Perdó i superació (Invictus)

No sé quants relats sobre Nelson Mandela aniran apareixent amb els anys per les pantalles de cinema. Segur que bastants. La persona i el personatge s'ho han guanyat a pols. És, entre moltes altres coses, una icona. Un referent. Amb tot el que això comporta de simplificació però també de potència.

El relat que ens ofereix Clint Eastwood a Invictus està construït a partir de la novel·la de John Carlin Playing the enemy (òbviament basada en fets reals). El subtítol del llibre és prou explícit com per servir gairebé de sinopsi: Nelson Mandela and the game that made a nation. Només falta afegir que el partit era de rugby. O que si entenem joc en sentit més ampli, es refereix al joc amb què va consistir intentar que l'equip de rugby de Sudàfrica, en altres temps intesament associat a tota la simbologia de l'apartheid (i per això mateix odiat per la comunitat negre del país), esdevingués un mitjà per unir un Estat tràgicament esquinçat.

El film d'Eastwood m'ha semblat noble i sense pretensions d'autor. Intenta enllaçar sense fisures la presentació de Madiba -nom amb què Mandela és conegut a Sudàfrica-, amb una història senzilla, significativa i fabulosa (tant, que si no fos perquè sabem que és veritat no ens la creuríem).

Higinio Marín ens explicava a les seves classes sobre Ulisses que un heroi és algú que fa retrocedir l'horitzó on es fixen els límits d'allò que és possible i allò que resulta inabastable. Un heroi és algú que amplia el nostre món, que és capaç d'humanitzar territoris inhòspits, raó per la qual les seves gestes són cantades de generació en generació i la seva interepidesa perdura en la memòria. Mandela és un heroi d'aquesta classe, i per això l'evocació de la seva figura i de la seva història resulta, com la pel·lícula clarament pretén, inspiradora per a l'espectador.

Ara bé: quina és l'essència de la gesta de Mandela?

No dic res de nou quan afirmo que la qüestió decisiva i salvatge de fons és la possibilitat del perdó. Totes les pel·lícules que es facin sobre Mandela hauran d'encarar aquest interrogant absolut. El capità de l'equip el formula de manera clara després de visitar la cel·la en la qual el líder sudafriacà havia passat la major part del seu captiveri: «I was thinking how a man could spend thirty years in prison, and come out and forgive the men who did it to him...»

Si els filòsofs, com diu Aristòtil a la Metafísica fent un joc de paraules, són amants també dels mites, és perquè aquests es componen d'elements meravellosos, elements davant els quals es desperta l'admiració, origen del filosofar. L'abisme del perdó és un d'aquests elements pels qual els grecs, un cop més, tenen la paraula justa: deinón. O sigui: formidable i terrible alhora. Perquè poder perdonar com proposa Mandela és sobrehumà. I allò sobrehumà inspira admiració i temor.

Haig de reconèixer que a les meves classes, on jugo sovint a trencar les expectatives dels alumnes i provocar-los amb les reflexions més agosarades, la qüestió del perdó amb prou feines hi és considerada. No m'atreveixo, sincerament. No fos cas que algú prou lúcid considerés que miro de seguir l'antiga costum dels filòsofs de corrompre a la joventut.