No tinc pas respostes per aquestes preguntes. Ni hi entenc, de cinema, ni tampoc d'història de cinema, i la meva ignorància i subdesenvolupament de la sensibilitat toca molt especialment l'anomenat film noir. D'entrada, no és un gènere amb el qual connecti. Però com que Tavernier m'encanta, volia donar-me una oportunitat per apropar-me a un terreny que em resulta estrany, ple d'interrogants que em desconcerten.
Amb aquests antecedents, el que deixo escrit aquí només té valor com a apunt personal i està vinculat al desig d'entendre per què un creador, avui, pot apassionar-se per aquest tipus d'històries, de personatges i d'escenaris. L'intent de respondre només puc construir-lo des dels elements que a In the electric mist podrien arribar a fascinar-me. En aquest punt, haig de reconèixer que Tavernier ho posa fàcil (algunes pistes són fins i tot tan òbvies que, si no fos perquè jo mateix anava necessitat de claredat, m'haurien resultat excessivament reiteratives o explícites).
L'heroi (encarnat per un convincent Tommy Lee Jones) és un personatge que, com nosaltres, viu en un món on la injustícia, la baixesa i la depravació són el pa nostre de cada. En aquesta fosca quotidianitat, tanmateix, també hi ha lloc per una certa llum, representada en aquest cas per l'espai acollidor de la família del protagonista.
Però l'obsessió d'aquest home de principis per la justícia és el nucli dur del seu caràcter, allò que determinarà el curs de la seva història. Així li ho repeteix el general amb el qual manté un diàleg imaginari durant bona part del film: no podem saber què ens espera en el futur, però el que sí que està a les nostres mans és mantenir-nos ferms als nostres principis.
La dona del protagonista li ho diu amb claredat: «cada cop és més difícil allunyar-te de la feina». En aquest context, la frase significa: cada cop és més difícil aconseguir que la dedicació del Lieutenant Dave Robicheaux per vetllar per la justícia i restablir l'ordre no esdevingui obsessiva. L'espectador viu també aquesta incertesa davant la possibilitat oberta que sigui precisament la noblesa del personatge la que l'acabi arrossegant cap a la destrucció.
Potser, en definitiva, la medul·la del film sigui precisament aquest diàleg oníric amb un general confederat implicat en la guerra de secessió, a través del qual Tavernier ens porta cap a un altre lloc comú (resolt en una escena final que inevitablement recorda El resplandor de Kubrick): en el cicle interminable d'escenaris amenaçats per la inhumanitat i la injustícia, esdevé arquetípica la figura de l'home que es preocupa pels innocents i que queda tràgicament atrapat en una xarxa asfixiant d'històries embrutides que el depassen.
En la seva lluita, tanmateix, tampoc ell surt moralment indemne. Sí: els dolents són inequívocament dolents. Però els homes que desitgen la justícia i lluiten per ella, sovint es veuen també esquitxats per la sang i les ombres que comporta la titànica batalla.
En darrer terme, el film de Tavernier planteja una interessant objecció a Kant. Car una proposta moral articulada a partir d'una aposta decidida pels principis (i que s'exposa tràgicament a les possibles conseqüències derivades d'un actuació encaminada d'aquesta manera) sembla requerir, per fer-la realment viable, d'un metaprincipi que permeti posar entre parèntesi (quan calgui i perquè cal) els principis que ordinàriament permeten reconèixer i construir la justícia. Actuar moralment no equivaldria, en la zona grisa que ens ha tocat viure, a guiar-nos sempre i en tot moment per una màxima d'acció que pugui ser elevada a llei universal. En el fosc univers que se'ns mostra, aquesta seria la nova fórmula de l'imperatiu categòric:
Actua de manera que la impossibilitat d'elevar a llei universal
la màxima que guia la teva acció
la màxima que guia la teva acció
no t'impedeixi ser fidel als principis morals
que determinen el teu deure
que determinen el teu deure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada