Dir alguna cosa sobre l'arxicomentada pel·lícula de Cameron no em motiva molt, ja que altres ja han escrit el 95% de les coses que tinc a dir. Per exemple, trobareu una encertada (i breu) crítica filosòfica dels continguts aquí, on s'exposen algunes idees lúcides sobre el mite del bon salvatge que tan bona acollida troba en nosaltres des dels temps en què Rousseau escrigué allò de
«El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita com per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. ¡Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors no hauria estalviat al gènere humà el qui, arrencant les estaques o omplint el fossat, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”!»
Un altre dia m'animaré a comentar alguns dels equívocs d'aquest suggerent, naïf i tan sovint malinterpretat passatge del Discurs sobre l'origen de la desigualtat entre el homes.
Ara, però, volia apuntar cap a una altra qüestió que ens remet a la història de la pensament. I és que em sembla que Avatar il·lustra a la perfecció per què la filosofia tradicional ha descrit habitualment com dues facultats diferents a la imaginació i el pensament.
Avui en dia, és cert, els avenços en filosofia de la ment i neurociència fan que aquella antiga distinció ens aparegui segurament massa simple per tractar d'explicar processos molt complexos i que, a més, estan interconnectats de múltiples maneres. Els processos conscients i inconscients que donen lloc al conglomerat de fenòmens que podem englobar sota l'etiqueta d'activitat mental difícilment és articulable i comprensible a partir de l'aparenment senzilla distinció entre dues activitats diferents -imaginar i pensar- i les seves corresponents facultats -la imaginació i la raó. (12.02.10)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada