Fins on estàs disposat a perseguir la fortuna? (Slumdog millionaire)

Felicitat en grec es diu eudaimonia

La insostenible lleugeresa de la felicitat (Bonjour tristesse)

Cada cop que explico les primeres reflexions que fa Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac sobre la felicitat topo –inevitablement– amb la reserva escèptica d’algunes mirades. La pregunta què pot constituir la felicitat per als humans? és, sens dubte, difícil. I quan Aristòtil descarta l’aposta pels plaers, assimilant una vida així a la de les bèsties, la seva sentència no acostuma a trobar una acollida pacífica. Aquesta reserva augmenta quan el deixeble de Plató proposa la vida contemplativa, la vida dedicada a l’estudi, com l’aspiració més alta per a l’ésser humà.

Obertament, els més provocadors –o els més simples– afirmen que la veritable felicitat no rau en un altre estil de vida que el propi de les bèsties. Gaudir el màxim, patir el mínim. La resta són subtileses que ens fan perdre de vista el més fonamental, el més tangible, allò que realment –immediatament– resulta més satisfactori: un bon àpat, una bona ració de sexe, i després, a dormir, a gaudir del plaer més oriental: la dissolució del jo a través de la inconsciència. Per a qualsevol que no es deixi desorientar per especulacions abstruses i arguments que només tenen aparença de consistència, la vida examinada que ja proposava Sòcrates és només una font inesgotable de maldecaps prescindibles. Nietzsche tindria raó quan diagnosticava que, darrere les propostes d'aquests filòsofs ascetes, s’amagava una profunda incapacitat per gaudir d’allò mundà.

Bonjour tristesse és un film deliciós on trobareu un desenvolupament molt més interessant d’aquesta relació entre felicitat i inconsciència. Sens dubte, els personatges que apareixen al relat no representen en absolut una aposta grollera pels plaers. Ben al contrari, encarnen un model de refinament i profunditat aristocràtica que en cap cas els pot emparentar amb les bèsties tal i com suggereix Aristòtil . La seva aposta despreocupada per la recerca dels plaers més enllà de qualsevol convenció, per l’agudització d’aquesta capacitat per gaudir al màxim cada instant de l’existència, els situa en un punt que l’Estagirita no considera en les seves reflexions: la possibilitat –també específicament humana, i també reservada a uns privilegiats– d’encaminar l’oci en una línia diametralment oposada a l’aristotèlica, la possibilitat d’instal·lar-se en la lleugeresa. Aquesta lleugeresa aristocràtica, aquesta despreocupació feta virtut, aquesta innocent insolència que encarnen el pare i la filla que protagonitzen el film, es presenta com un camí intempestiu per gaudir de l’instant i que condueix a qui la posseeix cap a la felicitat, en la mesura que això és possible per a un humà.

Naturalment aquesta aspiració no és fàcilment realitzable i per força haurà de trobar obstacles –i objeccions del tot raonables– en un món ple de mirades responsables. La lleugeresa és també una planta delicada i vulnerable, exposada, com la felicitat, a què un dia desafortunat truqui a la seva porta la gravetat i la seva severa companya de viatge: la tristesa.

Bonjour tristesse és sens dubte una pel·lícula esplèndida i del tot recomanable, tant pels més lleugers com pels més seriosos d’entre vosaltres. Estic segur que a Aristòtil, que no defugia les dificultats més abismals en la reflexió i que no era home que girés la mirada davant la presència de la tragèdia en la vida dels humans, li hauria encantat la pel·lícula de Preminger (basada, per cert, en una celebrada novel·la que Françoise Sagan va escriure quan només tenia 18 anys) i que també us la recomanaria amb prudent entusiasme.

Els dos camins de la fe (Doubt)

La dignitat del treball

Quan Vittorio de Sica va plantejar aquest el senzill relat (1948) potser voliar mostrar-nos la crua realitat de la posguerra, i potser a través d'ella una nova manera de plantejar la mirada cinematogràfica. Però el neorrealisme, a nosaltres, en queda lluny, i amb prou feines arriba la novetat a l'estudiós. Ara bé: el sentit de la dignitat que traspuen les imatges és d'una puresa, d'una incontestabiliat absoluta, i el seu valor avui, en la seva intempestivitat, és del tot excepcional.

Entre les murs

La reconstrucció del jo a través de la mirada (My blueberry nights)

Heidegger diu que la nostàlgia és el dolor per la proximitat d’allò llunyà. En la distància, patim per l’absència d’allò que ens és estimat, allò que malgrat la llunyania tenim a prop del cor. Wong Kar Wai sembla un explorador d’un dolor similar però en distàncies més curtes: el dolor –més subtil– pel desig que no es resol, per la complicitat que no aconsegueix traspassar certes barreres. My blueberry nights és inicialment una mirada interessant cap a aquest territori fascinant i hipnòtic, que el director ja havia explorat anteriorment amb la magistral Deseando amar (In the mood for love).


Potser estem acostumats a relats de passions irrefrenables en els quals l’amor i el desamor neix, camina o mor a una velocitat de vertigen. Potser per això les històries gairebé minimalistes, delicades, suaus del director xinès resulten una invitació a una experiència intempestiva. Recuperant el tempo adequat per a la contemplació (i potser una de les fites més notables del film és mostrar com aquest no és necessàriament el lento), l’espectador es troba davant uns personatges que cerquen el seu lloc al món a través de la imaginació, l’escolta o la compassió. La pel·lícula es desenvolupa com una road-movie heterodoxa en la qual la protagonista, com no pot ser d’altra manera, realitza un viatge interior a través de la contemplació de diferents paisatges humans. L’esplèndida banda sonora embolcalla un història senzilla de persones que es busquen a si mateixes, de persones que s’han perdut o que es perdran: d’éssers vulnerables que hom pot estimar en la seva fragilitat gràcies al do de la mirada reposada.

Resulta inquietant adonar-se que l’actitud intempestiva dels personatges principals de bon segur la podríem fer nostra: que si la seva mirada, si el seu recorregut espiritual ens resulta proper és perquè ells són una versió de nosaltres mateixos que la voràgine de les rutines ha enterrat considerablement. I que segurament si podem sortir del cinema amb una difusa nostàlgia sense objecte és perquè allò que trobem a faltar en nosaltres és aquesta peculiar manera –pausada, lúcida, profunda– d’estar al món, de la qual a vegades som capaços.

La pel·lícula val la pena ja només pel fet de participar durant una estona d’aquesta perspectiva. També val la pena pel simple fet de gaudir de la bellesa –per moments aclaparadora– de Norah Jones, Jude Law, Rachel Weisz o Natalie Portman (per ser sincers, tanta bellesa resulta gairebé excessiva!). Al mateix nivell es troba la banda sonora de Ry Cooder, que per si sola ja justifica pagar l’entrada.

És, doncs, My blueberry nights una pel·lícula imprescindible?

És, en tot cas, una pel·lícula recomanable. No llençareu pas els diners o el temps si li dediqueu una estona. I això malgrat el final de la pel·lícula, que és controvertit.

No patiu, no tinc especial intenció d’estripar-lo. No és cap final sorpresa, però és cert que la resolució final de la història pot entusiasmar o no. A un servidor no li va agradar, i fins i tot el va trobar catastròfic. Però com recordava Kavafis, no ens ha de confondre si al final del viatge trobem una Ítaca pobre. No ens ha de confondre –si Ítaca ens ha regalat un viatge memorable. Diria que com a mínim aquest és un trajecte prou interessant com per voler-lo descobrir.