diumenge, 15 de gener del 2017

Paris, Texas

Fa uns anys, preparant unes pràctiques de la matèria d'Antropologia Filosòfica per alumnes de medicina, vaig decidir que una de les 12 sessions (de 2 hores cadascuna) consistís, simplement, en el visionat de Paris, Texas de Wim Wenders

Haig de reconèixer que era una opció arriscada. Aquelles pràctiques s'organitzaven a partir d'una antologia de textos diversos i materials audiovisuals preparada per a l'ocasió. Per moltes raons, tanmateix, l'opció d'invertir les 2 hores d'una sessió en la projecció d'una pel·lícula era problemàtica. Qualsevol professor o alumne sap que aquesta és una opció còmode i lamentable per eludir l'esforç que suposa fer una classe "normal". En dotze anys que porto a secundària, dec haver utilitzat aquest recurs (el d'ocupar una sessió sencera amb un material audiovisual) potser mitja dotzena de vegades: per veure, per exemple, Ordet de Dreyer o El setè segell de Bergman (amb alumnes de 1r d'ESO!), o Freaks de Tod Browning (amb alumnes de Psicologia i Sociologia). Crec que és força evident que el canvi de classe ordinària per pel·lícula, en casos així, no suposava un estalvi d'esforços precisament.

Però fer això a la uni... és pràcticament intolerable. El responsable de la matèria, un bon i savi amic, em va mirar quan li vaig fer la proposta i discretament em va preguntar: «estàs segur?». No calia fer explícits els arguments en contra, els sabíem tots dos perfectament.

En defensa meva, haig de dir que, encara que ningú no se n'adonés, passar Paris, Texas en dos hores em va suposar, entre d'altres coses, una feinada infinitament més gran que preparar qualsevol classe. La pel·lícula dura 143 minuts exactament, des de l'inici fins l'aparició dels títols de crèdit. Per tant, per "encabir-la" en dues hores -demano perdó a tots els déus i mortals sensibles als crims- vaig haver de fer-ne la "meva" versió: un muntatge que durés 120 min.

Hores i hores i hores d'anàlisi de l'estructura, les escenes i la narració. I una heretgia per la qual no oposaria resistència a la foguera, si se m'hi condemnés. Vaig mutilar una obra mestra per convertir-la en un producte apte per a unes pràctiques d'universitat. En d'altres casos, m'havia limitat a organitzar una classe sobre una escena (o un conjunt d'escenes) d'una pel·lícula. Però amb París, Texas... no volia fer això.

L'experiència va passar-la amb els alumnes va ser lamentable i prefereixo no recordar-la. Alguns tendeixen a resumir episodis com aquell amb la locució margaritas ad porcos. Jo seré més educat, ejem, i per no generalitzar, em limitaré a dir que no va anar bé.

Molt probablement el resultat era previsible: les moltíssimes hores de treball havien resultat completament perdudes, els resultats en els alumnes eren inapreciables i la impressió que havia causat com a docent en un auditori no precisament inclinat a la reflexió filosòfica i humanista, terrible.

No vaig repetir l'experiència ni la repetiré mai més.

Però si Déu en el dia del judici final em crida a capítol i em pregunta per aquella decisió meva, o si un improbable nou tribunal de la Inquisició es constitueix per castigar els crims contra l'art, tinc molt clar que els respondré el mateix que vaig respondre al meu amic quan em va demanar si estava segur de passar la pel·lícula:

-Xavi, ja sé que té molt males pintes. Però mira: l'objectiu de la nostra matèria és donar claus a aquests nanos per poder viure més humanament. I res del que jo els pugui explicar en dues hores pot estar a l'alçada de Paris, Texas. Al final, d'aquí un temps, tots hauran oblidat les meves classes. Però alguns, Paris, Texas no la oblidaran mai.

Com un bon màrtir, vaig sacrificar-me per una causa superior a mi. No va servir per redimir la humanitat, clar. Però va tenir sentit. A Paris, Texas hi és tot.

Si has llegit aquestes línies i no has vist la pel·lícula, no llegeixis més. Eus ací el meu manament: busca el lloc i el moment per veure aquesta joia de Wim Wenders i Ry Cooder.

No és obligatori fer cas dels meus manaments, però no en puc donar de més fonamentals.



diumenge, 8 de gener del 2017

El cumpleaños de Ariane

Per gaudir d'aquesta pel·lícula cal deixar-se portar, sense oposar resistència, posant entre parèntesi les objeccions parcials -narratives, cinematogràfiques, lògiques.

Robert Guédiguian, amb el seu grup d'actors de sempre, presenta aquest exercici lleuger, que no passarà a la història del cinema però serveix per apropar-se de manera amable a les incerteses que se li plantegen a una dona madura el dia del seu aniversari quan es troba amb el seu pastís i les espelmes corresponents, però sense les persones que se suposa que haurien d'acompanyar-la el dia de la celebració.

Una idea del film em va fer especial gràcia, d'aquest Loach francès, cineasta de la solidaritat i la classe treballadora a Marsella. Primerament vaig pensar que era un detall anecdòtic, però ara que hi rumio me n'adono que potser és més significatiu del que semblava: un dels personatges està escrivint un llibre que, segons un dels seus companys -que li fa de mecenes- ha de canviar el món.

La formulació de la idea em va fer somriure i em va recordar com de canviant, precisament, pot resultar la nostra relació amb una idea al llarg dels anys.

Potser escriure i fer memòria és una manera de recuperar no tant allò que ens ha passat a la vida (com si es tractés d'una sèrie lineal d'esdeveniments) sinó la història dels tons i les actituds amb les que encarem i experimentem cíclicament els mateixos interrogants i anhels.


dissabte, 31 de desembre del 2016

Top 5 (nacional) 2016 de Días de Cine



1. Tarde para la ira (Raúl Arévalo)
2. La próxima piel (Iaski Lacuesta)
3. El hombre de la mil caras (Alberto Rodríguez)
4. Un monstruo viene a verme (J.A. Bayona)
5a. Dead slow ahead (Mauro Herce)
5. Transeúntes (Luis Aller)

Vistes:

(4) ok

No vistes:

Plantejades i descartades... i ara recuperades:
(2) un adolescent desaparegut reapareix 8 anys després
(3) sobre els cas Roldán

Descobriments interessants, per ordre d'interès personal (de més a menys):
(5a) en un vaixell mercant, ciència ficció: entre Alien, 2001, Gravity i Solaris!
(5b) documental Barcelona (des de la post-olímpica a ara), Griffith + Godard!
(1) cine negre

Totes semblen recomanables!!!

Top 10 (internacional) 2016 de Días de Cine



1. El hijo de Saúl (László Nemes)
2. Más allá de las montañas (Jia Zhang Ke)
3. Nuestra hermana pequeña (Hirokazu Kore-eda)
4. Lobo (Naji Abu Nowar)
5. Carol (Todd Haynes)
6. 45 años (Andrew Haigh)
7a. La juventud (Paolo Sorrentino)
7b. Historia de una pasión (Terence Davies)
8. Corazón gigante (Dagur Kári)
9. Anomalisa (Charlie Kaufman i Dike Johnson)
10. Elle (Paul Verhoeven)

Vistes:

(10) Discrepo. No crec que hagi de ser a la llista
(5) No ens va emocionar tant com per estar tan amunt, però sens dubte estava bé.
(3) L'amic Hirokazu és un mestre.

No vistes:

Semblen imprescindibles:
(1) sobre l'Holocaust i (7a).

Plantejades i descartades... i ara recuperades:
(6) parella que celebra 45 anys i un descobriment sobre el passat els fa replantejar-se, i
(7b) sobre Emily Dickinson

Descobriments interessants, per ordre d'interès personal (de més a menys):
(9) animació, sobre la identitat, bon guió,
(2) sobre la transformació de China,
(4) sobre un nen beduí al 1916, i
(8) la sinopsi recorda Gigante, d'Adrian Biniez.


dijous, 22 de desembre del 2016

Despúes de la tormenta

Fa uns anys vaig sentir dir a José Luís Garci, quan va estrenar El abulelo, que ell havia estat capaç de fer bé una pel·lícula. Ho deia amb alegria pel producte que presentava, però amb una humilitat evident (i justificada): ell no estava ni estaria mai al grup dels mestres, d'aquells directors que tenen el do de fer pel·lícules meravelloses. Poc després, arribava a les pantalles El camino a casa y Ni uno menos de Zhang Yimou. La diferència em va quedar claríssima. Amb una aparença molt més simple, un relat minimalista i una economia de mitjans narratius sorprenent, les pel·lícules de Yimou fluïen d'una manera incomparable. El cinema i la mirada de Yimou són poètiques. La poesia és el camí vers allò essencial. I en aquest sentit, sempre he viscut la veritat cinematogràfica com una experiència de veritat poètica.

Doncs, bé: tot aquest rotllo per dir dues coses.

a) Que aquest talent, aquesta capacitat per construir històries que ens arriben a l'ànima perquè destil·len la sensibilitat d'una mirada poètica vers la humanitat, és absolutament excepcional. I és una de les raons més potents per anar a una sala de cinema.

b) Que quan descobreixes cineastes amb aquest talent, hi quedes vinculat (no sé si de per vida). Les pel·lícules de Hirokazu Kore-eda són una meravella. I quan se n'estrena una de nova, hi anem com un creient va de romeria: ritualment, moguts per la fe i la confiança, amb la voluntat d'estar durant una estona més a prop d'allò diví, en la mesura que ens és possible als humans.


diumenge, 18 de desembre del 2016

Animales nocturnos

Haurem de veure una altra vegada aquesta pel·lícula del sorprenent Tom Ford.

Ens ha resultat prou interessant com per voler seguir aprofundint en la interpretació dels personatges, els seus motius i algunes de les seves decisions.

Fins on arriba el paral·lelisme entre els personatges reals i la novel·la que -ficció dins la ficció- serveix de fil conductor del relat? Quins són els límits i l'evolució de les sensibilitats, de les debilitats,de la innocència? Quin lloc ocupa la venjança?

Com també feia A single man, Ford ens ofereix una pel·lícula delicada, subtil demostrant un talent i una sensibilitat més que notables. Buscarem l'ocasió per revisionar-la!


dissabte, 17 de desembre del 2016

Yo, Daniel Blake


Un fuster que ha treballat amb talent i honestedat durant 40 anys pateix un infart. Els metges li prohibeixen tornar a treballar fins que no s'hagi recuperat, però l'Estat no sembla predisposat a reconèixer la seva situació i els seu dret a cobrar un subsidi per incapacitat...

Aquest és l'inici d'un recorregut kafkià en el que el protagonista tindrà com a inesperada companya de peripècies una noia jove amb dos fills que es troben en una situació de precarietat encara més acusada.

Amb la seva mirada lúcida i una narració allunyada de retòriques efectistes, Ken Loach ens mostra el futur terrible i compartit d'una generació jove que no pot incorporar-se al mercat laboral i una de més gran que l'abandona de manera problemàtica.

La història de l'entranyable Daniel Blake denuncia la mort d'una classe social: una classe social que, més enllà del nom que li posem -treballadora, proletària- en algun moment va formar part fins i tot d'una "classe mitjana", si amb això volem apuntar a algú que va poder viure del seu treball amb unes condicions que podem titllar de dignes.

La manca d'humanitat que encarnen els funcionaris eichmanians del sistema troba, com gairebé sempre a les pel·lícules de Loach, el contrapunt de la solidaritat dels commoguts, que diria Patocka.

Una pel·lícula crítica i deliciosa a la vegada, que va guanyar la Palma d'or a Cannes no pas per mèrits cinematogràfics tècnics o formals, sinó per la seva profunda i admirable humanitat.


divendres, 16 de desembre del 2016

Un monstruo viene a verme

Es fa difícil valorar una pel·lícula en la qual l'argument et resulta dolorosament proper. Les fronteres entre la ficció i la realitat es desdibuixen i de cop i volta els personatges projectats en la pantalla ja no tenen les cares que veu tothom sinó les que neixen de la teva experiència i viuen a la teva ànima.

Així, podem plorar amors perduts o la mort de persones estimades a l'obscuritat d'una sala de cinema. I ni tan sols cal que la història s'assembli a la teva. La proximitat pot venir per un simple gest o un detall en el qual allò narrat i la nostra vida entren en contacte.

Un monstruo viene a verme es mou doblement en aquest terreny. D'una banda, en la mesura que la pel·lícula ens presenta un monstre que visita un nen per explicar-li històries, la "vida real" real dels personatges que hi apareixen es fusiona amb les "ficcions" que, en aquest cas el monstre, ens narra (per cert, la il·lustració de les històries mitjançant animació resulta esplèndida).

D'altra banda, la recepció d'una pel·lícula en la qual un nen ha de lluitar -paradoxalment ajudat per un monstre- contra els monstres que acompanyen el procés de possible pèrdua d'una mare (per malaltia), es veu decisivament mediat per l'experiència de cadascú.

Amb independència dels encerts i dels defectes estrictament cinematogràfics, Un monstruo viene a verme pot convocar un mar de llàgrimes brutal o, segons llegeixo en algunes crítiques, deixar fred a l'espectador. Jo, que vaig perdre el meu pare encara no fa 3 anys, em trobo en el primer grup. Però no sé pas discernir -ni tampoc m'importa gaire- fins quin punt això està vinculat a la qualitat de la pel·lícula.

En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per a nens. Una pel·lícula sobre els sentiments, les pors, el dol, d'un nen davant una situació tan terrible com la possible pèrdua d'una mare. I que les decisions narratives (en alguns casos, optant per una certa superficialitat) s'entenien en la mesura que el relat anava dirigit a nens.

En algun moment vaig pensar que era una pel·lícula per adults. Una pel·lícula per adults que, confrontats a la foscor d'alguns abismes, ens sentim tan indefensos i desemparats com un infant.  

dijous, 15 de desembre del 2016

Rogue One

Fa temps que els responsables de desenvolupar la saga d'Star Wars van entendre que no feien pel·lícules pel públic en general sinó, sobretot, per un públic que estimava la primera trilogia com un nen estima les seves històries.

L'Episodi VII va ser la mostra més absoluta d'aquest aprenentatge: una història que era un calc de la primera pel·lícula i que, a més a més, vivia de l'aparició dels personatges i elements de capítols anteriors.

Rogue one se situa en la mateixa línia i, des d'aquest punt de vista, compleix perfectament la seva vocació: fer una nova pel·lícula que sigui la mateixa. Un producte que els devots de la força probablement no podran deixar d'estimar i que la resta de mortals podran tastar com qui prova una droga i queda decebut quan no es veu arrossegat pels mateixos efectes que causa al veí de butaca. 

divendres, 25 de novembre del 2016

Mustang

L'univers de Las vírgenes suicidas de Sofia Coppola no és, com es podia imaginar, exclusiu d'Occident.

El fonamentalisme, el puritanisme, la innocència i la perversió són el pà de cada dia també a d'altres societats i Deniz Gamze Ergüven, la directora de Mustang, ens en dóna una bona mostra a la seva excel·lent pel·lícula.

Pel meu gust, encara que no en el formes, millora la versió occidental i es clou de manera senzilla i rotunda. Em va emocionar per la part que em toca.