent desaparegut reapareix 8 anys després
(3) sobre els cas Roldán
Descobriments interessants, per ordre d'interès personal (de més a menys):
(5a) en un vaixell mercant, ciència ficció: entre Alien, 2001, Gravity i Solaris!
(5b) documental Barcelona (des de la post-olímpica a ara), Griffith + Godard!
(1) cine negre
Totes semblen recomanables!!!
Top 10 (internacional) 2016 de Días de Cine
1. El hijo de Saúl (László Nemes)
2. Más allá de las montañas (Jia Zhang Ke)
3. Nuestra hermana pequeña (Hirokazu Kore-eda)
4. Lobo (Naji Abu Nowar)
5. Carol (Todd Haynes)
6. 45 años (Andrew Haigh)
7a. La juventud (Paolo Sorrentino)
7b. Historia de una pasión (Terence Davies)
8. Corazón gigante (Dagur Kári)
9. Anomalisa (Charlie Kaufman i Dike Johnson)
10. Elle (Paul Verhoeven)
Vistes:
(10) Discrepo. No crec que hagi de ser a la llista
(5) No ens va emocionar tant com per estar tan amunt, però sens dubte estava bé.
(3) L'amic Hirokazu és un mestre.
No vistes:
Semblen imprescindibles:
(1) sobre l'Holocaust i (7a).
Plantejades i descartades... i ara recuperades:
(6) parella que celebra 45 anys i un descobriment sobre el passat els fa replantejar-se, i
(7b) sobre Emily Dickinson
Descobriments interessants, per ordre d'interès personal (de més a menys):
(9) animació, sobre la identitat, bon guió,
(2) sobre la transformació de China,
(4) sobre un nen beduí al 1916, i
(8) la sinopsi recorda Gigante, d'Adrian Biniez.
dijous, 22 de desembre del 2016
Despúes de la tormenta
Fa uns anys vaig sentir dir a José Luís Garci, quan va estrenar El abulelo, que ell havia estat capaç de fer bé una pel·lícula. Ho deia amb alegria pel producte que presentava, però amb una humilitat evident (i justificada): ell no estava ni estaria mai al grup dels mestres, d'aquells directors que tenen el do de fer pel·lícules meravelloses. Poc després, arribava a les pantalles El camino a casa y Ni uno menos de Zhang Yimou. La diferència em va quedar claríssima. Amb una aparença molt més simple, un relat minimalista i una economia de mitjans narratius sorprenent, les pel·lícules de Yimou fluïen d'una manera incomparable. El cinema i la mirada de Yimou són poètiques. La poesia és el camí vers allò essencial. I en aquest sentit, sempre he viscut la veritat cinematogràfica com una experiència de veritat poètica.
Doncs, bé: tot aquest rotllo per dir dues coses.
a) Que aquest talent, aquesta capacitat per construir històries que ens arriben a l'ànima perquè destil·len la sensibilitat d'una mirada poètica vers la humanitat, és absolutament excepcional. I és una de les raons més potents per anar a una sala de cinema.
b) Que quan descobreixes cineastes amb aquest talent, hi quedes vinculat (no sé si de per vida). Les pel·lícules de Hirokazu Kore-eda són una meravella. I quan se n'estrena una de nova, hi anem com un creient va de romeria: ritualment, moguts per la fe i la confiança, amb la voluntat d'estar durant una estona més a prop d'allò diví, en la mesura que ens és possible als humans.
Doncs, bé: tot aquest rotllo per dir dues coses.
a) Que aquest talent, aquesta capacitat per construir històries que ens arriben a l'ànima perquè destil·len la sensibilitat d'una mirada poètica vers la humanitat, és absolutament excepcional. I és una de les raons més potents per anar a una sala de cinema.
b) Que quan descobreixes cineastes amb aquest talent, hi quedes vinculat (no sé si de per vida). Les pel·lícules de Hirokazu Kore-eda són una meravella. I quan se n'estrena una de nova, hi anem com un creient va de romeria: ritualment, moguts per la fe i la confiança, amb la voluntat d'estar durant una estona més a prop d'allò diví, en la mesura que ens és possible als humans.
diumenge, 18 de desembre del 2016
Animales nocturnos
Haurem de veure una altra vegada aquesta pel·lícula del sorprenent Tom Ford.
Ens ha resultat prou interessant com per voler seguir aprofundint en la interpretació dels personatges, els seus motius i algunes de les seves decisions.
Fins on arriba el paral·lelisme entre els personatges reals i la novel·la que -ficció dins la ficció- serveix de fil conductor del relat? Quins són els límits i l'evolució de les sensibilitats, de les debilitats,de la innocència? Quin lloc ocupa la venjança?
Com també feia A single man, Ford ens ofereix una pel·lícula delicada, subtil demostrant un talent i una sensibilitat més que notables. Buscarem l'ocasió per revisionar-la!
Ens ha resultat prou interessant com per voler seguir aprofundint en la interpretació dels personatges, els seus motius i algunes de les seves decisions.
Fins on arriba el paral·lelisme entre els personatges reals i la novel·la que -ficció dins la ficció- serveix de fil conductor del relat? Quins són els límits i l'evolució de les sensibilitats, de les debilitats,de la innocència? Quin lloc ocupa la venjança?
Com també feia A single man, Ford ens ofereix una pel·lícula delicada, subtil demostrant un talent i una sensibilitat més que notables. Buscarem l'ocasió per revisionar-la!
dissabte, 17 de desembre del 2016
Yo, Daniel Blake
Un fuster que ha treballat amb talent i honestedat durant 40 anys pateix un infart. Els metges li prohibeixen tornar a treballar fins que no s'hagi recuperat, però l'Estat no sembla predisposat a reconèixer la seva situació i els seu dret a cobrar un subsidi per incapacitat...
Aquest és l'inici d'un recorregut kafkià en el que el protagonista tindrà com a inesperada companya de peripècies una noia jove amb dos fills que es troben en una situació de precarietat encara més acusada.
Amb la seva mirada lúcida i una narració allunyada de retòriques efectistes, Ken Loach ens mostra el futur terrible i compartit d'una generació jove que no pot incorporar-se al mercat laboral i una de més gran que l'abandona de manera problemàtica.
La història de l'entranyable Daniel Blake denuncia la mort d'una classe social: una classe social que, més enllà del nom que li posem -treballadora, proletària- en algun moment va formar part fins i tot d'una "classe mitjana", si amb això volem apuntar a algú que va poder viure del seu treball amb unes condicions que podem titllar de dignes.
La manca d'humanitat que encarnen els funcionaris eichmanians del sistema troba, com gairebé sempre a les pel·lícules de Loach, el contrapunt de la solidaritat dels commoguts, que diria Patocka.
Una pel·lícula crítica i deliciosa a la vegada, que va guanyar la Palma d'or a Cannes no pas per mèrits cinematogràfics tècnics o formals, sinó per la seva profunda i admirable humanitat.
divendres, 16 de desembre del 2016
Un monstruo viene a verme
Es fa difícil valorar una pel·lícula en la qual l'argument et resulta dolorosament proper. Les fronteres entre la ficció i la realitat es desdibuixen i de cop i volta els personatges projectats en la pantalla ja no tenen les cares que veu tothom sinó les que neixen de la teva experiència i viuen a la teva ànima.
Així, podem plorar amors perduts o la mort de persones estimades a l'obscuritat d'una sala de cinema. I ni tan sols cal que la història s'assembli a la teva. La proximitat pot venir per un simple gest o un detall en el qual allò narrat i la nostra vida entren en contacte.
Un monstruo viene a verme es mou doblement en aquest terreny. D'una banda, en la mesura que la pel·lícula ens presenta un monstre que visita un nen per explicar-li històries, la "vida real" real dels personatges que hi apareixen es fusiona amb les "ficcions" que, en aquest cas el monstre, ens narra (per cert, la il·lustració de les històries mitjançant animació resulta esplèndida).
D'altra banda, la recepció d'una pel·lícula en la qual un nen ha de lluitar -paradoxalment ajudat per un monstre- contra els monstres que acompanyen el procés de possible pèrdua d'una mare (per malaltia), es veu decisivament mediat per l'experiència de cadascú.
Amb independència dels encerts i dels defectes estrictament cinematogràfics, Un monstruo viene a verme pot convocar un mar de llàgrimes brutal o, segons llegeixo en algunes crítiques, deixar fred a l'espectador. Jo, que vaig perdre el meu pare encara no fa 3 anys, em trobo en el primer grup. Però no sé pas discernir -ni tampoc m'importa gaire- fins quin punt això està vinculat a la qualitat de la pel·lícula.
En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per a nens. Una pel·lícula sobre els sentiments, les pors, el dol, d'un nen davant una situació tan terrible com la possible pèrdua d'una mare. I que les decisions narratives (en alguns casos, optant per una certa superficialitat) s'entenien en la mesura que el relat anava dirigit a nens.
En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per adults. Una pel·lícula per adults que, confrontats a la foscor d'alguns abismes, ens sentim tan indefensos i desemparats com un infant.
Així, podem plorar amors perduts o la mort de persones estimades a l'obscuritat d'una sala de cinema. I ni tan sols cal que la història s'assembli a la teva. La proximitat pot venir per un simple gest o un detall en el qual allò narrat i la nostra vida entren en contacte.
Un monstruo viene a verme es mou doblement en aquest terreny. D'una banda, en la mesura que la pel·lícula ens presenta un monstre que visita un nen per explicar-li històries, la "vida real" real dels personatges que hi apareixen es fusiona amb les "ficcions" que, en aquest cas el monstre, ens narra (per cert, la il·lustració de les històries mitjançant animació resulta esplèndida).
D'altra banda, la recepció d'una pel·lícula en la qual un nen ha de lluitar -paradoxalment ajudat per un monstre- contra els monstres que acompanyen el procés de possible pèrdua d'una mare (per malaltia), es veu decisivament mediat per l'experiència de cadascú.
Amb independència dels encerts i dels defectes estrictament cinematogràfics, Un monstruo viene a verme pot convocar un mar de llàgrimes brutal o, segons llegeixo en algunes crítiques, deixar fred a l'espectador. Jo, que vaig perdre el meu pare encara no fa 3 anys, em trobo en el primer grup. Però no sé pas discernir -ni tampoc m'importa gaire- fins quin punt això està vinculat a la qualitat de la pel·lícula.
En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per a nens. Una pel·lícula sobre els sentiments, les pors, el dol, d'un nen davant una situació tan terrible com la possible pèrdua d'una mare. I que les decisions narratives (en alguns casos, optant per una certa superficialitat) s'entenien en la mesura que el relat anava dirigit a nens.
En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per adults. Una pel·lícula per adults que, confrontats a la foscor d'alguns abismes, ens sentim tan indefensos i desemparats com un infant.
dijous, 15 de desembre del 2016
Rogue One
Fa temps que els responsables de desenvolupar la saga d'Star Wars van entendre que no feien pel·lícules pel públic en general sinó, sobretot, per un públic que estimava la primera trilogia com un nen estima les seves històries.
L'Episodi VII va ser la mostra més absoluta d'aquest aprenentatge: una història que era un calc de la primera pel·lícula i que, a més a més, vivia de l'aparició dels personatges i elements de capítols anteriors.
Rogue one se situa en la mateixa línia i, des d'aquest punt de vista, compleix perfectament la seva vocació: fer una nova pel·lícula que sigui la mateixa. Un producte que els devots de la força probablement no podran deixar d'estimar i que la resta de mortals podran tastar com qui prova una droga i queda decebut quan no es veu arrossegat pels mateixos efectes que causa al veí de butaca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
