Recordo bé un comentari que un bon amic, més gran que jo, em va fer quan, amb setze anys, li vaig passar un breu escrit meu. El text era un pamflet adolescent -de cuyo tema no quiero acordarme- que pretenia fer una àcida denúncia de la societat contemporània i els seus valors. N'X., que és un home generós i savi (i que ja ho era llavors), em digué que el text estava bé, però que potser en una altra ocasió podria intentar ser una mica menys obvi. A vegades, digué, un apropament no tan directe als temes pot resultar més interessant i, afegí, fins i tot més efectiu.
Vaig marxar a casa donant voltes a aquella idea, jo que tan satisfet estava amb el meu escrit incisiu i demolidor.
En fi: no pretenc equiparar Mamut amb els meus escrits d'adolescent, però quan ha acabat la pel·lícula he recordat, com tantes altres vegades, les encertades paraules del meu amic. Quan el missatge resulta tan obvi, el lector, l'espectador, pot reaccionar precisament de la última manera que l'autor voldria provocar: amb absoluta impertorbabilitat.
Això no vol dir, però, que el missatge no es pugui compartir -hi molta veritat, malgrat les formes, en els escrits d'adolescència!
I sí, no hi ha dubte: Mamut apunta a un forat negre estructural en la nostra societat... El que passa és que una cosa és la necessitat de repetir un missatge, o la seva importància pel món en el qual vivim, i una altra diferent la qualitat d'una pel·lícula.
Per altra banda, però, allò que resulta obvi per algú pot no ser-ho en absolut per algú altre. El missatge que a mi em sembla tan evident que no arriba a fer-me vibrar l'ànima, sens dubte pot colpir a molts altres individus! Perquè sí: els pares han d'estar amb el fills!!! I en el món en què vivim això és del tot inhabitual perquè, com tracta de mostrar Modysson amb els seus relats connectats en paral·lel, la multiplicitat d'escenaris genera multiplicitat de formes d'un mateix distanciament.
Només un petit detall que em fa gràcia sobre la banda sonora. I és que igual que pots trobar els mateixos actors en pel·lícules que tenen alguns punts en contacte (i gairebé sempre perquè, precisament, són capaços de transmetre de manera molt convincent un determinat tipus d'emocions), també pots trobar que pel·lícules que cerquen crear atmosferes similars vagin a pouar precisament d'uns mateixos temes musicals. Wong Kar-Wai ho feia sense cap tipus de pudor a My blueberry nights, on "reciclava" el cèlebre Yumeji's Theme que tan excels resultat li havia donat a In the mood for love. Doncs bé: en alguns dels moments clau de Mamut, quan Modyssonvol apropar-nos a la intimitat més essencial que comparteixen els protagonistes, recorre precisament a un tema que Wong Kar Wai utilitzava a My blueberry nights: The greatest, de Cat Power. Quina música més poderosa!!!
Aquest bloc no ha seguit un mateix patró al llarg del temps. La seva estructura ha estat utilitzada de manera diversa: com a dipòsit de reflexions, mer llistat de pel·lícules vistes o quadern de notes breus... entre d'altres coses. Per tant, és un bloc multiforme -per no dir monstruós. Sigui com sigui, a partir de desembre del 2016 es reactiva aprofitant una estructura aliena: el web del mític programa de la 2 Días de cine. La idea és deixar anotades aquí les diferents pel·lícules que anem veient, acompanyant-les dels reportatges corresponents i, en la mesura del possible -en funció del temps disponible, l'estat d'ànim i la inspiració- d'algun breu comentari personal que permeti que allò vist no es difumini i s'acabi perdent en els pous inaccessibles de la memòria.
Cavernícoles (Presentació)
Ja fa temps, vaig sentir d'Higinio Marín una idea que em va semblar ben lúcida, i que pot estar bé recuperar aquí: «allò que no donem, ho perdem».
Però si deso aquest petit diari en un espai públic no és perquè pensi que els meus escrits hagin d'il•luminar algú, sinó perquè penso que poden ser una ocasió per a la provocació mútua a la reflexió. Molt millor que fer memòria de les sortides de la caverna, ho és compartir la memòria dels intents per sortir-ne. Així, la invitació a llegir-me és sobretot una invitació a replicar-me, a contrastar els meus suposats moments de lucidesa amb els vostres!
Si en té, aquest és el sentit d'exposar-se a través d'uns textos, desoint els consells del diví Plató.
Aquest blog no segueix la convenció elemental de qualsevol diari: publicar en ordre cronològic les entrades a mesura que el seu autor les va escrivint. La data de les entrades guarda relació amb la data en la qual vaig veure la pel·lícula que comento, i no pas amb la de redacció del text. Per això, no sempre les entrades actualitzades són les primeres a aparèixer. Pot ser que avui escrigui el text sobre una pel·lícula que vaig veure fa vuit mesos, i el text quedarà desat a l'entrada anunciada vuit mesos enrere, on abans només hi apareixia un títol o unes imatges. Reconec que això no és gaire cortès i que frega l'associalitat, però amb el pas dels mesos aquest espai s'ha consolidat bàsicament com una eina d'ús personal, de manera que podeu entendre que l'organitzi en funció del meu (ja massa precari) ordre mental. Aquest sistema de treball explica que moltes entrades tinguin l'aspecte d'estar en construcció. És exactament com estan: a l'espera de l'aparició del kairós que em permeti arrodonir-les una mica. Per a mi són fites que s'alcen com interrogants en la memòria, i per això opto per fer-les visibles. Alguns interrogants aniran trobant resposta. Altres no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada