Ofegats a consciència (Die Welle)

Es pot aprendre el sentit del dolor? (Shawolands)

Factus eram ipse mihi magna quaestio...

(Amb l'incombustible Sòcrates al Pergamon Museum de Berlin)

Askundio (Badalona, 1977) és llicenciat en Filosofia i professor d’ensenyament secundari (tot un funcionari!).

(Edifici central de la Universitas Studiorum Navarrensis: amaga la millor cafeteria per estudiar de tot el món)

Començà a estudiar a la Universidad de Navarra –on va aprendre a la vegada què pot ser una universitat i en què no s’ha de convertir– i continuà a la Universitat de Barcelona, on va ser becari de col·laboració, llicenciat i becari d’investigació, per aquest ordre.

(L'ovni, un altre element inoblidable: la irrepetible biblioteca de l'antiga Facultat de Filosofia de la UB)

El gaudi d’una beca FI de la Generalitat per a desenvolupar els estudis predoctorals li permeté ampliar els seus estudis de filosofia a la Universitat de Heidelberg (Alemanya).

(Vista de la ciutat des del Philosophenweg. Pel "camí dels filòsofs" han passejat personatges com Hölderlin, Hegel, Gadamer, Askundio...)

Ja sense beques i amb quatre duros acabà vivint i estudiant amb la seva dona en una espècie de zulo amb vistes a un jardí a les afores d’aquesta bonica ciutat universitària.

(Vista des de la finestra del zulo: gairebé es poden apreciar en primera línia les veïnes formigues)

Apassionat de la docència i coincidint amb una situació de ruïna absoluta, es preparà les oposicions per professor de secundària, que aconseguí aprovar –juntament amb i gràcies a la seva dona.

Ha publicat en revistes especialitzades diversos articles en l’àmbit de l’Antropologia Filosòfica sobre Nietzsche i Heidegger i la qüestió de la tècnica.

(Animada visita al cementiri de Messkirch: la tomba central és la de Heidegger...)

La humanitat no perdria res si mai no s’haguessin escrit, però a ell li han servit per fer currículum, és a dir, per construir una espècie d’escut institucionalment reconegut contra l’acusació de paràsit improductiu i inútil.

(Unes roques antropomorfes semblen dialogar entre si: productivitat 100% filosòfica...)

De tant en tant ha fet alguna col·laboració amb la universitat, en forma de conferència o de docència de la matèria d’Antropologia.

Feliçment, quan es va treure les opos la fortuna el va encaminar cap a un institut d’un poble petit on encara existeixen alguns alumnes amb capacitat per escoltar i aprendre (clarament distingibles, per tant, dels clàssics bàrbars), i alguns professors al costat dels quals és poc menys que immoral no mirar de fer les coses el milor possible.

(Podria ser qualsevol institut, però no ho és) 

Això li facilita seguir entenent la seva feina com una tasca noble i mirar d’exercir-la el millor que pot. Per això es dedica a estudiar i escriure manuals (fins i tot un blog!), encara que no en sàpiga gaire. És una de les seves maneres de mirar d’aprofitar el temps, passar-ho bé i continuar cercant la lucidesa.

(Heute schon philosophiert?)

Presentació

Suposo que hi ha moltes raons diferents per escriure un blog, i suposo que s’espera que l’autor del blog confessi les seves a mode d’introducció en la primera entrada del seu. Suposant, i segurament freguem una sobredosi de suposicions, que l’autor sigui honest quan declara les intencions que l’han mogut a escriure'l, aquí va la meva suposadament esperada i honesta declaració:

A diferència del personatge d’un famós conte de Borges, cèlebre segons el relat per la seva memòria, jo no estic tràgicament condemnat a no oblidar res. Ben al contrari, pateixo un drama molt més modest i comú, que és l’oblit. Nietzsche recordava amb encert el paper positiu que té l’oblit a les nostres vides: no podríem viure sense aquesta capacitat alliberadora, que ens permet desempallegar-nos del farcell pesat (i a vegades paralitzant) del passat.

Ara bé: no tot oblit és necessariament un alliberament. Un pot tenir la impressió que algunes de les coses que ha viscut haurien de romandre per sempre a la seva memòria i que l’haurien de guiar, com un far que s’alça en la nit i que assenyala el camí de la veritat, de la bellesa o de la bondat. En aquests casos, la manca de memòria esdevé una lamentable amnèsia, que priva al subjecte de part d’allò que ha constituït la seva identitat, o d’allò a partir del qual ha après a mirar el món.

Per fer front a aquest perill, i perquè ja fa uns quants anys que miro pel·lícules com qui viatja per ampliar els horitzons del seu món, se’m va acudir que guardar un petit registre d’aquests viatges cinematogràfics podria resultar-me útil. No necessàriament com un testimoni d'allò més essencial que he viscut, vist o interpretat a través del cinema -si aquestes fossin les expectatives, difícilment podria arribar a escriure una sola línia- sinó com uns apunts realitzats després de cada pel·lícula contemplada. Un professor savi que vaig tenir deia que descobridor no ho era qui arribava a una terra nova, sinó qui tornava després per explicar-ho, i permetia així establir un vincle amb allò anteriorment desconegut. Doncs bé: aquest modest registre vol ser un link cap als territoris explorats alguna vegada, una extensió virtual de la meva memòria, la única pretensió de la qual és resultar una eina senzilla però útil perquè el pas del temps no sepulti definitivament algunes d’aquestes sortides de la caverna.

Tot i que formalment les entrades estiguin escrites per a un potencial lector, no es pretén que això interessi ningú fora del propi autor del blog. Internet permet localitzar amb relativa facilitat nombroses crítiques dels films que s'aniran comentant, així com les seves fitxes tècniques o artístiques. Res de tot això es trobarà aquí. Aquest no és un blog de crítica cinematogràfica: és un diari.