Partir

Quina nostàlgia de Víctor Erice!

Si Partir està en el grup de pel•lícules que aspiren –per la seva gènesi, plantejament i producció– a resultar interessants, cal dir que no assoleix l’objectiu en absolut. Catherine Corsini ens regala una pel•lícula lamentable, amb un guió de fireta, que ni la interpretació d’uns bons actors pot arribar a fer remotament admirable. Poques pel•lícules m’inspiren ganes d’aixecar-me i marxar del cinema, però és que en aquest cas, arribats a l’equador del film, s’intueix que la cosa ja no tindrà solució. Ni vaig marxar ni la intuïció em va fallar.

Una dona casada i mare de dues criatures s’enamora d’un paleta que li ve a fer unes obres a casa. La passió es desferma i ella no tarda a explicar-li al seu marit que s’ha enamorat. Aquest bonic i tràgic punt de partida evolucionarà de manera inversemblant per un seguit de tòpics previsibles (això sí que és un mèrit: aconseguir que allò previsible esdevingui increïble), fins arribar a un final que estic temptat de rebentar aquí per evitar que la curiositat us faci perdre el temps. Fidel als meus principis, no ho faré.

Ho reconec: Partir ha estat per a mi un exercici de superficialitat i manca d’originalitat colossals que no estic en situació de poder assaborir. Però qui sap: potser la vida, rica en sorpreses, ja s’encarregarà de recordar-me la meva injusta valoració d’aquesta obra... o no.

He sortit del cinema emprenyat i recordant al gran Víctor Erice. Amb tres llargmetratges en 50 anys de carrera és, sens dubte, un dels autors més respectats i admirats en el panorama cinematogràfic espanyol i europeu. És la seva producció escassa? És justa: només ha intentat tirar endavant projectes en els quals creia que tenia alguna cosa nova a aportar. Si Catherine Corsini hagués rumiat això, si hagués donat una ullada a la història del cinema i la seva consciència hagués estat operativa, difícilment s’hauria animat a realitzar Partir. Jo, que no tinc gaire bagatge, penso, sense anar més lluny, amb Infiel de Liv Ullman (amb guió d’Ingmar Bergman), i sento vergonya aliena per l’obra de la Corsini.

He començat amb un condicional. El completo amb aquest altre. Si Partir està dins el grup de les pel•lícules que aspiren, sense més pretensions, a entretenir l’espectador durant l’hora i mitja que aquest passa a la sala, cal dir dues coses: que tampoc assoleix aquest objectiu, i que una entrada musical menys dramàtica ajudaria a entendre que tot plegat és només una broma...

En fi. Per treure’m aquest desagradable regust de la retina, deixo aquí un parell de fotogrames d’aquestes obres mestres el record de les quals em fa passar la mala llet d’aquesta tarda.

El espíritu de la colmena

Infiel