Fins on estàs disposat a perseguir la fortuna? (Slumdog millionaire)

Felicitat en grec es diu eudaimonia

La insostenible lleugeresa de la felicitat (Bonjour tristesse)

Cada cop que explico les primeres reflexions que fa Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac sobre la felicitat topo –inevitablement– amb la reserva escèptica d’algunes mirades. La pregunta què pot constituir la felicitat per als humans? és, sens dubte, difícil. I quan Aristòtil descarta l’aposta pels plaers, assimilant una vida així a la de les bèsties, la seva sentència no acostuma a trobar una acollida pacífica. Aquesta reserva augmenta quan el deixeble de Plató proposa la vida contemplativa, la vida dedicada a l’estudi, com l’aspiració més alta per a l’ésser humà.

Obertament, els més provocadors –o els més simples– afirmen que la veritable felicitat no rau en un altre estil de vida que el propi de les bèsties. Gaudir el màxim, patir el mínim. La resta són subtileses que ens fan perdre de vista el més fonamental, el més tangible, allò que realment –immediatament– resulta més satisfactori: un bon àpat, una bona ració de sexe, i després, a dormir, a gaudir del plaer més oriental: la dissolució del jo a través de la inconsciència. Per a qualsevol que no es deixi desorientar per especulacions abstruses i arguments que només tenen aparença de consistència, la vida examinada que ja proposava Sòcrates és només una font inesgotable de maldecaps prescindibles. Nietzsche tindria raó quan diagnosticava que, darrere les propostes d'aquests filòsofs ascetes, s’amagava una profunda incapacitat per gaudir d’allò mundà.

Bonjour tristesse és un film deliciós on trobareu un desenvolupament molt més interessant d’aquesta relació entre felicitat i inconsciència. Sens dubte, els personatges que apareixen al relat no representen en absolut una aposta grollera pels plaers. Ben al contrari, encarnen un model de refinament i profunditat aristocràtica que en cap cas els pot emparentar amb les bèsties tal i com suggereix Aristòtil . La seva aposta despreocupada per la recerca dels plaers més enllà de qualsevol convenció, per l’agudització d’aquesta capacitat per gaudir al màxim cada instant de l’existència, els situa en un punt que l’Estagirita no considera en les seves reflexions: la possibilitat –també específicament humana, i també reservada a uns privilegiats– d’encaminar l’oci en una línia diametralment oposada a l’aristotèlica, la possibilitat d’instal·lar-se en la lleugeresa. Aquesta lleugeresa aristocràtica, aquesta despreocupació feta virtut, aquesta innocent insolència que encarnen el pare i la filla que protagonitzen el film, es presenta com un camí intempestiu per gaudir de l’instant i que condueix a qui la posseeix cap a la felicitat, en la mesura que això és possible per a un humà.

Naturalment aquesta aspiració no és fàcilment realitzable i per força haurà de trobar obstacles –i objeccions del tot raonables– en un món ple de mirades responsables. La lleugeresa és també una planta delicada i vulnerable, exposada, com la felicitat, a què un dia desafortunat truqui a la seva porta la gravetat i la seva severa companya de viatge: la tristesa.

Bonjour tristesse és sens dubte una pel·lícula esplèndida i del tot recomanable, tant pels més lleugers com pels més seriosos d’entre vosaltres. Estic segur que a Aristòtil, que no defugia les dificultats més abismals en la reflexió i que no era home que girés la mirada davant la presència de la tragèdia en la vida dels humans, li hauria encantat la pel·lícula de Preminger (basada, per cert, en una celebrada novel·la que Françoise Sagan va escriure quan només tenia 18 anys) i que també us la recomanaria amb prudent entusiasme.

Els dos camins de la fe (Doubt)

La dignitat del treball

Quan Vittorio de Sica va plantejar aquest el senzill relat (1948) potser voliar mostrar-nos la crua realitat de la posguerra, i potser a través d'ella una nova manera de plantejar la mirada cinematogràfica. Però el neorrealisme, a nosaltres, en queda lluny, i amb prou feines arriba la novetat a l'estudiós. Ara bé: el sentit de la dignitat que traspuen les imatges és d'una puresa, d'una incontestabiliat absoluta, i el seu valor avui, en la seva intempestivitat, és del tot excepcional.

Entre les murs

La reconstrucció del jo a través de la mirada (My blueberry nights)

Heidegger diu que la nostàlgia és el dolor per la proximitat d’allò llunyà. En la distància, patim per l’absència d’allò que ens és estimat, allò que malgrat la llunyania tenim a prop del cor. Wong Kar Wai sembla un explorador d’un dolor similar però en distàncies més curtes: el dolor –més subtil– pel desig que no es resol, per la complicitat que no aconsegueix traspassar certes barreres. My blueberry nights és inicialment una mirada interessant cap a aquest territori fascinant i hipnòtic, que el director ja havia explorat anteriorment amb la magistral Deseando amar (In the mood for love).


Potser estem acostumats a relats de passions irrefrenables en els quals l’amor i el desamor neix, camina o mor a una velocitat de vertigen. Potser per això les històries gairebé minimalistes, delicades, suaus del director xinès resulten una invitació a una experiència intempestiva. Recuperant el tempo adequat per a la contemplació (i potser una de les fites més notables del film és mostrar com aquest no és necessàriament el lento), l’espectador es troba davant uns personatges que cerquen el seu lloc al món a través de la imaginació, l’escolta o la compassió. La pel·lícula es desenvolupa com una road-movie heterodoxa en la qual la protagonista, com no pot ser d’altra manera, realitza un viatge interior a través de la contemplació de diferents paisatges humans. L’esplèndida banda sonora embolcalla un història senzilla de persones que es busquen a si mateixes, de persones que s’han perdut o que es perdran: d’éssers vulnerables que hom pot estimar en la seva fragilitat gràcies al do de la mirada reposada.

Resulta inquietant adonar-se que l’actitud intempestiva dels personatges principals de bon segur la podríem fer nostra: que si la seva mirada, si el seu recorregut espiritual ens resulta proper és perquè ells són una versió de nosaltres mateixos que la voràgine de les rutines ha enterrat considerablement. I que segurament si podem sortir del cinema amb una difusa nostàlgia sense objecte és perquè allò que trobem a faltar en nosaltres és aquesta peculiar manera –pausada, lúcida, profunda– d’estar al món, de la qual a vegades som capaços.

La pel·lícula val la pena ja només pel fet de participar durant una estona d’aquesta perspectiva. També val la pena pel simple fet de gaudir de la bellesa –per moments aclaparadora– de Norah Jones, Jude Law, Rachel Weisz o Natalie Portman (per ser sincers, tanta bellesa resulta gairebé excessiva!). Al mateix nivell es troba la banda sonora de Ry Cooder, que per si sola ja justifica pagar l’entrada.

És, doncs, My blueberry nights una pel·lícula imprescindible?

És, en tot cas, una pel·lícula recomanable. No llençareu pas els diners o el temps si li dediqueu una estona. I això malgrat el final de la pel·lícula, que és controvertit.

No patiu, no tinc especial intenció d’estripar-lo. No és cap final sorpresa, però és cert que la resolució final de la història pot entusiasmar o no. A un servidor no li va agradar, i fins i tot el va trobar catastròfic. Però com recordava Kavafis, no ens ha de confondre si al final del viatge trobem una Ítaca pobre. No ens ha de confondre –si Ítaca ens ha regalat un viatge memorable. Diria que com a mínim aquest és un trajecte prou interessant com per voler-lo descobrir.

Ofegats a consciència (Die Welle)

Es pot aprendre el sentit del dolor? (Shawolands)

Factus eram ipse mihi magna quaestio...

(Amb l'incombustible Sòcrates al Pergamon Museum de Berlin)

Askundio (Badalona, 1977) és llicenciat en Filosofia i professor d’ensenyament secundari (tot un funcionari!).

(Edifici central de la Universitas Studiorum Navarrensis: amaga la millor cafeteria per estudiar de tot el món)

Començà a estudiar a la Universidad de Navarra –on va aprendre a la vegada què pot ser una universitat i en què no s’ha de convertir– i continuà a la Universitat de Barcelona, on va ser becari de col·laboració, llicenciat i becari d’investigació, per aquest ordre.

(L'ovni, un altre element inoblidable: la irrepetible biblioteca de l'antiga Facultat de Filosofia de la UB)

El gaudi d’una beca FI de la Generalitat per a desenvolupar els estudis predoctorals li permeté ampliar els seus estudis de filosofia a la Universitat de Heidelberg (Alemanya).

(Vista de la ciutat des del Philosophenweg. Pel "camí dels filòsofs" han passejat personatges com Hölderlin, Hegel, Gadamer, Askundio...)

Ja sense beques i amb quatre duros acabà vivint i estudiant amb la seva dona en una espècie de zulo amb vistes a un jardí a les afores d’aquesta bonica ciutat universitària.

(Vista des de la finestra del zulo: gairebé es poden apreciar en primera línia les veïnes formigues)

Apassionat de la docència i coincidint amb una situació de ruïna absoluta, es preparà les oposicions per professor de secundària, que aconseguí aprovar –juntament amb i gràcies a la seva dona.

Ha publicat en revistes especialitzades diversos articles en l’àmbit de l’Antropologia Filosòfica sobre Nietzsche i Heidegger i la qüestió de la tècnica.

(Animada visita al cementiri de Messkirch: la tomba central és la de Heidegger...)

La humanitat no perdria res si mai no s’haguessin escrit, però a ell li han servit per fer currículum, és a dir, per construir una espècie d’escut institucionalment reconegut contra l’acusació de paràsit improductiu i inútil.

(Unes roques antropomorfes semblen dialogar entre si: productivitat 100% filosòfica...)

De tant en tant ha fet alguna col·laboració amb la universitat, en forma de conferència o de docència de la matèria d’Antropologia.

Feliçment, quan es va treure les opos la fortuna el va encaminar cap a un institut d’un poble petit on encara existeixen alguns alumnes amb capacitat per escoltar i aprendre (clarament distingibles, per tant, dels clàssics bàrbars), i alguns professors al costat dels quals és poc menys que immoral no mirar de fer les coses el milor possible.

(Podria ser qualsevol institut, però no ho és) 

Això li facilita seguir entenent la seva feina com una tasca noble i mirar d’exercir-la el millor que pot. Per això es dedica a estudiar i escriure manuals (fins i tot un blog!), encara que no en sàpiga gaire. És una de les seves maneres de mirar d’aprofitar el temps, passar-ho bé i continuar cercant la lucidesa.

(Heute schon philosophiert?)

Presentació

Suposo que hi ha moltes raons diferents per escriure un blog, i suposo que s’espera que l’autor del blog confessi les seves a mode d’introducció en la primera entrada del seu. Suposant, i segurament freguem una sobredosi de suposicions, que l’autor sigui honest quan declara les intencions que l’han mogut a escriure'l, aquí va la meva suposadament esperada i honesta declaració:

A diferència del personatge d’un famós conte de Borges, cèlebre segons el relat per la seva memòria, jo no estic tràgicament condemnat a no oblidar res. Ben al contrari, pateixo un drama molt més modest i comú, que és l’oblit. Nietzsche recordava amb encert el paper positiu que té l’oblit a les nostres vides: no podríem viure sense aquesta capacitat alliberadora, que ens permet desempallegar-nos del farcell pesat (i a vegades paralitzant) del passat.

Ara bé: no tot oblit és necessariament un alliberament. Un pot tenir la impressió que algunes de les coses que ha viscut haurien de romandre per sempre a la seva memòria i que l’haurien de guiar, com un far que s’alça en la nit i que assenyala el camí de la veritat, de la bellesa o de la bondat. En aquests casos, la manca de memòria esdevé una lamentable amnèsia, que priva al subjecte de part d’allò que ha constituït la seva identitat, o d’allò a partir del qual ha après a mirar el món.

Per fer front a aquest perill, i perquè ja fa uns quants anys que miro pel·lícules com qui viatja per ampliar els horitzons del seu món, se’m va acudir que guardar un petit registre d’aquests viatges cinematogràfics podria resultar-me útil. No necessàriament com un testimoni d'allò més essencial que he viscut, vist o interpretat a través del cinema -si aquestes fossin les expectatives, difícilment podria arribar a escriure una sola línia- sinó com uns apunts realitzats després de cada pel·lícula contemplada. Un professor savi que vaig tenir deia que descobridor no ho era qui arribava a una terra nova, sinó qui tornava després per explicar-ho, i permetia així establir un vincle amb allò anteriorment desconegut. Doncs bé: aquest modest registre vol ser un link cap als territoris explorats alguna vegada, una extensió virtual de la meva memòria, la única pretensió de la qual és resultar una eina senzilla però útil perquè el pas del temps no sepulti definitivament algunes d’aquestes sortides de la caverna.

Tot i que formalment les entrades estiguin escrites per a un potencial lector, no es pretén que això interessi ningú fora del propi autor del blog. Internet permet localitzar amb relativa facilitat nombroses crítiques dels films que s'aniran comentant, així com les seves fitxes tècniques o artístiques. Res de tot això es trobarà aquí. Aquest no és un blog de crítica cinematogràfica: és un diari.