To be special or not to be (Revolutionary Road)

El vuelo del globo rojo

Ritme retrobat (The visitor)

Viatge cap a la igualtat (Retorno a Hansala)

Retorno a Hansala és una pel•lícula humil que tracta de posar rostre als homes, dones i criatures que arrisquen la vida en pasteres a la recerca d’un horitzó obert al futur. Chus Gutiérrez fa un exercici de cinema compromès, auster, que –com els habitants de Hansala – agafa de la mà a l’espectador (a l’estranger) per poder-lo conduir amb senzillesa, amb poques paraules, cap a la realitat que vol mostrar.

Hansala és un poble marroquí que, com tants llocs al món, no tenen “cobertura”. S’hi arriba després d’un llarg viatge, deixant enrere occident, ciutats, asfalt: un lloc on els mòbils no responen (i difícilment ho faran mai) i on hom es pregunta com hi és possible la subsistència. El viatge dels personatges és un odissea en sentit estricte: combina el retorn a casa d’algun d’ells amb el relat del descobriment, entre el vertigen i la fascinació, de formes de vida molt diferents a la d’un mateix.

Ja ho he dit: en primer lloc, la pel•lícula posa rostre i història a les xifres i els titulars dels noticiaris sobre els “immigrants il•legals” que intenten creuar l’estret. Però el que s’aconsegueix amb aquest relat –a través de la narració de l’experiència de l’encontre, de la impossible comunicació (i de la comunicació malgrat tot) o de la solidaritat–, és fer patent, en definitiva, la comuna humanitat de tots els implicats: vilatans, estrangers, occidentals, àrabs, personatges (ficticis i reals) i espectadors (a la sala i fora d’ella). Així, el retorn a Hansala acaba sent un viatge cap a la igualtat, un relat de l’experiència de la fraternitat en el sentit més radical.

Malgrat la profunditat dels temes que apunta, Chus Gutiérrez fa un exercici cinematogràfic gens pretensiós, tant a nivell formal com de guió. La pel•lícula, per moments, recorda en la seva simplicitat visual els productes del dogma danès. A nivell de guió, el recorregut és clar i les peripècies també defugen tota estridència. La directora renuncia a sorprendre l’espectador per cap altre camí que no sigui la veritat senzilla i radical que s’intenta fer comparèixer en la pantalla. Tot un exercici de coratge!

Per mi, el film és, en la superfície i en el fons, des de les primeres imatges fins als títols de crèdit, un pertinent crit de denúncia. I dic crit –i no simplement denúncia– perquè em sembla que la directora té l’encert de no simplificar les qüestions plantejades i evitar els discursos edificants. Abans que mirar de trobar solucions fàcils a situacions difícils, i lluny d’intentar acusar amb el dit a ningú (i això és el que s’entén habitualment per denunciar), Gutiérrez se centra en una tasca preliminar, més elemental: intenta elevar el crit necessari perquè, davant la tragèdia, s’esquerdin els murs de la indiferència. Això és un crit de denúncia, i per extensió, una crida a la responsabilitat.

Però aquesta pel•lícula no és només un crit: és una peça d’aquell cinema que ofereix a l’espectador l’oportunitat de conèixer, de veure, d’accedir a una realitat –a un món– aliè, estrany, fantàstic. Més enllà de la problemàtica social, Retorno a Hansala és una finestra que comunica amb una galàxia paral•lela a la nostra, a un univers regit per lleis diverses com, per exemple, El Perro mongol i La boda de Tuya, que ens apropen a la sorprenent existència de les famílies nòmades a les estepes de Mongòlia. En un món globalitzat en el qual cap racó de món sembla poder retenir un halo de misteri, oferir pistes que condueixin a paisatges físics i humans insospitats no és poca cosa!

Suposo que en això rau, en el fons, el possible èxit de la pel•lícula. Habitualment s’entén la comunicació com la transmissió d’un missatge entre un emissor i un receptor. En el cinema, tanmateix, aquesta transmissió s’esdevé sovint en unes coordenades diferents: no es tracta que el director transporti un missatge a l’espectador –si volgués fer això, deia un cèlebre cineasta, «escriuria una carta»–, sinó que el director transporta l’espectador a un escenari en el qual aquest, eventualment, podrà trobar una pluralitat de missatges. Retorno a Hansala ens transporta a un escenari d’aquesta classe. El missatge ja és cosa de cadascú.

El cinema com a mitjà de comunicació? El cinema com a mitjà de transport

Háblame de la lluvia

El camí de l'homosexualitat (Mi nombre és Harvey Milk)

Els paranys de la memòria (Vals con Bashir)

Gran Torino

Fins on estàs disposat a perseguir la fortuna? (Slumdog millionaire)

Felicitat en grec es diu eudaimonia

La insostenible lleugeresa de la felicitat (Bonjour tristesse)

Cada cop que explico les primeres reflexions que fa Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac sobre la felicitat topo –inevitablement– amb la reserva escèptica d’algunes mirades. La pregunta què pot constituir la felicitat per als humans? és, sens dubte, difícil. I quan Aristòtil descarta l’aposta pels plaers, assimilant una vida així a la de les bèsties, la seva sentència no acostuma a trobar una acollida pacífica. Aquesta reserva augmenta quan el deixeble de Plató proposa la vida contemplativa, la vida dedicada a l’estudi, com l’aspiració més alta per a l’ésser humà.

Obertament, els més provocadors –o els més simples– afirmen que la veritable felicitat no rau en un altre estil de vida que el propi de les bèsties. Gaudir el màxim, patir el mínim. La resta són subtileses que ens fan perdre de vista el més fonamental, el més tangible, allò que realment –immediatament– resulta més satisfactori: un bon àpat, una bona ració de sexe, i després, a dormir, a gaudir del plaer més oriental: la dissolució del jo a través de la inconsciència. Per a qualsevol que no es deixi desorientar per especulacions abstruses i arguments que només tenen aparença de consistència, la vida examinada que ja proposava Sòcrates és només una font inesgotable de maldecaps prescindibles. Nietzsche tindria raó quan diagnosticava que, darrere les propostes d'aquests filòsofs ascetes, s’amagava una profunda incapacitat per gaudir d’allò mundà.

Bonjour tristesse és un film deliciós on trobareu un desenvolupament molt més interessant d’aquesta relació entre felicitat i inconsciència. Sens dubte, els personatges que apareixen al relat no representen en absolut una aposta grollera pels plaers. Ben al contrari, encarnen un model de refinament i profunditat aristocràtica que en cap cas els pot emparentar amb les bèsties tal i com suggereix Aristòtil . La seva aposta despreocupada per la recerca dels plaers més enllà de qualsevol convenció, per l’agudització d’aquesta capacitat per gaudir al màxim cada instant de l’existència, els situa en un punt que l’Estagirita no considera en les seves reflexions: la possibilitat –també específicament humana, i també reservada a uns privilegiats– d’encaminar l’oci en una línia diametralment oposada a l’aristotèlica, la possibilitat d’instal·lar-se en la lleugeresa. Aquesta lleugeresa aristocràtica, aquesta despreocupació feta virtut, aquesta innocent insolència que encarnen el pare i la filla que protagonitzen el film, es presenta com un camí intempestiu per gaudir de l’instant i que condueix a qui la posseeix cap a la felicitat, en la mesura que això és possible per a un humà.

Naturalment aquesta aspiració no és fàcilment realitzable i per força haurà de trobar obstacles –i objeccions del tot raonables– en un món ple de mirades responsables. La lleugeresa és també una planta delicada i vulnerable, exposada, com la felicitat, a què un dia desafortunat truqui a la seva porta la gravetat i la seva severa companya de viatge: la tristesa.

Bonjour tristesse és sens dubte una pel·lícula esplèndida i del tot recomanable, tant pels més lleugers com pels més seriosos d’entre vosaltres. Estic segur que a Aristòtil, que no defugia les dificultats més abismals en la reflexió i que no era home que girés la mirada davant la presència de la tragèdia en la vida dels humans, li hauria encantat la pel·lícula de Preminger (basada, per cert, en una celebrada novel·la que Françoise Sagan va escriure quan només tenia 18 anys) i que també us la recomanaria amb prudent entusiasme.