Yo, Daniel Blake

Un fuster que ha treballat amb talent i honestedat durant 40 anys pateix un infart. Els metges li prohibeixen tornar a treballar fins que no s'hagi recuperat, però l'Estat no sembla predisposat a reconèixer la seva situació i els seu dret a cobrar un subsidi per incapacitat...

Aquest és l'inici d'un recorregut kafkià en el que el protagonista tindrà com a inesperada companya de peripècies una noia jove amb dos fills que es troben en una situació de precarietat encara més acusada.

Amb la seva mirada lúcida i una narració allunyada de retòriques efectistes, Ken Loach ens mostra el futur terrible i compartit d'una generació jove que no pot incorporar-se al mercat laboral i una de més gran que l'abandona de manera problemàtica.

La història de l'entranyable Daniel Blake denuncia la mort d'una classe social: una classe social que, més enllà del nom que li posem -treballadora, proletària- en algun moment va formar part fins i tot d'una "classe mitjana", si amb això volem apuntar a algú que va poder viure del seu treball amb unes condicions que podem titllar de dignes.

La manca d'humanitat que encarnen els funcionaris eichmanians del sistema troba, com gairebé sempre a les pel·lícules de Loach, el contrapunt de la solidaritat dels commoguts, que diria Patocka.

Una pel·lícula crítica i deliciosa a la vegada, que va guanyar la Palma d'or a Cannes no pas per mèrits cinematogràfics tècnics o formals, sinó per la seva profunda i admirable humanitat.

'Yo, Daniel Blake'